L'església catòlica ha reiterat la condemna de tota forma d'eutanàsia i suïcidi assistit a la carta Samaritanus bonus ("El bon samarità"), publicada aquest dimarts per la Congregació per a la Doctrina de la Fe i signada pel Papa Francesc el passat juny. Considera l'acte eutanàsic "inadmissible" i "una elecció sempre incorrecta". Les súpliques dels malalts molt greus que invoquen la mort "no han de ser [enteses com] expressió d'una veritable voluntat d'eutanàsia", sinó com una petició d'ajuda i afecte.
El personal sanitari mai no pot prestar-se "a cap pràctica eutanàsica ni tan sols a petició de l'interessat, i menys encara dels seus familiars", encara que la desesperació o l'angoixa puguin disminuir i fins i tot descarregar de responsabilitat els qui ho demanen, segons la carta.
Incurable, mai 'in-cuidable'
L'argument principal del document és una frase de San Joan Pau II: "Incurable no és mai sinònim de 'in-cuidable'". Qui té una malaltia en fase terminal, i qui neix amb una predicció de supervivència limitada, té dret a ser acollit, cuidat, estimat. També assegura que quan "la curació és impossible o improbable, l'acompanyament mèdic i d'infermeria, psicològic i espiritual, és un deure ineludible. El contrari seria un abandonament inhumà del malalt".
La carta també reitera l'oposició de l'església catòlica a l'"acarnissament terapèutic", però estableix com a "ensenyament definitiu" que "l'eutanàsia és un crim contra la vida humana", i que "tota cooperació formal o material immediata a tal acte és un pecat greu" que "cap autoritat no pot legítimament imposar ni permetre".
Aquest text "s'ha fet necessari a causa de la multiplicació de notícies i a les legislacions que, cada cop en més països, autoritzen l'eutanàsia i el suïcidi assistit de persones greument malaltes, però també de les que estan soles o tenen problemes psicològics", segons el Vaticà. La carta pretén "oferir indicacions concretes per actualitzar el missatge del Bon Samarità", protagonista d'una de les "paràboles de la misericòrdia" recollida als Evangelis.
"Curar si és possible, cuidar sempre"
"El valor inviolable de la vida és una veritat bàsica de la llei moral natural i un fonament essencial de l'ordenament jurídic", aferma la carta. "Així com no es pot acceptar que un altre home sigui el nostre esclau, encara que ens ho demanés, igualment no es pot triar directament atemptar contra la vida d'un ésser humà, encara que ho demani," diu la carta.
"Curar si és possible, cuidar sempre," és el principi rector de la carta, en el sentit que "incurable mai és sinònim de 'in-cuidable'". El document atribueix la demanda d'eutanàsia o de suïcidi assistit a "la solitud, la por del sofriment i de la mort, i el desànim que comporta", i proposa "estar amb" el malalt: acompanyar-lo, escoltar-lo, fer-lo sentir estimat.
Suprimir un malalt que demana l'eutanàsia "no significa en absolut reconèixer la seva autonomia i apreciar-la", sinó "desconèixer el valor de la seva llibertat, fortament condicionada per la malaltia i el dolor, i el valor de la seva vida", afegeix.
El document esmenta tres factors que "limiten la capacitat d'acollir el valor de la vida". El primer és un ús equívoc del concepte "mort digna" en relació amb el de "qualitat de vida" material. Un segon obstacle és una comprensió errònia de la "compassió". La veritable compassió, assenyala, "no consisteix en provocar la mort, sinó en acollir el malalt i sostenir-lo" amb afecte i mitjans per alleujar el seu sofriment. Un altre obstacle és l'individualisme, arrel de la "malaltia més latent del nostre temps: la solitud".
Acarnissament terapèutic i pal·liatius. El document explica que "tutelar la dignitat del morir significa [també] no ajornar artificialment la mort via 'acarnissament terapèutic'". Davant la imminència d'una mort inevitable, "és lícit en ciència i en consciència prendre la decisió de renunciar als tractaments i mitjans extraordinaris i desproporcionats que procurarien només una prolongació precària i penosa de la vida", sempre sense interrompre el tractament normal, que inclou l'alimentació i la hidratació, "que no són més que actes deguts de simple cura".
La carta qualifica les cures pal·liatives d'"instrument preciós i irrenunciable" per acompanyar el pacient i recorda que la seva aplicació "redueix dràsticament" el nombre dels que demanen l'eutanàsia.
Sedació profunda. L'església catòlica "afirma la licitud de la sedació [...] de manera que el final de la vida s'esdevingui amb la màxima pau possible", inclosos els tractaments que "avancen el moment de la mort (sedació pal·liativa profunda en fase terminal), sempre, en la mesura possible, amb el consentiment informat del pacient". Però la sedació és inacceptable si s'administra per causar "directament i intencional la mort".
Estat vegetatiu. És enganyós, diu la carta, "pensar que l'estat vegetatiu, i l'estat de mínima consciència, en subjectes que respiren autònomament, siguin signe que han deixat de ser persona humana amb tota la dignitat que li és pròpia". Fins i tot en aquest estat, el malalt té dret a l'alimentació i la hidratació, encara que el document reconeix que "en alguns casos, tals mesures poden arribar a ser desproporcionades", perquè ja no són eficaces o perquè els mitjans per subministrar-les creen una càrrega excessiva.
Objecció de consciència. Les lleis que aproven l'eutanàsia "no creen cap obligació de consciència", adverteix la carta, que estableix "una greu i precisa obligació d'oposar-s'hi mitjançant l'objecció de consciència" per al personal sanitari, que "no són mai un mer executor de la voluntat del pacient" i sempre conserven "el dret i el deure de sostreure's a la voluntat discordant amb el bé moral vist des de la pròpia consciència".