Quan pensem en prostitució sovint caiem al parany de pensar que tothom que la practica és perquè es troba en una situació vulnerable i necessita diners que no pot obtenir de cap altra forma. Però no sempre és així. Hi ha moltes persones, força dones, però també uns quants homes, que per curiositat, interès, plaer, morbo o vici, decideixen lliurement —i de vegades sense estar condicionades ni motivades per cap necessitat econòmica imperiosa—, oferir els seus serveis sexuals a canvi de diners, és a dir, ser prostitutes o prostituts.
La Marina [nom fals que utilitzem per mantenir el seu anonimat] ens explica la seva experiència personal i la comparteix amb nosaltres. En aquests moments té 27 anys i la seva professió (la principal o formal, tal com diu ella) és la de mestra en una escola pública de l’àrea metropolitana de Barcelona. La Marina ens obre la porta de casa seva per explicar-nos com és que, paral·lelament a l’educació, s’ha endinsat a conèixer i a practicar una nova professió: la prostitució.
Com s’endinsa la Marina en el món de la prostitució?
Doncs mira, és graciosa la cosa, però tot s’inicia amb els meus vincles amb els feminismes. Estant compromesa amb les dones i amb la millora social en general, vaig començar a conèixer persones increïbles que feien coses increïbles. Algunes d’aquestes persones es dedicaven al treball sexual i formaven part de col·lectius organitzats de prostitutes feministes. Això des del minut zero que em va cridar l’atenció, per la valentia que en elles hi intuïa, per l’apoderament que desprenien, per l’autonomia (en alguns àmbits, cal dir) que tenien, per la consciència política i social que mostraven i per les cures que entre elles s’oferien.
Tot això va ser indispensable (sumat a l’important factor que soc una persona oberta de ment que sempre ha viscut el sexe de forma força lliure i que no el reconeix com a sagrat, ni com a tabú, etc.) per arribar al dia en què demano a una bona i especial amiga meva que és treballadora sexual que em doni més detalls sobre la seva feina i li pregunto si em donaria la mà si apostés per entrar en aquest món, d’entrada tímidament, a explorar-lo. I és que últimament la notava radiant, i en bona mesura era perquè havia començat a guanyar molta pasta fent una cosa que a ella li encanta i que sap fer molt bé: el sexe. A banda que això de ser la teva pròpia cap, decidir quan treballes i quan no, amb qui sí i amb qui no... sempre ho havia interpretat com un “puntazo”. Efectivament, em va dir que m’acompanyaria tant com ho necessités, en aquest procés. I ho va fer de forma alegre, desinteressada, càlida i segura. D’ella me’n fiava molt: es dedicava a l’assistència afectiva sexual, en un primer moment, que és una cosa diferent al treball sexual. L’assistència afectiva sexual té com a objectiu apropar l’experiència sexual, corporal i del plaer a persones amb diversitat funcional, ja sigui física o mental. Ella ho feia de forma totalment altruista, malgrat que això sigui una feina remunerada per a moltes persones que ho fan. Això sempre em va al·lucinar. Per mi, diu molt d’ella. Així doncs, em sentia en bones mans.
Com comences, doncs?
Decideixo provar perquè intueixo que això em pot aportar més llibertat, en tant que més diners i, per tant, més capacitat de fer i desfer a la meva vida. La llibertat l’entenc com una qüestió pràctica, no teòrica o mental. Una qüestió de poder, de poder fer. La llibertat exigeix fets i, per tant, malauradament, aquesta avui en dia té alguna cosa a veure amb els diners. Jo des de fa temps que sé que vull tenir una vida còmoda i tranquil·la, i això no implica en absolut una vida luxosa, viciosa o ambiciosa (estic molt fora de tot això, no m’interessa gens), però sí el fet de no haver-me de preocupar excessivament o de forma constant pels diners, de no sentir-me tan limitada pels diners. Sovint m’hi he trobat, en aquesta situació, i no és gens agradable. I és cert que jo podria viure sense aquest sobresou. Però no atenent o acontentant algunes necessitats, projectes o desitjos que tinc ara mateix, com el de viure sola, per dir-ne un de ben senzill.
Amb tot, tiro pel dret i dic a la meva amiga: ”Què et sembla si un dia fem alguna cosa juntes per comprovar si m’hi sento còmoda?” Ella, jo i un servei conjunt a algun home. I em va dir: “Marina, avui tinc una fel·lació, li demano al client si li importa que siguem dues.” I, esclar, l’home content!
I com va anar?
Doncs saps que l’home no es va presentar? No sé per què: no n'hem tornat a saber res més, d’aquell tio. Havíem quedat en una plaça, era de nit, i no el vèiem. No contestava al telèfon i, ostres, que estrany... La meva primera vegada i ens deixen plantades! Quin mal començar! Mai més m’ha tornat a passar. Sempre he apreciat molt el (meu) temps. Així que em crispa una mica quan me’l fan perdre. Total, com que som dues noies que no es donen per vençudes fàcilment, vam buscar una alternativa. Ella disposava d’una agenda de clients, així que vam pensar que seria una bona idea oferir-nos a algú directament. Vam enviar alguns missatges en pla propostes deshonestes als tres primers i, sí, el primer a llegir-ho ens va dir que OK, que fantàstic! Ens va passar a buscar en cotxe allà on érem i ens va proposar d’anar a la platja. Com que feia calor perquè era l'estiu i era negra nit (ningú ens veuria), ens va semblar una bona idea. A l’inici estava nerviosa i tenia els ulls oberts com taronges: vaig fer una foto a la matrícula del seu cotxe, em fixava en tots els seus detalls, estava nerviosa i indecisa per si havia de fer-me la sexy o no... Però llavors em fixava en la meva amiga, tan tranquil·la i normal, ella, i pensava: “OK, Marina, relaxa’t...”. I el tio també! Un noi jove i guapo, del tot normal... Vaig optar per advertir el client: “Ei, és la meva primera vegada, estic una mica nerviosa...”. “Ah, tranqui! Aunque ahora yo también lo estoy un poco, ¿eh?”, em va dir. Tot va anar molt bé: rapidet, còmode i amb respecte. Així va ser. O així ho vaig viure i sentir jo. No vaig notar gaire diferència amb d’altres vegades que he estat amb persones no clientes, sinó coneguts, amics o amb algun “aquí te pillo aquí te mato”. Potser el que més destacaria com a novetat era la sensació de sentir-me més sexy, suposo que pel fet trampós de pensar que t’estan pagant per tal de rebre allò de tu... No ho sé.
A partir de llavors, comença una nova vida laboral?
El noi poc després ja va començar a ser fidel client meu. Demanava sovint serveis amb mi i... es va enamorar! Això és una cosa que acostuma a passar (o a passar-me, no ho sé!), però em trobo que molts s'acaben enganxant i em cal saber posar límits entre l’amor i el sexe i entre la Marina-mestra i la Marina-puta. Jo, per exemple, soc una prostituta carinyosa, m’agraden les carícies, els petonets, les abraçades... tant com la intensitat en els actes sexuals. De fet, ser afectiva em facilita la tasca, em fa sentir més còmoda, més natural. Si no pogués fer abraçades ni petons ni establir algunes converses amb els meus clients la feina se’m faria feixuga: hauria de pensar massa. De l’altra manera puc fluir més. Però a molts clients això, que no ho tenen a casa, els fa al·lucinar! I aquí és on cal que jo deixi les coses ben clares: “Esteu amb una prostitua, i tot el que fa és part del seu rol, tinguem-ho sempre present i no ens confonguem, si us plau.” Però bé, ja se sap que les emocions, i en especial l’amor, sovint no s’escullen...
Com ho fas per protegir la teva veritable identitat?
La meva amiga és qui s’anuncia per internet. Va començar a passar-me clients que ja coneixia i que considerava segurs i respectuosos, per tal que jo anés entrant a l’àmbit de manera cuidada i semiprotegida. Es va donar la coincidència, a més, que per qüestions personals seves va haver d’anar a València i quedar-s'hi prop d’un mes. Així que tot el que li anava entrant durant aquell temps m’ho passava a mi. Quanta feina, si es vol! Vaig flipar. Així que des de llavors que ja tinc una bona col·lecció de senyors que se senten bé amb mi: alguns són 100% fidels a mi, d’altres combinen diferents prostitutes segons el moment, servei o situació econòmica. Amb tot, ja ho veus, la meva font principal de clients me la va proporcionar la meva amiga. Jo no vull anunciar-me per internet, me la jugaria massa: tinc una altra feina a protegir, la qual reconec com a principal ocupació i estimo infinitament. Tot i així, ara jo he començat a usar una plataforma personal des d’on em proposo a qui considero, i em funciona bé.
Quina?
Prefereixo no detallar-ho en un mitjà públicament.
La teva amiga et comença a enviar clients, sense que tu abans els vegis i sense que ells abans et posin cara...
Exacte. Ella em passa el contacte, jo els accepto i comencem a parlar per Whatsapp. Demanen fotos, serveis, preus, disponibilitat... Jo els mostro fotos i els explico les meves condicions. Depèn de com, jo també demano alguna foto o descripció personal (tema edat, àmbit professional, gustos sexuals...). Aquestes dades m’ajuden a situar-me una mica, malgrat que m’importi un rave si algú és guapo o lleig o és més jove o més vell, però sí que m’agrada poder contextualitzar i valorar el que em transmeten, quin rotllo em donen, etc., abans de tirar endavant un servei o no.
Què fas si no t’agrada físicament la persona?
No em moc tant pel físic —tampoc en la meva vida “formal”—, sinó que em fixo més en el tracte, com s’expressen, què esperen de mi... i això sovint ho noto ràpidament via Whatsapp. Si detecto alguna intenció que no m’agrada gaire o que no va amb mi, o si veig que el tipus de servei que busquen és quelcom que no ofereixo o que no em ve de gust... doncs els dic que no i ja està. És així de senzill, no passa res. Ara, pel físic, no m’he trobat amb ningú que em faci angúnia. Sovint són persones que no m’hagués mirat mai amb ullets, esclar, tot i que en alguns casos sí, i reconec que quan passa té més gràcia, la cosa. Però en general m’he trobat amb molts homes que mai m’hi hagués fixat ni mai m’hi hauria embolicat pel meu compte fora d’aquest escenari, com ara homes vells i jubilats o homes més aviat tradicionals a l’hora d’enfocar la seva vida, però arribat el moment cal dir que sento cert morbo per tot plegat: la combinació de sexe i diners m’atrau ara mateix. I potser també hi ajuda el fet de saber del cert que a ells els atrec jo. Tinc un cos jove que és bastant normatiu. L’utilitzo per al meu benefici, que alhora, i en certa mesura, també és el seu. Em sembla entranyable. Com també m’ho semblen altres serveis, propostes i consensos socialment menys estigmatitzats (actors i actrius i públic, músics i oients, massatgista i client, propietari de pis i llogater...).
Quina valentia! No has sentit mai cap sensació desagradable?
Mai no he sentit fàstic, en cap cas. No estic obligada a res, recordem que escullo: em sento privilegiada! Penso que la gent menys agraciada també té dret al plaer, bé, “dret al plaer” no seria l’expressió més idònia si la interpretem literalment, però ja ens entenem... Jo, mentre em respectin, penso “mira que bonic aquests dos cossos que s'estan entenent...”. Es tracta d’un favor mutu: ells em volen o em necessiten a mi, jo els vull o els necessito a ells. I, atenció, perquè haig de reconèixer que en més de bastantes ocasions he tingut més bon sexe, relacions més agradables, plaents, conscients i gratificants, amb clients que amb algunes exparelles o rotllos de fora del món de la prostitució. Amb molts clients arribo a l’orgasme —als orgasmes! I no són fingits!
He de reconèixer que en bastantes ocasions he tingut més bon sexe, relacions més agradables, plaents, conscients i gratificant amb clients que amb algunes ex parelles o rollos de fora del món de la prostitució
Quin és el perfil de persones amb el qual et trobes habitualment?
Tan divers, Guillem...
Tot homes?
Tan sols m’he trobat amb una noia, però era per un tema d'un trio amb un altre noi, no pas per una relació lèsbica amb ella. Cal dir que si bé és cert que jo puc sentir atracció tant afectiva com sexual cap a noies, crec que treballant em sento més còmoda amb homes, perquè hi tinc més experiència i crec que puc oferir molt més, qualitativament parlant. Amb una noia m’agrada jugar i explorar, però potser si alguna dona em sol·licités com a prostituta no arribaria a satisfer-la de manera professional, no seria gaire crac al llit... I seria deshonest dedicar-se a oferir serveis que no domines gaire!
Així que tornant al tema del perfil, aquest és molt divers... però homes, sí, tot homes. Tinc des de camioners a pescadors, empresaris, economistes, músics, professors d’universitat —i em consta que són molt bons profes!—, banquers, muntanyistes, càmeres de televisió, fusters, jubilats... Fins i tot, un esportista d’elit!
Quina és la mitjana d'edat dels homes que tens? De joves n'hi deu haver pocs.
Potser la mitjana que atenc jo és d’uns 40 anys. Però, ui no..! [Sospira.] De joves també n’hi ha molts! Cosa que em sorprèn, perquè n’hi ha de ben guapos i exitosos sexualment o relacionalment parlant. Nois que tenen bon sexe paral·lelament o relacions de parella molt sanes i nobles, però a qui deu agradar el fet tenir més sexe o relacions sexuals d’un altre estil. O el fet de pagar a alguns els dona morbo. Qüestió de poder? Pot ser. Però hi ha de tot, i a cabassos.
Jo soc una mestra-prostituta —i moltíssimes altres coses més, esclar—, però estic convençuda que molts dels meus col·legues són mestres-clients
Entrar en aquest món m‘ha desenganyat moltíssim. Jo soc una mestra-prostituta —i moltíssimes altres coses més, esclar—, però estic convençuda que molts dels meus col·legues són mestres-clients (i fins i tot sé del cert que no sóc l’única mestra-prostituta!). Però ni ells, ni elles ni jo no ho anirem dient alegrement per les nostres escoles. Sabem que són informacions i condicions que no són ben reconegudes socialment i que, per tant, ens poden passar factura. Cal que ens n’amaguem. En fi... tant nois joves, guapos i exitosos, com persones més solitàries o amb problemes de parella o viudos o simples vividors... Hi ha de tot.
Quins vincles establiu? T’expliquen si tenen parella, si estan casats o si tenen fills?
Sí. Molts t’expliquen moltes qüestions personals, molts d’ells ja a la primera cita o per Whatsapp mateix, abans de quedar. Són persones molt normals i corrents. Jo penso, però, que alguns a l'inici m'enganyen, perquè s'intenten justificar sobre el perquè estan fent allò que fan, i és que són ells mateixos els que tenen prejudicis entorn de la prostitució i intenten vendre’t la moto per tal que no els encasellis dins del que fa la majoria o no els posis l’etiqueta de puter. Però bé, part de la meva feina és que se sentin còmodes i tranquils. Jo no els jutjo. Tampoc no m’agrada que em jutgin a mi. De realitats n’hi ha tantes... abans d’emetre cap judici cal conèixer i comprendre molt bé. I coneixem i comprenem poc, habitualment.
Per altra banda, es creen vincles molt bonics i això es deu en bona mesura que molts, la gran majoria, repeteixen sistemàticament. Hi ha homes que busquen relacions setmanals, i amb la conya acabes dubtant sobre si són clients o són amistats.
Pensa que jo els mimo molt i ells a mi també. Per Nadal quasi tots em van enviar felicitacions, bombons, em van regalar una coseta o altra, fruita dels seus horts... Preciosos, els detalls
No és fàcil mantenir el rol 100% de prostituta amagant aspectes de la teva altra vida personal amb algú que veus tan sovint i amb qui et comuniques d’una forma tan íntima. La gent té el concepte de “client persona potencialment perillosa mantenir sempre l’alerta”, però la meva experiència normalitza el client. Jo estic tranquil·la amb ells. Es clar que cal cuidar-se i vigilar i no anar amb el lliri a la mà ni ignorant el que algun dia pot passar: hi ha risc en aquesta feina!, els psicòpates existeixen, i els masclistes o els impresentables també! I les malalties venèries! Però la realitat és que, almenys en el meu cas —que reitero que ho faig perquè vull, com, quan i amb qui vull—, em trobo amb persones normalment amables, simpàtiques, curioses i interessants. Ei, que també m’he topat amb persones de qui penso: “Buah, estic tan lluny de tu, a nivell polític, mental, emocional o interpretatiu en general!”. Però en fi, c'est la vie, no? Comprenc que si jo tinc un criteri és perquè en desestimo d’altres. Cal que hi hagi gent amb d’altres criteris perquè jo pugui tenir el meu. Així que és obvi que em trobaré persones distintes a mi. Em sembla lògic, acceptable i respectable. I el cert és que amb aquest últims em costa menys ser sols la prostituta.
I qui enganya la parella per veure’t a tu?
Hi ha casos, sí. Ja t’he comentat que jo no em fico en les vides i decisions personals dels meus clients. Entenc que cada escenari és diferent i sovint complex. Gran part dels clients casats són persones que no se satisfan sexualment amb les seves parelles (ni, suposo, viceversa), moltes perquè arribat cert temps de relació ja no es toquen ni amb un pal. Aquí jo hi veig molts aspectes i variables que interfereixen i que caldria analitzar curosament, perquè ens dirien moltes coses sobre les persones i la societat. Sovint arribo a conclusions tristes, però no sé si ara venen al cas. Però és clar que si fos per mi jo animaria tothom a viure sense massa por de mostrar-se tal com és a les seves parelles, amb les seves vulnerabilitats i necessitats. Això passa per cuidar molt la comunicació i la confiança entre l'un i l’altre. Però diria que precisament moltes relacions actuals, ja siguin joves o de certa edat, estan caracteritzades per l’absència d’aquests dos ingredients. Seria bonic que tothom sabés què hi té, a casa. Amb qui dorm. Però també és cert que molta gent prefereix viure en la mentida i que poca gent s’atreveix a acceptar o a dir: “Ei, tu i jo ara no funcionem sexualment, què podem fer per atendre madurament aquesta realitat?”.
Seria més ètic que les parelles no s’enganyessin, si han establert prèviament que la mentida no té cabuda a la seva relació. Però en fi... cadascú se sap la seva. Prefereixo no ficar-m’hi perquè si no no en surto
Hi ha homes que et prefereixen a tu abans que a les seves parelles, afectivament parlant?
Sí... [S’entristeix.] Alguns, més del que em podria haver imaginat mai, s’enamoren. Molts fa temps que no reben mostres d’atenció i cura per part ja no sols de les seves parelles, si les tenen, sinó tampoc per part d’altres familiars o amistats. Hi ha necessitats emocionals gruixudes desateses, en molta de la gent que he conegut com a client. I sap greu. Jo, com t’he dit, soc carinyosa (diria que no puc escollir no ser-ho). I ens mirem als ulls i ens preguntem i juguem i ens fem pessigolles i carícies i petons... Això pot desestabilitzar més que estabilitzar a segons qui. A mi m’agrada ser honesta i sincera amb la gent que es relaciona amb mi: deixo clar que la prostituta està treballant. Però hi ha moments en què algú es confon. Fins i tot m’he trobat en la desagradable però alhora còmica situació que es posen gelosos quan s’imaginen que treballo amb d’altres o quan investiguen si tinc parella o no. Ànims, nois....
Ells saben que tu tens una altra professió molt diferent?
Sí, alguns sí que ho saben. I al·lucinen! “¿Pero por qué haces esto?”, “¡Si tu eres una chica normal!”, “¿Y nunca te has encontrado con el padre de algun alumno tuyo?”, em diuen la majoria. No ho explico a tothom, esclar, i molt menys a les primeres cites, però amb aquells a qui ja tinc tanta confiança ha estat impossible que no se m’escapés o que no ho esbrinessin. Recordo que a l'inici jo mantenia molt més les normes de no dir absolutament res de mi a ningú; però, què passa? Que costa molt obviar coneixements, experiències i inquietuds que tens relacionades amb el que ets més enllà del treball sexual. Ells agraeixen quan et treus màscares. Jo, d’alguna manera, potser també. Però amb atenció, sempre amb atenció... Per exemple, mai diré on treballo, ni el meu nom complet.
Utilitzes un pseudònim?
Tinc un nom artístic, que se'n diu, i és divertit perquè jo em dic Dèlia.
Per què, Dèlia?
Justament ve d'una escena sexual que vaig tenir amb una Dèlia. Fa uns anys, en unes festes majors, estava amb unes amigues i ens vam començar a embolicar tres companyes, una d’elles la Dèlia. Recordo que mentre estàvem enrotllant-nos la Dèlia no parava de dir-me: “Joder, ets sexe, Marina, ets sexe!”. I esclar, quan vaig arribar al món del treball sexual només em venien el cap ella i la idea que jo “era sexe”. Ho vaig veure clar: m’havia de dir com ella! Cal dir, però, que en un primer moment vaig entusiasmar-me per tenir davant meu l’oportunitat de poder dir-me com sempre m’havia volgut dir. Però ràpidament vaig canviar d'idea, i és que si mai tinc una filla m’agradaria posar-li aquest nom, el meu preferit. Així que no, mala idea. L’entusiasme va durar poc.
On acostumes a atendre els clients?
Depèn. Les primeres cites acostumen a ser a casa seva, o al seu cotxe o en alguna zona pública però íntima i tranquil·la, on ningú pugui veure’ns... És cert, però, que per comoditat meva he convidat els meus clients més habituals i de confiança a trobar-nos al meu pis. A mi em va genial aquesta opció, però sols la puc dur a terme amb qui sàpiga del cert que és responsable i de fiar.
A quin preu cobres els teus serveis?
He modificat preus fa poquet, per any nou. Ara, segons el servei, oscil·lo entre 150 i 600. El factor temps per mi és rellevant i això condiciona bastant el preu. Sempre estic oberta a negociar certes pràctiques i els seus preus. I, segons el dia, dic que sí o no a alguna cosa “fora de carta”.
Et fas un bon sou a final de mes...
Em faig un bon sobresou i me'n podria fer molt més si volgués! De feina n’hi ha per no parar. Però esclar, jo vull —i necessito!— parar. I més tenint en compte que tinc una altra feina que exigeix compromís i responsabilitat i que em vol desperta, enèrgica i prepositiva! Així que no vull ser massa ambiciosa: treballo quan em ve de gust tenint en compte el que necessito per poder tirar endavant la vida que em dibuixo al cap. És important per a mi que el meu temps lliure no sols l’ocupi la prostitució, sinó que hi ha d’haver espai per a tots els meus éssers estimats, família, amistats, vincles especials, animalons peluts i per al meu descans i les feines domèstiques.
Els clients compleixen amb el pacte econòmic que establiu?
Sí. Tot i que en alguna ocasió m’he trobat que algun client que ja et coneix et diu que aquella setmana té X diners (per exemple, 200 euros) i que si podria tenir el servei de sempre per aquella quantitat lleugerament inferior a l’habitual (posa-hi que el servei costa 220 euros). Jo, segons qui sigui i segons el que m’explica, accepto: entenc que no sempre estem tots com voldríem, econòmicament parlant i, alhora, prefereixo el clima de confiança que això genera entre ells i jo. Això sí, si per norma em demanen rebaixes, porta!
Tens la sensació que estàs venent el teu cos?
No, en cap moment! En cap cas venc el meu cos perquè en tot moment el cos em pertany a mi. És un servei que ofereixo a través del meu cos, però no és el meu cos en sí, el servei, sinó el sexe que amb ell (juntament amb el seu) podrem tenir. El cos mai no deixa de ser meu, mai passa a ser d’algú altre. De la mateixa manera que el meu fisioterapeuta no m’està venent les seves mans quan em toca, sinó que posa a la meva disposició un servei que es tradueix en una pràctica que requereix les seves mans per donar-se. De fet, no hi ha cap ofici que es pugui desenvolupar sense el nostre cos, ja sigui el cervell, les mans, la boca... La de mestra també! Tot i que entenc que el fet que siguin els genitals els que s’utilitzin fa que s’entengui aquest ofici com d’un altre “nivell” (o que això faci que certes persones no ho puguin entendre com a ofici), però per a mi, que tinc molt naturalitzada la sexualitat, no és tan rellevant. En tot cas, soc jo qui estableix les normes i els límits. Més conscient del meu cos mai ho havia estat.
Amb quines anècdotes t’has trobat?
Un client em va dir fa molt poc que a ell també li agradaria guanyar diners practicant sexe. Així que m’ha proposat d’entrar conjuntament al món del voyeurisme: nosaltres follem mentre algú ens paga per mirar. M’estic pensant la resposta...
No et fa por que et puguin reconèixer un dia pel carrer, en un restaurant o a l’escola on treballes?
No camino amb por, no. Pensa que, en general, els clients són els principals interessats a preservar la seva intimitat i reputació. Ells són els primers a qui els costa reconèixer que són puters, perquè saben que existeix un gran prejudici cap a ells. Llavors estic bastant segura i tranquil·la en aquest sentit, no m’aniran a buscar les pessigolles si ens trobem en un lloc públic (cosa que mai ha passat, de moment), perquè tenen les de perdre. Suposo que si algun dia passa tots dos al·lucinarem i o bé ens posarem molt nerviosos o bé se’ns escaparà el riure per sota el nas. Pot ser divertit.
Sol·licitada, desitjada... I l'entorn familiar, ja ho sap?
Doncs precisament va ser aquest Nadal que vaig decidir dir-ho a gran part de la meva família! Quines dates més ideals per comunicar quelcom així, oi?
La millor època de l'any!
Oi que si? [Riu.]
Com va anar? Tenies ganes d'explicar-ho?
Moltes! Jo sabia que els ho havia de dir però no trobava el moment. El 24 a la nit, després de fer cagar el tió, vaig dir: “Passem als gintònics, que els necessitarem” [Riu.] I res, els vaig dir: “Tinc una notícia bomba però vull que l'endevineu vosaltres perquè no m'atreveixo a dir-vos-la jo mateixa”. Em va agafar un riure nerviós, i la família em va començar a fer preguntes: “Estàs embarassada?”, “tornes a tenir parella?”, “t'has enamorat d'una dona?”, “estàs amb un home gran?”... I quan van preguntar això darrer, vaig començar a dir: “Bé, no hi estic, però potser va per aquí, la cosa...”. Llavors una de les meves germanes va dir molt hàbilment: “Ets prostituta!”. I els vaig dir que sí i vaig aixecar la copa per brindar!
Ells l’aixequen?
[Riu.] Sí, tot i que una mica tremolosa. Hi va haver un moment de silenci i de xoc, de comprovar si realment ho estaven entenent bé i d’encaixar-ho. Primer de tot em van preguntar com estava. Després vam riure força... El que més els preocupa és la meva integritat, la meva salut i seguretat, com és lògic. Vam parlar-ne obertament i es van quedar més tranquils de saber com ho feia. Els vaig dir que moltes persones s’arrisquen igualment o fins i tot més quan queden amb tantes persones per Tinder... Tot i així, sé que, sobretot els meus pares, preferirien que no ho fes. Una de les meves germanes em va dir: “Tota la vida dient-te 'puti' i 'putilla' i ara ho ets de veritat!” I la meva mare va reconèixer que no s’ho esperava, però que no la sorprenia (em coneix bastant).
Una de les meves germanes em va dir: “Tota la vida dient-te 'puti' i 'putilla' i ara ho ets de veritat!”
Després dels nervis, les incomoditats i dels riures que es van generar, va venir el moment de reflexió conjunta, en què vam fer conscient la potència del que acabava de passar, de la confiança que exigia aquella escena i de l’estima incondicional que vertebrava la nostra família. “Gràcies per explicar-nos-ho", em deien tots ells. I jo: “No, gràcies a vosaltres per haver propiciat el clima i la confiança que m’han portat a voler explicar-vos-ho”. Sentir-se acompanyada, acceptada, recolzada, no jutjada i estimada és importantíssim.
Tens parella?
Estic coneixent algú. Els dos tenim una mentalitat lliure i oberta. Tot i així, no ens descriuríem com a parella. Sí com a persones especials que es tenen consideració i moltes ganes de trobar-se, d’anar-se descobrint, de cuidar-se i d’estimar-se.
Sap a què et dediques?
Ell inicialment no sabia res d’això, però quan vam començar a veure’ns amb certa regularitat vaig considerar que ho havia de saber. Ens vam asseure al sofà de casa meva i li vaig dir: “T’he d’explicar una cosa. Estic una mica nervioseta, però... em dedico, també, al treball sexual.” Ell és una persona extraordinària, però extraordinària, eh? (Potser per això m’agrada tant). “Cuca, estàs bé? Doncs me n'alegro molt per tu!” Era de les primeres persones a qui ho explicava. Ell amb la integritat que el caracteritza em va valorar i agrair molt que li confiés això. Jo, en el fons, sabia del cert que per part seva no em trobaria judicis ni rebuig.
Mai hi ha hagut cap episodi de crisi o d'enveja?
No, en absolut, ell no es mostra gens així... És zero així. I la nostra relació és lliure i oberta. Ell suposo que fa i desfà amb qui considera. Jo també. Ens estem coneixent i ens agradem. És bonic així.
Com és el sexe de la Marina i el de la Dèlia?
Per mi el rol de cada una és diferent. La Dèlia és més porca que cap altra [Somriu.]. I la Marina aprèn molt d’ella. Tot i que la Dèlia necessita l’essència de la Marina per existir, i no sap escapar d’ella.
Et molesta que la gent sàpiga que et dediques a oferir serveis sexuals?
Home, segons com, sí, esclar. No tothom creu que sigui ètica aquesta feina. I a mi no em ve gens de gust gestionar possibles faltes de respecte, desacreditacions o canvis en la mirada que em puguin retornar persones que conec. Sé del cert que algunes persones em titllarien del que soc, de puta, però amb totes les connotacions negatives que aquesta paraula té al món i amb les quals no estic gens d’acord. D’altres, de cop i volta em desposseirien de tota la dignitat que tinc. Uns altres, amb tot el paternalisme del món, es voldrien convertir en els meus salvadors, i fins i tot hi hauria qui, motivats pel morbo, començarien a fer preguntes que no tinc perquè respondre o es voldrien aprofitar de la situació i acabarien passant-se de la ratlla. No, tot això no m’interessa, ara mateix.
He seleccionat conscientment les persones que he volgut que ho sàpiguen i les que prefereixo que no
Entenc que és un tema controvertit i que segons els valors que tinguis o les interpretacions que facis sobre el sexe, els homes, les dones, els cossos, les relacions, la cultura, la llibertat, l’amor, etc., puguis ser “prosex”, que se’n diu, o no. Fins i tot les feministes estem dividides en això! Per dir-ho molt resumidament, ens trobem amb dos grans grups de feministes, les regulacionistes i les abolicionistes. Les primeres vetllen per regular, normalitzar i legalitzar la prostitució i la situació de les treballadores sexuals per tal de dignificar el sector i oferir més seguretat a les treballadores, entenent que és una feina com una altra i que no té perquè haver-hi cosificació ni abús en la lliure prostitució i utilització del teu propi cos. Les segones, les abolicionistes, volen acabar amb tot tipus de treball sexual, ja sigui el que es relaciona amb l’esclavitud o el que es practica de manera voluntària. I és que interpreten que de cap manera algú pot acabar prostituint-se lliurement si no és condicionada pels valors masclistes que encara ens contaminen a totes i que, per tant, es tracta d’una decisió orquestrada pel patriarcat, fet que fa que sigui condemnable i desitjablement aniquilada.
Jo en el fons penso que hi ha part de raó en ambdós discursos, tot i que, com comprovaràs, dono suport a les regulacionistes perquè les seves tesis em semblen més contrastades, menys negacionistes d’una realitat i menys idealistes, i moltes de les seves propostes em semblen necessàries. Cal dir que parlo en termes molt generals perquè això també donaria per a una altra entrevista o reportatge. Amb tot, però, que quedi clar que treball sexual i prostitució no poden entendre’s com a sinònim de tràfic de persones o d’esclavatge sexual. No estem parlant del mateix! El treball sexual i la prostitució el desenvolupen persones que voluntàriament escullen intercanviar sexe per diners: hi ha llibertat en la seva decisió i acció. Les víctimes del tràfic de persones precisament el que no tenen és això, llibertat. Tant les feministes regulacionistes com les abolicionistes estem d’acord que l’esclavatge sexual, la figura del proxeneta, el tràfic de persones, etc., són una lacra que cal combatre, perquè comporta abusos i violències constants i produeix grans horrors sovint irreparables. De la mateixa manera que no condemnem tota l’agricultura pel fet que gran quantitat dels treballadors del camp a nivell mundial siguin persones esclavitzades, amb la prostitució cal aprendre a discernir contextos, escenaris i realitats.
Si no tinguéssim prejudicis, veuríem la bellesa de l’ofici
T’has trobat amb males experiències?
Una. Un client fidel, setmanal. Se li va girar la castanya, ell s'havia enamorat de mi i la veritat és que no sé si aquell dia em tenia ràbia per veure que per part meva només era feina...
Què et va passar?
La meva norma és que per penetrar-me s’han de posar preservatiu. Em va demanar una posició sexual concreta on ell em penetrava i jo li donava l’esquena (”el perrito”, que se’n diu), i aprofitant que jo no podia veure res, es va treure el preservatiu sense que jo ho sabés. Va acabar l’acte així i, a sobre, ejaculant dins meu. Em va jurar i perjurar que no entenia què havia passat. Vaig acabar creient-me’l. Va mostrar-se molt preocupat i es va oferir per anar corrents a una farmàcia a buscar-me la pastilla del dia següent. Vaig dir que OK. Però, es clar, tonta de mi: no va tornar. I em va bloquejar al Whatsapp. Pastilla a càrrec meu, revolució d’hormones per mi, temps per anar-me a fer proves mèdiques completes, l’intranquil·litat que tot plegat comporta... Fatal. Sort que res greu va passar. Però podia haver passat. Aquest tio em va violar.
Ostres Marina, quina mala experiència...
I en recordo una altra de semidesagradable, i diria que no n’he tingut cap altra, a banda d’aquestes dues: em va contactar per Whatsapp un militar i em va demanar fotografies. “Hala, que buena que estás, que ganas de follarte”. “Ui, quina mandra!!”, vaig pensar jo. Però després, continua: “Espera, acaba de llegar mi hijo que tiene 18 años recién cumplidos. Muy alto y guapo el chaval. Le acabo de enseñar tus fotos y dice que también te quiere catar! Primero yo, después un día él y si eso un día te follamos los dos juntos sin parar”. Apa, adeu.
Tens algun servei avui?
Avui havia quedat amb tu!
Un plaer escoltar-te, Marina. Gràcies per la teva sinceritat.
Gràcies a tu i a tot l’equip, Guillem! Un gust!