El Desiderio i la Soledad, de 84 i 80 anys, han passat tota la vida junts, almenys des que es van casar l'any 1966, l'un en companyia de l'altre. A pesar que ara tots dos tenen Alzheimer, i la seva memòria no és el que era, aquests 60 anys de matrimoni encara són més que suficients perquè es demostrin cada dia com s'estimen.
El Desiderio, arran de la seva edat i la malaltia, té un grau de dependència 2 o "dependència greu", la qual cosa suposa que necessita bastant suport en el seu dia a dia. La Soledad, per la seva part, presenta un grau 3, o "gran dependència", cosa que significa que necessita de manera indispensable i contínua, el suport d'una altra persona. Aquesta persona és el seu fill José, que és qui els ha cuidat en els darrers mesos.
Ni ell ni cap dels seus germans es podien permetre pagar una residència privada per poder cuidar als seus pares, per això han mogut cel i terra perquè puguin entrar en una residència de cures que pugui brindar-los el suport i l'atenció que necessiten i que a més no siguin separats. Per això va entregar més de 95.000 signatures a la Junta d'Extremadura a través de la plataforma Change.org, demanant que se'ls assigni un mateix centre geriàtric, i sol·licitant canvis en la normativa de cara a futur per a assegurar que, en casos com aquest, no se separi a les parelles en els seus últims anys.
El Desiderio i la Soledad seguiran junts
La Junta d'Extremadura ha ofert aquest dimarts al José Hernández, el fill del Desiderio i la Soledad, la possibilitat que els seus pares resideixin en una residència conjunta després del rebombori causat per la seva campanya a través de 'Change.org', que ha recaptat més de 95.000 signatures de suport, perquè tots dos puguin continuar vivint junts.
En aquesta reunió, la cap de la Unitat d'Atenció a les Persones Majors del Servei Extremeny de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a la Dependència (Sepad) s'ha compromès a oferir una plaça conjunta en una residència d'ancians en la qual entrarien en un termini de 15 dies. “M'han dit que ens ofereixen plaça per als dos en la mateixa residència i que entrarien d'aquí a quinze dies màxim. És veritat que no està a Plasència, sinó que està una mica lluny de casa, però l'important és que estaran junts i es despertaran en el mateix lloc, i amb millors cures que els que li puc donar jo amb el nivell de dependència que tenen, sobretot la meva mare. Ens han assegurat que quan es pugui podrien traslladar-se a un altre centre a Plasència", explica en José.
L'única pega que veuen tant ell com els seus germans és que la residència es trobi lluny de casa, a més de 100 quilòmetres, però estan contents que els seus pares puguin romandre junts, sent com són, pilars fonamentals l'un per a l'altre. "El que buscava el dia que vaig iniciar aquesta petició és que ningú separés als meus pares en un moment tan delicat de les seves vides, i garantir el final dels seus dies junts. Avui, gràcies a tantíssim suport, per fi, puc dir que ho hem aconseguit", assegura orgullós José.
José Hernández ha agraït totes a les persones que han subscrit la iniciativa el seu suport, ja que “estant sol, jo no hagués aconseguit arribar fins aquí”, i ha aprofitat la seva reunió amb els responsables de la Junta d'Extremadura per a demanar que la normativa de dependència en la comunitat “tingui en compte sempre els llaços familiars a l'hora d'assignar residències públiques”. També ha avisat que la seva lluita “no acaba aquí", i que "tornarem a parlar amb ells en els pròxims dies i no pararem fins que ens confirmin que la llei ens recolza i que ni una parella més a Extremadura correrà el risc de separar-se per culpa de la burocràcia”.