Ja heu conegut aquella persona de qui no us podreu oblidar mai? Jo sí. No ho sap, segurament. Jo sí, amb tota seguretat. "L'amor a primera vista prospera en espais petits", va escriure la novel·lista Heidi Julavits a The Folded Clock. "Without the element of choice, and in conjunction with captivity, you find love, or at least you find lust". En el meu cas, però, va ser el "captiveri" -diguem-ne rutina d'ara endavant- el que em va alliberar i va tirar per terra la configuració predeterminada per a les cites, permetent-me simplement conèixer en una escena sense pretensions la persona que m'ha fet pensar més, riure més fort i eliminar tota l'escorça que m'havia anat envoltant el cor.

Un amor etern o una aventura fugaç, la gent dirà que ha de ser una de les dues opcions. No ho crec. Des que va començar el desconfinament (o ja no sé com dir-ne) he tingut més d'una conversa amb els amics sobre com fràgils són les relacions bidireccionals de llarga durada. És altament probable que el context i els condicionants facin perdre l'equilibri de l'estabilitat o que un factor extern canviï la manera com teníem preconcebut el vincle mutu. Llavors arriba la decepció, la tensió, i la discussió.

Abans de començar-ho a debatre àmpliament amb ells (sempre amb una canya fresca sobre la taula) jo ja feia més d'un any que pensava molt en la naturalesa de l'amor. En com d'estranya és. Per buscar-hi respostes vaig entrevistar la creadora d'una aplicació de cites de parella -no és Tinder- per fer-ne un reportatge. Per donar per tancada l’entrevista llançar l'última pregunta: "Alguna vegada t'has enamorat?". Donades les circumstàncies la resposta em semblava previsible. Però amb cara de sorpresa va dir-me que mai ningú li havia preguntat això. "Sí", va contestar sense dubtar massa. "Però no me'n vaig adonar fins que va ser massa tard".

Vaig apagar la gravadora. El fet de parlar sense deixar-ne constància li va treure un pes de sobre. Em va explicar que es deia Bernat i que van ser parella a la universitat. Ella li va trencar el cor diverses vegades, en aquella època no era la millor versió de si mateixa. En adonar-se'n un parell d'anys més tard, ella es va dedicar a reparar tot el mal que havia fet aleshores, inclòs a en Bernat. Però ell ara treballava a l'estranger, i s'havia compromès amb una altra noia.

"Ho sap, que encara l'estimes?", vaig preguntar-li.

"No ho sé del cert, l'última vegada que ens vam veure vaig dir-li que l'estimaria sempre, i no l'oblidaria".

I és per això que us he fet empassar tota aquesta escena. En un moment on és tan fàcil conèixer persones a cop de like -a través de les xarxes socials o de Tinder- m'agradaria reivindicar els valors de l'estimació pura. Del vincle estret i sòlid que emana de la cura, la tendresa i el respecte. Això d' "a primera vista", pot desencadenar també en un amor profund i treballat.

Honestedat, comunicació i autoestima per desaprendre

Per aconseguir-ho, són imprescindibles (dic jo, que no tinc la raó de res) l'honestedat, la comunicació i l'autoestima. Aquests tres ingredients permetran conjugar el filtreig amb l'ansietat que pot generar la incertesa de les relacions que estan en procés de definir-se. Per estimar millor, i sobretot sense dolor, cal abandonar la idea romàntica que la nostra felicitat existencial com a éssers vius depèn només que algú ens complementi. Per això cal deixar enrere el vincle de la mentida i la culpa, dels gelos de telenovel·la i el xantatge de comissaria.

Com moltes noies de la meva generació descendeixo directament del dramatisme de les pel·lícules Disney i les cançons romàntiques de la ràdio als 90. Defenso el meu dret a què em peti el pit de mal i accepto les meves contradiccions, però des de fa uns mesos faig un gran esforç per desconstruir tot el que donava per fet sense qüestionar-ho per patir menys i fer patir menys als que m'envolten

Cada vegada més joves volen desaprendre tot el que els han ensenyat de l'amor les pel·lícules de sobretaula, les novel·les de Federico Moccia i els models de família en les quals van créixer. Molts compren llibres de poliamor, escolten podcasts sobre noves relacions i esperen teixir vincles més saludables i realistes. Però els resultats no solen ser esperançadors. Hi ha una evident falta de referents en qui emmirallar-nos i tot i que existeix una avantguarda teòrica, no és suficient. Cal que hi hagi més precedents i exemples que qüestionin aquestes mateixes teories: és la pràctica la que marca el camí a seguir.

La muntanya russa

Tots hauríem d'experimentar alguna vegada la satisfacció de l'amor ideal. Què és que algú et percebi com la persona ideal tant en el que és superficial com en el més profund. Poder sentir el benestar impol·lut que arriba quan trobes la o les persones que, malgrat els matisos, et veuen com la seva opció ideal. Tot i així, res d'això minva la gratitud que sento per les tempestuoses voltes del passat. Llavors plorava sovint, a vegades en silenci, aspirant les llàgrimes que queien pel nas. Altres vegades plorava explosivament, per expulsar tota la frustració d’una vida transformada de sobte. Perdia la compostura, em disculpava i sortia corrent. Ara penso que som afortunats els que la vida ens ha traçat una ruta tortuosa cap a l'amor de veritat.

Que visquin les tangents. Em sento feliç de tenir l'ànima latent, però per res canviaria el camí que m'ha dut fins aquí.