Cada dia es denuncien a Catalunya tres violacions, però hi ha una xifra oculta formada per les agressions no denunciades. En l'última dècada, les denúncies per agressions sexuals han augmentat a Catalunya. Des del 2006 hi ha hagut més de 2.000 agressions sexuals. Només aquest any, ja s'han presentat 804 denúncies, segons els Mossos. Un 8,7% per cent de les violacions han estat grupals. Un fet que ha anat en augment els darrers anys, que demostra que el cas de la Manada no va ser un fet puntual, i que els experts atribueixen a pràctiques extremes de sexe que els adolescents copien d'escenes de pornografia.

El cas d'igualada, on una noia va resultar agredida sexualment, i la seva repercussió mediàtica ha fet encendre totes les alarmes d'una onada d'agressions sexuals grupals i amb extrema violència. Els experts apunten a les mancances del mateix sistema. Des de l'educació fins a les eines de prevenció i els processos policials i judicials. Una escala que passa pels valors i principis, fins a les mesures efectives penitenciaries contra els agressors. 

Què ha fallat?

En parlem amb la presidenta de Dones Juristes i de la Federació de Dones de Catalunya per la Igualtat, l'advocada especialista en violència de gènere, Núria Milà.

A que es deu el repunt de casos greus d'agressions sexuals?

Res és casualitat. No és valadí que la Fiscalia en la seva memòria del 2019 digués que hi ha un repunt i un augment  de la violència amb relació a les relacions sexuals a gent jove vinculada al consum de la pornografia i de tipus grupal. També té a veure amb aquest augment del consum de la pornografia. La pornografia que s'està consumint per part dels adolescents són relacions sexuals de tipus més violent, i sí que és veritat, que les violacions grupals són les que més entrades tenen a internet. Per tant, és una mica preocupant, però sí que és cert que estàs permetent que els adolescents que poden discernir d'una manera diferent que les persones adultes, posant sobre la taula que aquest tipus de sexualitat és normal i això ho convertiran en una possible situació que ells poden tenir a la seva vida, en un possible desig que poden materialitzar. Perquè no, si ho troben normalitzat a les xarxes i, per tant, ho acaben portant a la vida real.

El sistema està funcionant o no està funcionant?

És veritat que es van posar els recursos en el seu dia quan es van crear els serveis públics per atendre tots els temes de violència, però els retalls posteriors de les legislatures del sr Rajoy va enfonsar moltíssimes coses. De fet, els Mossos d'Esquadra no tenen els agents que tenien quan es van posar en funcionament les oficines d'atenció a la víctima Hi havia dos o tres agents. Avui hi ha una sola persona. I quan aquesta persona no hi és, perquè no és el seu horari, no hi ha ningú. I, per tant, te'n vas fent una denúncia pelada que qui la fa, de vegades no té ni la formació, i no vull dir la sensibilitat perquè no vull entrar en això, però ens hem trobat moltes vegades que si no trobes la persona dels Mossos d'Esquadra que porten aquests temes per fer una collida inicial, et pots trobar que les acaben dissuadint perquè no posin la denúncia perquè "això no anirà enlloc"... Quantes vegades ha passat que ni tan sols els hi demanaven advocat d'ofici a les comissaries, ara ja no, perquè ja ha quedat clar. I tot això repercuteix en les víctimes.

L'educació, però hauria de jugar un paper fonamental...

JO considero que és bàsic. Ara s'està donant molta importància a l'educació per la diversitat i ha substituït a la coeducació. És un error d'arrel perquè no té res a veure una cosa amb l'altre. Pot ser complementaria però mai alternativa. Hem de pensar que no només les escoles eduquen, els pares també. Però hem de pensar que tenim molts models de famílies amb maltractadors. Famílies on els pares són maltractadors i les mares són víctimes. Quin model estan ensenyant als seus fills? Poden sortir fills maltractadors i fills radicalment en contra dels pares, perquè jo he vist els dos models. Però sí que és cert que si aquests nens que tenen un model de pare maltractador a l'escola tenen un model de coeducació, alguna cosa neutralitzarem. Així i tot si no en tenen, difícilment. 

Com hauria de ser l'educació per evitar reproduir models de maltractaments?

El tema de la coeducació no només és educació sexual, És educar en igualtat. A un nen de P3, P4 o P5 no els estaràs parlant de sexualitat. Estarem parlant que els nens i les nenes són iguals, que els nens i les nenes han de fer les mateixes coses, que el respecte entre els nens i les nenes sigui clar. Això és educar en coeducació. Els temes sexuals ja arribaran quan hagin d'arribar a cada etapa madurativa que correspongui. Coeducar és educar en igualtat. I l'educació en la diversitat no és educar en la igualtat, és una altra cosa. Això va començar una mica fa uns anys, però ara ha desaparegut. Hi haurà alguna escola que ho aplica o algun professor que al seu curs ho aplica, però no és una cosa normalitzada. Hauria de ser un eix troncal si volem tenir unes properes generacions diferents, perquè si no els models es van reproduint. I la teràpia que s'ha de fer a les presons. És impossible poder reinserir individus en la societat si no han passat per una teràpia d'un model conjuntural diferent del que tenien quan han entrat. Per què de què serveis que surtin en 5, 8 o 9 anys si aquestes persones quan surtin segueixen sent igual? A mi m'és igual si han fet tallers de fusteria o si han tingut bona conducta perquè no s'han barallat amb ningú. Perquè no han entrat per portar-se malament amb ningú a la presó, Han entrat per un altre tema, si en aquest tema no han estat reinserits, no han passat per models terapèutics i si no se'ls ha canviat el model quan surtin al carrer hi tornaran. 

Per tant, la llei i l'enduriment de les penes tampoc és la solució?

El problema és: Han de sortir al carrer amb permisos sense passar per les teràpies que garanteixen que han superat un model conductual i les teràpies han sigut efectives? Perquè les teràpies no han sigut obligatòries. No són obligatòries. Són voluntàries. Van al carrer quan toqui, quan hagin complert la part proporcional de la pena, per tenir permisos... per tant, aquest no és el cas. Sí que és veritat que les penes estan equiparades més o menys a l'homicidi o a l'assassinat en determinats aspectes. En el cas de la noia d'Igualada, per exemple, la violació grupal podria arribar als 15 anys de pena, però m'agradaria veure si els condemnen a 15 anys, perquè aquest és el màxim. Per mi també hi ha un assassinat frustrat. I ja veurem si la defensa no anirà per l’omissió del deure de socors. Per molt que els hi caigui no passaran de 25 anys.

Quan va esclatar el cas de la Manada va tenir molt ressò mediàtic. En aquest sentit, el paper dels mitjans de comunicació pot ajudar o pot complicar encara més la situació?

Depèn del tractament que es doni als casos. Si tu expliques els fets amb un tipus de format que pot crear morbo o pot ser exaltadora, evidentment que estem fent un mal favor a les mateixes víctimes. Ara bé, si és un tractament adequat, informatiu, formatiu, de donar solucions, llavors no estem parlant de la mateixa manera. Per tant, no penso que els mitjans de comunicació siguin els culpables, tots els mitjans de comunicació. Perquè es tracta de veure com s'enfoca la notícia, com s'enfoca la situació i com es diuen les coses. 

"l sistema judicial és molt patriarcal i el testimoni de la dona no és una prova de càrrec.

Ha canviat alguna cosa després de la manada?

La manada va ser destapar la caixa de pandora. Però és com tot. Tota la vida hi ha hagut violència masclista, a tot arreu i a tot el món. El que passa que era un tema privat dle que no es parlava i fins que no van arribar les lleis no se'n va parlar. Sobre les agressions sexuals, tampoc es reconeixien com una violència de gènere, com una violència masclista. Ara ja s'està veient totes les agressions que es fan. Tampoc s'estaven tractant d'una manera, per mi, massa correcta. I encara ara cau tot el pes sobre la víctima. Reconeixent, ratificant, feta pols. No hi ha un acompanyament massa saludable per la víctima a l’hora de fer les declaracions. A més, el sistema judicial és molt patriarcal i el testimoni de la dona no és una prova de càrrec massa potent. En canvi si identifiques el que t'ha robat, t'ha fet una estrebada, el valor d'aquella declaració és prova de càrrec. En la violència de gènere, això és més complicat. Se li dona un valor de prova de càrrec sempre que hi hagi algun altre indici. A partir de la manada ja no es pot mirar cap a un altre costat. Quin tractament se li donava a una noia que explicava una agressió així des de les comissaries o els jutjats? No hi havia manera de perseguir-ho i no sortia a la llum. Per què no sortia a la llum? L’onada del mee too ha posat sobre la taula totes aquestes qüestions. Negant tot això, menysvaloren aquestes situacions i s'empoderen els que creuen que això no és cap tipus de delicte.

Què ha fallat durant tots aquests anys?

El sistema no funciona bé encara. Tenim lleis protectores. Però els serveis, jo crec, que estan buits de recursos. Per tant, s'ha de repensar el model de serveis. I s'ha de plantejar alguna mena de resposta, que crec que és multidisciplinària. No és una resposta que hagi de donar el CAP d'un poble. Igual que en el seu moment es va pensar una fórmula sencera, aquesta fórmula sencera s'ha de repensar de tal manera que no només doni cabuda a la violència dins de la llar, sinó també amb centres de 24 hores d'atenció a les dones que puguin ser víctimes d'agressions, punts d'informació, si més no, un telèfon d'atenció 24 hores com pot ser el 016, que tots els hospitals de referència de Catalunya tinguin un model com el de l'Hospital Clínic... Totes aquestes coses són necessàries, però n'hi hauria moltes més.

 S'ha de posar sobre la taula les ganes, la convicció i creure en la necessitat. 

 

Quines podrien ser les possibles eines?

El tema de la coeducació és bàsic, el tema d'internet, el tema de la pornografia... Els pares d'avui en dia d'adolescents tenen les habilitats digitals suficients com per controlar els seus fills? Quan els mil·lènials siguin pares dels adolescents el problema s'haurà acabat perquè tothom té habilitats digitals si has nascut a partir dels 90 però els pares que avui tenen 50 anys o quaranta i pico llargs, tenen les habilitats de controlar els dispositius electrònics dels seus fills? Jo penso que no. Potser donar formació als pares, també és una altra possibilitat, des de les propies escoles dels fills, perquè no? Tot això es pot pensar i repensar. Caldrà equips multidisciplinars que posin sobre la taula coses que es puguin fer. Però això ha de ser un projecte de país. Perquè tot això és un tema d'estat. Estem parlant de la salut, la integritat física i psicològica de les dones. Totes les dones són suceptibles de tot això, no només les joves, tot i que l'increment de les violacions l'edat mitja està entre els 11 i els 20 i els agressors estan entre els 21 i els 30. I som el país que més prostitució consumeix de tot Europa.

Els últims governs han creat des de regidories, fins a conselleries i ministeris dedicats a la igualtat. És un pas endavant però què necessiten perquè realment siguin eficaços?

Tots els serveis estan funcionant dins els recursos que cada un té. El servei jurídic, el servei piscològic, els que es fan càrrec dels fills... Hi ha pobles que funcionen molt bé i hi ha pobles que tenen els recursos molt més minsos i el funcionament no és massa brillant. El que fa falta és un model més unificat i que hi hagi molta més coordinació, moltes coses que la majoria de municipis no poden fer perquè no tenen recursos. S'ha de posar sobre la taula les ganes, la convicció i creure en la necessitat.