No és cap secret i sempre s’ha dit que als catalans ens agrada i ens interessa saber el temps que farà, però, per què? “Creiem que té a veure amb el tipus de temps que tenim a Catalunya, que és molt variable i el fa més emocionant que en d’altres indrets del món, on poden tenir sempre un anticicló i per això el seu interès disminueix”. D’aquesta forma ho justifiquen les meteoròlogues Mònica Usart (Molins de Rei, 1984) i Gemma Puig (Berga, 1974), que acaben de publicar juntes Atrapades en el temps (Univers), un imprescindible d’aquest Sant Jordi per visualitzar i aproximar el paper de la dona en un sector, el de la meteorologia, on encara hi predomina la figura masculina.   

Com a meteoròlogues que elaboreu i expliqueu les previsions a diari, viviu atrapades en el temps o sou capaces de desconnectar?

Gemma: Sí, una mica atrapades en el temps hi estem i hi vivim. No pots estar un cap de setmana fent veure que no passa res i arribar el dilluns sense saber què ha passat, perquè et condiciona el pronòstic. És una desconnexió a estones.

Mònica: Sí que és cert que vivim atrapades en el temps. Jo només desconnecto a l'estiu, la resta de l'any, només amb un parell de dies el cap de setmana és difícil, entre el pronòstic que has fet, restes pendent de si es compleix o no i ja torna a ser dilluns! Al final mai deixes d'estar connectat. El mèrit, però, del titular del llibre és de la família de la Gemma, que van aconseguir trobar aquest títol original.

De petites, totes dues volíeu ser astronautes, però finalment us decanteu per la meteorologia. Per què?

G: Totes dues vam estudiar física i no tots els físics volen ser astronautes, però uns quants suposo que sí. Personalment l'astronomia em cridava molt l'atenció i la física també, per saber el perquè de les coses. També influeix els professors que has tingut i com t'han explicat la matèria. En el meu cas, em vaig quedar atrapada per la física a l'institut. Dedicar-me a la meteorologia va ser una mica per casualitat. Vaig fer unes pràctiques a la Corporació i per això no vaig acabar sent astronauta, sino meteoròloga. [Riu] 

M: Jo el tema de l'espai a casa sempre l'havia viscut. El meu pare tenia un telescopi i li agradava ensenyar-nos el cel durant la nit. Després, la meva germana -que és més gran-, va estudiar física i em va traspassar la passió per aquesta ciència. També és cert que, en el meu cas, les passions m'han vingut sempre molt lligades a les pel·lícules. Quan vaig veure Apolo 13, recordo sortir del cine i dir "vull ser astronauta sí o sí". Em va passar el mateix amb Twister, on volia ser caçadora de tornados...

G: No miris cap més pel·lícula, no miris cap més pel·lícula! [Riuen]

M: No, ara miraré Alien i voldré ser Alien, sí o sí... [Riuen]. També em va passar com la Gemma, a l'estudiar física pots estudiar aquestes dues vessants que t'agraden, però al final em vaig decantar per la meteo i estic encantada.

Com us coneixeu i com neix la idea de fer aquest llibre? 

M: Ens vam conèixer l'any 2008, al canal 3/24, quan va marxar la Mònica Lopez (que també apareix al llibre) a TVE i buscaven noies. Vam coincidir en aquell càsting i ens van agafar a la Gemma i a mi. Ella ja estava a la corporació, al canal meteo, i jo acabava de fer les pràctiques. Recordo que vam entrar i fèiem un cap de setmana cada una, no ens vèiem mai, però parlàvem sovint. Amb el temps i al cap dels anys, dèiem que havíem de fer alguna cosa juntes, que de dones del temps n'hi ha poques, i vam decidir fer el llibre. 

G: Sí, vam fer un o dos cafès i de seguida ens vam posar d’acord. La primera idea era una guia de meteorologia, però al cap d'uns dies, vam veure que no hi havia hagut gaire èxit amb l’escriptura, així que vam fer un altre cafè i vam fer un replantejament; ‘escolta, si som dues dones del temps, per què no parlem de les dones al temps?’ I així va començar tot.

El llibre és un recull d’experiències i vivències de 15 dones vinculades d’una forma o altre a la meteorologia. Com ha estat, fer-ne la seva tria?

M: I en podríem haver fet moltes més! Vam escollir aquestes 15 per tenir una mica de varietat, n'hi ha de mitjans, n'hi ha que fan fotografies, d'altres que agafen mostres, algunes catedràtiques... Elles de seguida van reaccionar molt bé, els va fer molta il·lusió, sobretot pel fet de destacar el paper de la dona al món de la meteo. Ara ja tenim una llista començada per poder fer una segona part del llibre!

G: Al llibre surten dones que es dediquen als mitjans de comunicació i que, per tant, la gent les coneix i les segueix, però també hi ha dones anònimes que es dediquen a la meteorologia.

Com ha estat l’elaboració d’aquest recull de 15 dones en plena pandèmia del coronavirus?

M: Ens hauria agradat més poder quedar amb totes elles, fer un cafè, xerrar i que ens expliquessin la seva experiència. Una de les coses que ens va agradar més, va ser recollir l'episodi meteorològic que les havia marcat més, que això sempre atrapa molt. No només narrem la part científica —que aquesta la posem nosaltres de forma planera—, sinó que elles ens expliquen i es basen més en la part més personal. Ens hauria agradat quedar amb elles però no ha pogut ser, a veure si pel segon podem quedar amb 15 dones més!

G: De fet, després d'aquells dos cafès inicials, no n'hem fet cap més fins ara, al final! Tot ha sigut via internet, mails, videotrucades... Però estem molt satisfetes amb el resultat. 

Quin paper ha jugat i juga avui dia la dona amb relació a la meteorologia? És prou visible i present al vostre sector? 

G: Amb la Mònica som dos exemples que visualitzen que hi ha poques dones explicant el temps. A TV3 i a Catalunya Ràdio som 9 meteoròlegs en total —comptant els que es veuen i els que fan el portal digital—, i jo soc l’única dona. Al llibre n'hem agrupat 15, però n'hi ha moltes més, tot i que encara la proporció és baixa. Per què? Ho lligaria una mica amb la relació entre les dones i la ciència en general. Quan estudiava, hi havia molts més nois que noies, un fet que crec que ha anat canviant.

M: A la ràdio passa al mateix. A RAC 1, dins el grup de meteo sempre he estat l'única dona. Abans hi havia una altra noia que ara han fitxat a Flaixbac, però normalment predominen els homes. A vegades ho comparo amb el tema de parlar en públic i de poder participar en tertúlies. Normalment tot són homes, a vegades hi ha alguna dona, i encara arrosseguem potser aquesta sensació de no tenir la capacitat de comunicar tranquil·lament i estar segures d'allò que expliquem, que això potser és un punt que ens juga en contra. 

Al llibre expliqueu les experiències personals que més us han marcat, però professionalment, amb quines anècdotes us quedeu? 

G: Recordo un dia que va ser desesperant perquè a banda de fer la previsió, en una redacció passa que, de cop i volta, quan el temps és notícia, tothom et mira (literal), i et pregunta on ha d’anar a fer el directe, a gravar, o bé on hi haurà inundacions... Recordo una vegada que nevava força i em van dir que anés a fer el directe del TN Migdia amb neu, i vam cometre l'error d'anar al Vallès. En arribar, pràcticament no hi quedava res, cap rastre de neu... Els companys van fer un pla molt curt, on es veia la poca neu i jo recordo que pensava: "Com puc estar fent un TN Migdia amb això?". No em tornarà a passar mai més, el pròxim cop anirem a un lloc on hagi nevat de valent, si no, no hi farem un directe!  

M: Les que recordo són les més extremes, com les inundacions que hi va haver a la Vall d'Aran el 2013. De bon matí, anava seguint el pronòstic però no comptava que seria tan bèstia. També em va passar amb la ventada del 24 de gener del 2009, quan jo estava al 3/24, portava poc temps, i mirava els mapes i pensava: "És molt bèstia això que veig al mapa, però no sabria dir-te si farà caure tres arbres o farà caure un poliesportiu i un bosc sencer". A vegades costa calibrar les paraules, però amb els anys i amb l’experiència en vas aprenent. Un altre cas que recordo, és el de l'accident de Germanwings. En estavellar-se l'avió, la primera hipòtesi va ser el temps. Vaig córrer cap a l'estudi amb el mòbil per mirar els mapes i no veia cap tempesta.... Res! No tenia res a veure amb el temps.

Feu referència a l’emergència climàtica i als fenòmens meteorològics que ens esperen en el futur. Què viurem als pròxims anys?

G: Una mica el que està passant ara, no cal mirar massa el futur, l’emergència climàtica ja l’estem vivim en el present. Parlarem de pluges més intenses en pocs dies i en indrets molt concrets. I que plogui molt en un lloc concret no serveix per a res, és una aigua que no s'aprofita i que fa mal. Tindrem aquests fenòmens extrems més sovint, sequeres més extremes. De fet, ens estem habituant a parlar del Glòria, del desbordament del Francolí, de diversos episodis que hem tingut recentment i que ens fan veure que n'hem d'anar aprenent i de veure com tenim a sobre aquest canvi climàtic o emergència climàtica. 

No cal mirar el futur, l’emergència climàtica ja l’estem vivint en el present

M: D'altra banda també hi ha la temperatura. Això que deia la Gemma de les pluges torrencials i la sequera és més concretament d’aquí, però a cada indret  del món passarà una cosa diferent. Quan vaig començar a treballar recordo que destacava quan una nit d'estiu era tropical, que volia dir que no es baixava dels 20 graus. L'estiu passat, cada nit va ser tropical, llavors destacàvem les nits tòrrides, que són les que les temperatures no baixaven dels 25 graus. En els 12 anys que porto treballant com a meteoròloga, he vist un canvi bastant marcat sobretot en el tema temperatures. El canvi climàtic no és una cosa que ens passarà a les generacions que vindran, sinó que ja el tenim a sobre en aquests moments.   

Totes dues coincidiu que hem d'actuar, però, com ho hem de fer?

M: Jo sempre dic que a petita i a gran escala, una suma de tot. Comencem per les petites coses que hem d'anar fent com formiguetes, des de casa; reciclant, fent el pas al cotxe elèctric, amb un consum energètic responsable... I després a nivell de govern i de països, perquè si des de casa fem aquestes feines, però després des dels governs no es posen d'acord, no sé si serveix de gaire. 

G: Cadascú ha d'anar actuant en la mesura del que pugui i, evidentment, hi ha d'haver una resposta més gran a nivell global per poder-hi fer algunan cosa. Crec que tenim bastant de guanyat sobretot amb les generacions futures. Nosaltres no érem tan conscients com els nostres fills que quan et rentes les dents has de tancar l'aixeta, per exemple. Tonteries com aquesta, ells ja les tenen molt interioritzades. O el fet de reciclar a casa. De petita recordo que no es reciclava! Hem de tenir esperança i ho hem de fer entre tots. 

Com porteu fer-vos la competència a diari? 

[Riuen] Molt bé!

M: Psicològicament va molt bé saber que a l'altre costat hi ha algú que a les sis del matí també està despert!

G: Parlem per WhatsApp...

M: Sí, i comentem la jugada. Aquest ruixat que s'ha format aquí, no s'havia de formar! Què hi fa? I la pluja, que no arriba? He dit que plouria tot el matí i no hi ha manera... I així fem teràpia.

G: Com que és molt d'hora i no hi ha gaire gent desperta, entre nosaltres ens animem! [Riuen] 

I una darrera pregunta que no podia faltar... Quin temps farà divendres, han de patir els llibreters i floristes?

Soool! [Exclamen les dues, a la vegada]

G: Des de dilluns que vaig mirant els mapes i penso, no pot ser veritat, perquè cada dia, cada dia, ha plogut en algun punt o altre. Ha estat una setmana molt inestable i mirant els mapes de divendres penses... Segur?

M: Potser tindrem alguna nuvolada a la tarda, però res, sembla que no hem de patir.

Acabem la conversa entre somriures i creuant els dits perquè el temps d’aquest Sant Jordi aguanti, tal com indiquen tots els pronòstics. Un temps que permetrà a les dues meteoròlogues poder sortir al carrer per conèixer i parlar amb els seus lectors, espectadors i oients que les segueixen a diari, donant a conèixer les vivències i les històries de 15 dones que contribueixen a fer de la meteorologia una ciència fàcil que arribi a tothom de la forma més comprensible i divulgativa possible.