Mi reno de peluche s'ha convertit de manera sorprenent en una de les sèries més vistes de Netflix, la plataforma de continguts d'entreteniment per streaming, des que es va estrenar el passat mes d’abril. Tal com s’afirma en el primer dels set capítols de la sèrie, és una true story (una història real) pertorbadora, que combina drama i misteri. Explica la història que va viure un còmic britànic de segona fila, Richard Gadd, que dirigeix i interpreta la sèrie que ha creat a partir d’una pròpia experiència vital, quan fa uns anys va patir l'assetjament d'una dona que es va obsessionar amb ell de manera malaltissa. En la sèrie, Gadd interpreta a una versió fictícia d’ell mateix anomenat Donny Dunn, i el personatge de Martha Scott, està inspirat suposadament en Fiona Harvey, la dona assetjadora, que aquest dijous ha presentat una demanda contra Netflix i exigeix una indemnització de 170 milions de dòlars per danys i perjudicis.
Basada en una història real
Harvey assegura en la demanda que ha interposat davant un tribunal de districte central de Califòrnia que ella és la dona que ha inspirat la sèrie de Netflix. Segons la denúncia, que ha recollit la revista nord-americana Variety, la “història real” de Richard Gadd “es tracta d'una mentida explicada per cobdícia i ànsia de fama; una mentida dissenyada per atraure més espectadors, obtenir més atenció, guanyar més diners i destruir brutalment la vida de la demandant, Fiona Harvey, una dona innocent difamada per Netflix i Richard Gadd a una magnitud i escala sense precedents”.
Fiona Harvey demana almenys 170 milions de dòlars en danys i perjudicis, com a indemnització per la “difamació, imposició intencional d’angoixa emocional, negligència, negligència greu i violacions del dret de publicitat”, que ha patit, a través de les suposades mentides que explica la sèrie. El document de la demanda, de 34 pàgines, inclou retalls i extractes de la sèrie que són desmentits i puntualitzats per la demandant.
Un gest amable desencadena una obsessió
“Quan un còmic en dificultats té un gest amable amb una dona vulnerable, desencadena una obsessió malaltissa que amenaça de destrossar la vida de tots dos”, diu la sinopsi de la sèrie, de set capítols. Richard Gadd explica la història que va viure quan es guanyava la vida de cambrer i un dia estableix una conversa en el bar amb una dona que diu ser una advocada de prestigi, tot i que no té diners per pagar la consumició. Donny Dunn, com es diu el personatge de Gadd, li acaba donant el seu correu electrònic per educació, i a partir d’aquest gest amable, comença un malson a causa de la fantasia delirant de Martha. L’assetjament inclou l’enviament de milers de correus electrònics, missatges a través de les xarxes socials, cartes al correu postal, amenaces a la seva família i la xicota del protagonista, seguiments pel carrer i assetjament a la porta de casa seva. En concret, Gadd va rebre 41.071 correus electrònics, 350 hores de missatges de veu, 744 tweets, 46 missatges de Facebook i 106 pàgines de cartes de la seva admiradora. A més, aquesta dona també li enviava regals, entre ells, un ren de peluix, que és el que ha donat nom a la sèrie per ser l'afectuós sobrenom (bebé reno) amb què ella l’anomenava.
“Al principi, tothom al bar pensava que era graciós que tingués una admiradora", va explicar Richard Gadd al diari The Times. Però després la cosa es va anar complicant quan "va començar a envair la meva vida, seguint-me, apareixent a les meves actuacions, esperant-me fora de casa meva i enviant-me milers d'emails i àudios”. El creador de la sèrie ha assegurat que va decidir explicar aquesta història que va patir en les seves pròpies carns durant quatre anys i mig, i reviure tota l’experiència i sentiments que ja pensava que tenia oblidats, perquè fos una mena de catarsi, però també per explicar que l’assetjament és un tema molt seriós, donat que és una forma de malaltia mental.
Gade, precisament, va explicar a Variety que va decidir canviar els noms dels protagonistes perquè “no pots explicar la veritat exactament, per raons legals i artístiques”, i perquè no volia “complicar la vida de persones vulnerables”. Però la història que explica és “emocionalment 100% real” i parteix de fets que van succeir i de persones a les quals va conèixer.