“Un fet determinant que ens va ajudar a prendre la decisió va ser quan la doctora ens va dir que si decidíem tirar endavant l’embaràs, hi hauria un metge especialitzat a portar la nostra filla des del moment en què nasqués fins que morís”, recorda visiblement emocionada Ginesta Urbano (Granollers, 1986), una de les moltes dones i famílies que els ha tocat prendre la decisió de si tirar endavant o no l’embaràs d’un fill o filla molt desitjat, però que per problemes mèdics, finalment, van decidir aturar. “La decisió, al cap i a la fi, te la posa la vida al davant”, relata Urbano, “quan et diuen que la teva filla no tindrà una bona qualitat de vida, que potser no podrà caminar, que no podrà parlar i que l’hauràs d’enterrar de jove... Jo vull que la meva filla estigui bé i, si neix, no ho estarà”. Però aquesta primera experiència que va viure el 2017 amb una interrupció legal de l’embaràs (ILE) no va ser l'única. Mesos més tard, la situació es repetia, i el 2018 Urbano aconseguia quedar-se embarassada i tenir amb èxit la filla que ara té tres anys.
Quan pensem en una interrupció voluntària de l’embaràs, tendim a relacionar-ho amb aquella dona que avorta perquè no vol el nadó, però la realitat ens fa veure que no sempre és així. Per això, sovint el dol gestacional, el dol perinatal o el dol neonatal és un dol incomprès i invisibilitzat, “perquè la interrupció de l’embaràs per motius mèdics està en terra de ningú”, perquè aquesta és una decisió no voluntària, ja que, evidentment, ni ella ni cap de les persones que es troben en una situació similar volen perdre els seus fills. “Molts no comprenen el dol i el dolor que ens ha tocat viure, perquè consideren que al final estàs salvant una vida que serà miserable”, i afegeix: “En el moment en què el millor que puc fer és que mori... Hòstia!”. [Exclama emocionada amb llàgrimes als ulls].
Fent memòria, Urbano reconeix que el moment més dur al qual es va enfrontar durant tot el procés no va ser el part: “Quan et donen l’alta, arribes a casa i seus al sofà... això va ser el pitjor; et ve tot a sobre”. Mentre tot el procés estava en marxa, rebia els diagnòstics, valorava les opcions que tenia, les opinions que rebia i es movia per inèrcia, recorda, “com si ho estigués vivint des de fora”. Un moment complex del qual, malgrat tot, “al final te’n surts, perquè res és impossible”.
Prendre la decisió a contracor
“S'ha de posar en una balança el desig de ser mare, l’estima a la criatura, amb el fet de pensar en la qualitat de vida que tindrà i les condicions amb què viurà si arriba a néixer”, respon Urbano a la pregunta de com s’arriba a prendre una decisió tan important com la d’interrompre un embaràs per motius mèdics. Una decisió, la d’avortar, que agraeix profundament que estigui permesa i que sigui legal, perquè la seva filla presentava molts problemes de salut i els metges li asseguraven una mort a curt termini. “És una decisió molt personal i ningú et pot influir a decantar la balança”, afirma, i afegeix que ja és prou dur per als pares perquè hi hagi gent al voltant opinant al respecte.
Amb l’experiència i el camí recorregut ple de giravolts i pendents que arrossega Urbano, des de fa dos anys presideix l’associació A Contracor, que, com el mateix nom indica, s’encarreguen d’acompanyar i de donar visibilitat a un dol incomprès, i molt sovint invisibilitat, de dones i famílies que, a contracor, decideixen aturar l'embaràs centrades sobretot en les ILE. “El que va començar sent un experiment per un grup de Facebook, es va acabar convertint en una comunitat, en la qual ja som més de 600 dones”. Moltes d'elles, explica, contacten amb l’associació abans de fer la interrupció i els demanen de tot: “Hi ha molta informació i, de vegades, aquesta no s’assimila o potser fa por de preguntar al professional de la bata blanca”. Una informació que és important transmetre i que es conegui, “perquè si saps el que t’espera o et trobaràs, et pots anticipar i vas molt més preparada”.
Jizō, el protector dels nadons morts de forma prematura
Urbano posa en valor la tasca que es fa des dels hospitals i centres sanitaris catalans, però “no té res a veure conèixer el teu fill en un empapador o en un drap quirúrgic, que rebre’l amb el seu gorret, la seva bressadora o la seva roba infantil”. Per això, des de l’associació, es van encarregar de fer uns saquets Jizō, que entreguen a totes les famílies que ho desitgin perquè coneguin els seus fills d’una manera més digna. Una roba elaborada a partir d’una mitjana de les ecografies i que li han posat el nom de Jizō, en honor a la figura que a la tradició budista representa l’encarregat de guarir i guiar les ànimes dels nens que no han arribat a néixer o que han mort de forma prematura.
Urbano agafa una figura Jizō / Foto: Eva Parey
Amb la finalitat d’acompanyar i donar suport a altres dones i famílies que viuen situacions similars a les que elles han viscut, la presidenta d'A Contracor assegura: “Parlar i poder-se expressar de forma lliure i sent 100% compreses és el millor. Quan et trobes un grup que ha passat el mateix que et toca viure a tu, et sents més alleugerida i menys sola”, en uns moments que són molt durs d’assimilar i de travessar. Un acompanyament que ofereixen des de l’associació de forma totalment altruista, amb dues psicòlogues dins l’equip ―que han viscut situacions similars― i que s’encarreguen de fer una primera visita a les dones que els consulten o els venen recomanades per centres hospitalaris amb els que col·laboren. “Les famílies han de conèixer els seus drets i els dels seus fills. Nosaltres aconsellem que, abans de decidir, valorin amb les informacions la seva situació i el seu sentir”, explica Maria Sàbat, una de les psicòlogues que s’encarrega d’aquest acompanyament a dones que poden viure una ILE.
“La pèrdua d'un fill desitjat de manera abrupta i inesperada té un potencial traumàtic important”, relata la psicòloga especialitzada en dol i acompanyament a la mort, que diu que en el cas de les interrupcions sovint s’hi afegeix l’estigma social i una culpabilitat més gran als sentiments habituals. “Les mares ens relaten que signar un consentiment per donar pas a la mort de les seves criatures és un acte d’amor molt gran cap als seus fills”, tot i que aquesta és una decisió molt dolorosa, però des de la voluntat de cuidar i oferir el millor per a la criatura. “A vegades, el millor camí possible és acompanyar la teva criatura a morir per estalviar-li patiment, una mort posterior més dolorosa o altres situacions complexes que puguin presentar”. En el cas de les ILE, afirma la psicòloga, les dones i famílies disposen d’un temps per preparar-se físicament i emocionalment per a la cruesa del que vindrà. Un temps en què és essencial sentir-se acompanyades i amb el suport dels professionals sanitaris que treballen a primera línia amb totes elles.
Com és el dol per una ILE?
“La nostra societat encara viu en un model d'esquena a la mort, com si no existís i que, quan es dona, és millor no enfrontar-la de cara”, afirma Sàbat, que diu que, de vegades, hi ha la falsa creença que si decideixes interrompre el teu embaràs, sempre ha de ser perquè no el desitjaves prou o perquè és la decisió còmoda, quan, en realitat, en cap cas és així. “Aquest és un dol invisibilitzat perquè incomoda. Si l’avortament lliure ja és un tema prou incòmode per a la societat, imagina’t quan entrem en els matisos que aquest avortament es fa totalment a contracor per motius mèdics, per salut mental, per violència masclista...”. Parlar-ne obertament seria la solució per arribar a una comprensió més gran i poder oferir més recursos per acompanyar les famílies i dones que els toca viure aquestes situacions tan doloroses.
“La nostra societat encara viu en un model d’esquena a la mort, com si no existís”. Maria Sàbat, psicòloga experta en el procés de dol
A Contracor visibilitzen els casos de ILE, com la història de la Cristina / Post d'Instagram de l'associació
Acompanyar les dones o famílies que passen per situacions com la interrupció legal de l’embaràs (ILE) o la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) és una tasca complexa, en la qual l’experta ofereix algunes pautes per fer-ho més fàcil per a l’entorn en qüestió: no posar-los pressa per superar el dolor i tornar a la vida normal; no omplir els silencis en va, la ignorància o minimitzar la pèrdua per tornar a estar alegres; preguntar com se senten; oferir-se a escoltar si la persona té ganes d’expressar-se; preguntar si la criatura tenia nom; respectar els silencis; oferir-los ajuda de forma proactiva fent propostes concretes i, en definitiva, tenir empatia i comprensió pels moments complicats que els ha tocat viure. A més, Sàbat afegeix que “els rituals i els homenatges a aquestes criatures ajuden a integrar la pèrdua i a donar-los un lloc en les seves vides”. Un fet que es pot portar a terme recollint fotografies, empremtes, fent actes d’homenatge, actes de comiat, escrivint textos, fent una caixa per omplir-la de records i d’objectes personals que es conservin, entre altres opcions.
La psicòloga de l’associació afirma que el dol que es viu en aquests casos genera les fases habituals que es poden viure en altres dols similars, passant per una fase de xoc emocional, de negació del que està passant per la impossibilitat d’assimilar-ho, el sentiment de ràbia, de culpa, la tristesa intensa i perllongada en el temps, l’assimilació del que ha passat i, finalment, la integració de l’experiència. “Unes fases que no són lineals ni progressives, sinó que tothom les pot experimentar en ordres i intensitats diferents”. Sàbat diu que “la persona que es troba en dol li costa demanar ajuda i, sovint, té el sentiment que no vol molestar”, d’aquí que no està de menys tenir presents els consells que ens oferia per poder transmetre el nostre escalf i que, com a mínim, la persona en qüestió es pugui sentir millor al llarg d’aquest mal tràngol que li ha tocat viure.
Incloure els més petits al procés de dol
Per fer visible i explicar la ILE, Sàbat està acabant d’elaborar un conte que es publicarà aviat juntament amb R. Reyner i amb il·lustracions de Georgina Artigas. Amb el títol de El meu germà el porto al cor, aborden les ILE i aprofundeixen en com actuar si a la família hi ha altres fills petits a qui els toca viure de prop aquesta situació. Tot i que d'entrada pugui semblar una mica més costós d’afrontar, com en tot procés de dol, s’ha de naturalitzar i saber trobar els moments per parlar-ne. “Per poder anar acceptant aquesta realitat és important fer pinya, sense excloure del procés els germans ni els petits de la família”, expliquen les autores del conte, que remarquen com és d’important explicar-los la veritat de manera clara evitant els eufemismes. “Cal procurar explicar-ho en un vocabulari senzill adaptat al seu moment evolutiu, en un so càlid i suau”, propiciant que es doni en un espai íntim i familiar. Les expertes conclouen que no ha de fer por mostrar la tristesa i que és necessari donar-los l’opció d’incorporar-se als rituals de comiats, per sentir-se integrats a la família en un moment tant transcendent com pot ser aquest.
Ningú vol trobar-se en una situació com aquesta, que, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2020 van morir de forma prematura en el conjunt de l’Estat 4,17 nadons per cada mil bebès nascuts. Una xifra que ―tot i disminuir al llarg dels anys pels avenços en la medicina― segueix posant de manifest que la mort prematura és present i que ens pot tocar a tots de ben a prop. “A vegades, el millor camí és acompanyar la teva criatura a morir per estalviar-li patiment”, conclou Sàbat, qui ha passat per un avortament espontani i per una interrupció legal de l’embaràs, després de veure créixer el seu fill Bruc durant 21 setmanes dins seu.