Entrar al supermercat i posar-se gel desinfectant. Sortir del metro i posar-se gel desinfectant. Tocar la porta del portal de casa i posar-se gel desinfectant. Anar al lavabo d'un bar i posar-se gel desinfectant després d'haver-se rentat les mans i tocar la porta de sortida. Netejar dues vegades l'ordinador de l'oficina. Posar-se gel desinfectant abans i després de menjar-se l'entrepà. Dinar davant de l'ordinador per no coincidir amb ningú. Rentar-se les mans abans i després de fer-ho. Rentar-se les mans o posar-se gel desinfectant abans de fer una abraçada. Entrar en una casa i rentar-se les mans. Rentar-se les mans unes 300 vegades al dia i, tot i això, agafar el coronavirus. 

I després, sentir-se com un autèntic leprós. Que tothom et posi l'etiqueta de "persona contagiada" i repassin mentalment els contactes que han tingut, freqüència, proximitat i amb mascareta o sense. Sentir el pes de la culpa com si es tractés d'una llosa de ciment. Passar l'aïllament en solitud, en una habitació minúscula, no poder sortir sense mascareta i en fer-ho, en hores pactades per no creuar-te amb ningú. Un cop superat el virus, queda l'estigma. 

Por al contagi

"Empestat és un terme que fem servir col·loquialment i ve de la pesta. "El primer que apareix és la necessitat d'identificar els cossos contagiats. Durant la pesta es marcaven amb una creu les cases de la gent que tenien la malaltia, estava marcat com a algú que no podia moure's", explica el psicòleg i professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC José Ramón Ubieto.

"La condició d'empestat i estigma està present en la por al contagi i durant la pandèmia s'ha demostrat una creixent desigualtat" i exposa que és precisament aquest aspecte de divisió que comporta "un cert estat paranoide permanent". Ubieto comenta que també es pot veure clarament amb les vacunes i les restriccions. "Això respon a la polarització social i a la necessitat de trobar un sentit en un món on la desconfiança als dirigents polítics és molt gran". "Ja no creiem en res perquè la divisió augmenta la desconfiança", emfatitza. 

Segons diu, el creixement de la desconfiança augmenta els fenòmens paranoides i les bombolles d'odi. "L'estigma es fa més gran perquè els 'empestats' formen part d'una bombolla que no és la meva". I recorda que durant el desconfinament, alguns joves van sentir-se assenyalats com a possibles contagiats per gent més gran. "Alguns joves i personal sanitari poden tenir la sensació de veure's com a terroristes portant el virus".

Què necessita un estigma per a sobreviure

Ubieto creu, però, que la cosa no anirà a pitjor. "Els estigmes necessiten condicions de reproducció i aquestes condicions demanen continuïtat en el temps". Per tant, hi ha d'haver certa reiteració dels actes, cosa que, a priori, no hauria de passar en la situació actual de la pandèmia.