Quan s'acudeix al metge, sovint es busquen respostes: què em passa? Per què em trobo així? Què he de fer? Però, i si aquestes respostes només contemplen una mena de cos, el d'un home blanc? No és un escenari imaginari, és el que provoquen els biaixos de gènere en la salut. Ets una exagerda. Biaix de gènere i sexe en la salut (Raig Verd), dirigit per la periodista Isabel Muntané i la doctora Blanca Coll-Vinent, desgrana tretze malalties que sovint es diagnostiquen sota aquest model d'home universal i les conseqüències d'aquesta pràtica. A través de diversos testimonis d'homes i dones afectades per aquest biaix en la salut, el llibre aterra les greus conseqüències que aquesta mena de biaixos poden tenir en les persones. Parlem amb una de les directores d'aquest projecte Isabel Muntané, qui destaca que canviar aquesta situació és difícil per la seva naturalesa sistèmica, però subratlla la voluntat dins del sector sanitari: "És difícil canviar un sistema de milers d'anys, però sobretot som optimistes".
Com neix la idea de fer un projecte com aquest?
Neix perquè ens vam trobar la Blanca (Coll-Vinent) i jo parlant sobre el biaix de gènere a la salut. Ja feia molt de temps que pensava que era necessari fer un tema divulgatiu. Aleshores li vaig proposar fer aquest llibre i ella immediatament el va veure molt clar. Després l'editorial igual, no van dubtar-ho ni un moment. La veritat és que totes vam creure que era un bon projecte.
Es tracta d’un llibre que fa trontollar la concepció que alguns poden tenir de la ciència com quelcom totalment objectiu i inqüestionable, ja que assenyala directament que la medicina està pensada sobre els cossos que responen al concepte de masculí universal, com s’està rebent?
S'està rebent bé. Realment la medicina és com totes les altres àrees de coneixement; té una mirada androcèntrica, a partir d'un home. El que s'ensenya a les facultats i la recerca que es fa té conseqüències en les persones, les pacients, perquè tot es fa des d'aquesta mirada masculina. Els casos que exposem al llibre es veuen molt clars. Per exemple, una intoxicació farmacològica es tracta a partir d'un subjecte home i no es tenen en compte les diversitats, no només de sexe i gènere, sinó les des de l'edat a la situació socioeconòmica. La Blanca (Coll-Vinent) ho explica molt bé. Poses una dosi de 5 perquè és la mitjana, però un home potser en necessita 7 i una dona 3. Per tant, tothom surt perjudicat.
En el llibre es parla principalment de la recerca i els metges, però què en diem d’altres actors del sistema? Administració, farmàcia, governs… quin biaix de gènere heu observat en aquests espais?
Hem treballat bàsicament amb metgesses i algun metge que són els que participen en el llibre, però sí que és cert que, com passa també en altres àrees, hi ha un tema de política pública. Les lleis han d'obligar que la perspectiva de gènere sigui transversal, però hi ha un tema d'aplicació d'aquestes lleis. Per exemple, ara totes les recerques en tot l'àmbit europeu han de tenir perspectiva de gènere. Però què vol dir perspectiva de gènere? Perquè si la gent no està preparada per poder-la aplicar, de vegades es veu reduïda a què hi hagi dones a la recerca. Això no és perspectiva de gènere.
En ser quelcom sistèmic, els petits canvis poden passar desapercebuts en el conjunt?
Si tu vas a la facultat i totes les assignatures estan fetes des d'un androcentrisme, després, a la teva consulta, aplicaràs això. No és que tu facis una medicina dolenta, és que tu apliques un protocol que és el que t’han ensenyat. Tampoc són heroïnes, les metgesses, no?
El llibre destaca el dolor que causen les negligències mèdiques nascudes d’aquests biaixos de gènere, s’és prou conscient, dins i fora de la professió mèdica, de l'impacte que tenen?
Crec que no, perquè no hi ha aquesta mirada. No s'ha educat aquesta mirada. Llavors sí que és cert que totes les pacients entrevistades han patit dolor i culpabilitat, però algunes no eren conscients. Han pres consciència més tard perquè han tingut conseqüències. La majoria tenen seqüeles d'aquest biaix de gènere aplicat a la seva diagnosi i tractament. Des de la dona que va patir una intoxicació farmacològica que ja no pot viure sola a la dona de la cefalea, que continua amb problemes de mobilitat; o la noia que va patir una isquèmia coronària i que va estar diagnosticada durant 5 anys d'ansietat. Això li va impedir fer la seva vida quotidiana amb normalitat.
Crec que preval l'estereotip d'histérica, per sort no entre tota la comunitat, però sí que és cert que això ve de segles de patriarcat. D'aquí el títol del llibre Ets una exagerada. Es menysté la paraula de la dona, no se'ns creu.
Se’ns presenten diversos casos, tot i que de malalties diferents hi ha punts en comú. Per exemple, la por de ser percebuda com una histèrica, sigui per casos de dolor físic o psicològic. Quina prevalença creus que hi ha d’aquest estereotip avui?
Crec que preval, per sort no entre tota la comunitat, però sí que és cert que això ve de segles de patriarcat. D'aquí el títol del llibre Ets una exagerada. Es menysté la paraula de la dona, no se'ns creu. Fins i tot una de les entrevistades ho diu. La socialització de gènere també ens influencia. Quan vas a una consulta t'esperes que la persona que està al davant té un ampli coneixement i sabrà tractar-te perquè tu no hi entens. D'entrada acceptes tot el que et diu. Com aquesta noia, va estar cinc anys fins que va arribar un moment en què va dir ‘prou, no és una ansietat aquí em passa alguna cosa’. I realment tenia un problema coronari greu. Aquí també hi havia el tema d'edat perquè no es pensa que una noia jove pugui tenir un problema de cor.
En relació amb la socialització de gènere. En el llibre parleu de com és més difícil diagnosticar a les dones amb autisme, apunteu que encaixen més en el comportament social i mostren símptomes diferents. Fins a quin punt consideres que les dures imposicions de gènere ofeguen l'expressió de la malaltia? Deu ser una mica com que va primer, l'ou o la gallina, no?
L'autisme és un espectre molt gran, hi ha diferents graus. L'autisme que nosaltres entenem, perquè és el que a través dels mitjans de comunicació es difon, és el d'un nen, i parlo en masculí, que no se socialitza, que no parla, que no es deixa abraçar. Clar, aquesta és una part. Però per la majoria de noies no és així per la socialització de gènere. Les dones ens adaptem al que ens demana la societat: hem de ser afectuoses, no hem de destacar de determinada manera, hem d'acceptar el que ens diuen. En el cas de la Laia (testimoni al llibre) va passar que anava acompanyat d'altes capacitats, que també disfressen els símptomes. Però això no vol dir que aquestes persones visquin malament la situació. Com ella diu: ‘Jo estic tot el dia lluitant, però quan arribo a casa estic esgotada’. De fet, la van diagnosticar d'autisme perquè va tenir un TCA i la metgessa va dir: ‘Això ve d'algun lloc’.
Però en el cas de la psicosi també hi ha una part on es comenta que les dones que pateixen aquesta mena de malalties mentals s'adapten millor a les exigències del sistema normatiu del gènere...
Això és el que se’ns diu. Nosaltres hem de ser obedients, no som violentes, no aixequem la veu. Això es veu a les consultes. Per exemple, si tu arribes una consulta, i qui tens al davant no entén la perspectiva de gènere, què passa? Et mira dels del concepte ‘home’ i aquí hi ha un tema de comunicació. Tu has d'entendre com ens comuniquem les dones, des d'on ens comuniquem. Quan diem que ens fa mal una cosa, és que ens fa molt mal, perquè normalment suportem més el dolor per socialització de gènere. En el cas que comentaves de la noia que tenia psicosi, també va lligat a violències masclistes. Com el cas d'una altra de les pacients entrevistada que havia patit violència masclista al llarg de la seva vida. Si no tens aquesta perspectiva, és molt difícil que una dona arribi a una consulta i et digui: 'Estic patint violència masclista'. Això no ho farà mai, perquè està al cercle de violència. Aleshores entrar a saber que realment la agreujant de la seva malaltia o la generació de la seva malaltia és a causa de la violència masclista és molt difícil. Has d'anar a poc a poc, has d'establir una relació de complicitat i d'empatia. Clar, les metgesses potser tenen 10 minuts de consulta. És molt difícil que puguin fer això.
Hi ha estudis que diuen que les dones que pateixen violència masclista tenen més probabilitats que se'ls agreugi la malaltia i de tenir un asma greu. No només elles sinó les filles i fills també.
S'està avançant en la introducció al diagnòstic del context de les persones que pateixen violència masclista especialment després d'aquests anys que ha augmentat la conscienciació?
Sí, s'està començant a estudiar. Per exemple, en el cas de l'asma hi ha estudis que diuen que les dones que pateixen violència masclista tenen més probabilitats que se li agreugi la malaltia i de tenir un asma greu. No només elles sinó les filles i els fills també. De fet, és el cas del llibre, on la filla també pateix asma. S'està començant a estudiar, el que passa és que ha d’haver-hi una formació. Primer voluntat, després una formació i també temps. No és fàcil anar a una consulta i parlar de violència masclista d'entrada.
Respecte a imposicions de la societat patriarcal, la pacient jove amb un càncer de mama, reflexiona sobre fins a quin punt no hi ha una imposició social/estètica per passar per una reconstrucció mamària. Els cossos de les dones no deixen d’estar sota la pressió estètica ni en la malaltia?
No. Exacte. En el cas d'aquesta noia que va tenir un càncer de pit molt jove, també va haver-hi un tema de discriminació per raó d'edat. Perquè d'entrada no ens imaginem una noia jove amb càncer de pit. Després, ella es qüestionava com l'havien tractat, com si fos una dona de 50 anys. Tens una menopausa avançada, doncs posa't una crema. A veure, ‘jo vull tenir criatures, em podeu dir si podré?’. Encara no sap si podrà. La reconstrucció del pit, suposava una nova operació. Aleshores ella es plantejava: ‘No sé si hauria passat per una operació, perquè no puc ser una dona amb un pit només?’. Fins i tot, deia que ella per pressió social es va acabar posant perruca. Diu que potser ara no ho faria, perquè els homes no se'n posen. Per la pressió social ella també després es va tenyir els cabells. Potser quan reps aquesta violència per part del sector, és molt difícil de reaccionar perquè estàs en un moment emocional molt complicat. Però després, el que ha passat amb totes les pacients és que han anat pensant el que els havia passat. Potser sí que havien rebut violència i en aquell moment no ho van identificar.
Moltes ho analitzen a posteriori. Tenen algun lloc on acudir?
Ara comença a haver-hi diferents àrees especialitzades de la medicina des de psicologia o psiquiatria, que comencen a treballar de forma conjunta. Per exemple, per donar a la noia que va tenir avortaments de repetició un acompanyament al dol. Va tenir tres avortaments, no és qualsevol cosa. Ara sí que va poder rebre suport. Finalment, va entrar l'home i era un problema d'incompatibilitat. O sigui que fins que no va tenir tres avortaments, el problema era d'ella. Es va avançant perquè la medicina de fa 40 anys no té res a veure amb la que tenim ara, com ha passat en moltes àrees del coneixement.
Tot i que encara hi ha malalties associades a dones, el que hem intentat al llibre és no parlar de malalties només de dones sinó que tothom pogués veure que qualsevol mena de malaltia té un biaix de gènere.
Aquest biaix no impacta només sobre les dones, sinó també sobre homes que pateixen malalties considerades “de dones”. Per exemple, els TCA. Consideres que amb l'actual promoció d'un ideal impossible de cos masculí a les xarxes pot caure l'etiqueta dels TCA? Molts cops ni s'identifica en els homes...
Espero que sí, perquè realment hi ha molts nois amb aquests problemes i és una llàstima. A més, el sector mèdic tampoc sap identificar-ho perquè es treballa molt amb cossos de dones, que s'aprimen molt, que estan en risc de morir. En canvi, com els nois no s'aprimen sinó que creen musculatura, és més difícil de ser diagnosticat, de ser tractat, com el cas d’aquest noi (al llibre). És una pena que no anem al revés i millorem totes, no que els nois s'incorporin en aquesta pressió social. Hauria de ser al revés. Tot i que encara hi ha malalties associades a dones, el que hem intentat al llibre és no parlar de malalties només de dones sinó que tothom pogués veure que qualsevol mena de malaltia té un biaix de gènere.
L'exemple de l'infart és un dels que crida més l'atenció per la gran diferència en els símptomes.
Hi ha un tema de gènere aquí. Per exemple, normalment les dones estan soles quan els passa. Després triguen més a entendre els símptomes. A més, tot el que es fa per reanimar és a través d'un maniquí masculí. Llavors la gent no s'atreveix a reanimar una dona. També pel tema de tocar els pits, hi ha tot aquest tema de socialització.
És impactant com la presó de la sexualització, pel simple fet de ser dona, et pot costar la vida a l'hora que et reanimin.
Totalment. I el cas del llibre és, com diu el títol de l'entrevista, un miracle, perquè normalment les dones moren més o tenen moltes més conseqüències a causa de l’infart.
De fet, al llibre dèieu que en el cas de l'infart és la principal causa de mortalitat en dones i la segona en homes. Una podria pensar que potser és necessari veure com els passa a les dones si quan passa se'ns moren més, no?
Sí. És curiós perquè a més a més l'infart és potser una de les malalties que hi ha més consciència que els símptomes són diferents, però malgrat això continua havent-hi aquest biaix.
Heu deixat casos fora del llibre o no heu trobat testimonis?
No, no, la veritat és que no. En podríem haver posat moltíssimes, aquest llibre podria haver estat de mil pàgines. Totes les persones entrevistades, malgrat que algunes van patir el fet d'explicar-ho, ho volien fer justament per ajudar altres dones. És dir, el que m’ha passat a mi, que no li passi a una altra dona. Si pot llegir això, el meu cas, potser identificarà el que he patit i podrà posar eines per no patir-ho. Això és d'agrair.
Alguns dels testimonis prefereixen ser anònims.
Queda reflectit que algunes no volen donar el nom. Per l'estigma que hi ha sobre les malalties de salut mental, perquè totes són per salut mental i per violències masclistes. Aquestes persones no han volgut aparèixer amb el seu nom. També això ens hauria de fer reflexionar sobre els estigmes que encara queden; la culpa de violència masclista és teva, no vols aparèixer com una víctima. I també sobre la salut mental. Són dones que continuen fent la seva vida perfectament, una està estudiant un grau, l'altre també, vull dir que estan fent una vida quotidiana. Malgrat que s'han de prendre pastilles diàriament, que aquesta és la seqüela que els hi ha quedat per un mal diagnòstic o un diagnòstic tardà.
Quines accions polítiques o formatives consideres que serien prioritàries a l'hora de revertir la situació?
L'objectiu d’aquest llibre és sobretot que la gent prengui consciència. Tant la ciutadania perquè pugui reclamar els seus drets, com el sector sanitari perquè entengui que ha de treballar des d’un altre lloc. Però clar, si no hi ha una formació i una recerca amb perspectiva de gènere transversal. Si no hi ha unes lleis i una política pública que realment doni suport a aquesta perspectiva i a totes les professionals que treballen al sector sanitari, és molt difícil, perquè no són heroïnes. Nosaltres no naixem feministes, ens hem de formar, i formar-te vol dir temps, voluntat, eines... És difícil, però s'està avançant.
El risc és la mort o seqüeles de per vida, com passa en pràcticament tots els casos del llibre.
És el que dèiem abans, pot ser difícil fer-se el càrrec que aquests biaixos poden acabar en la mort de persones, no?
No, és que és així. El risc és la mort o seqüeles de per vida, com passa en pràcticament tots els casos del llibre. T'enfonsa la vida i després tots els problemes, ja no només són físics sinó psicològics de poder adaptar-te a una situació inesperada a causa, no teva, ni del teu cos, sinó d'un mal diagnòstic.
Sortiu d'aquest projecte veient un futur més positiu?
A veure, sempre han de ser crítiques, però crec que és un futur positiu. Totes les metgesses a qui els vam plantejar el llibre, que són una trentena, van dir que sí immediatament. Són professionals que ja tenen voluntat. Hi ha el cas del part, que a partir de la queixa de la pacient hi ha hagut canvis de protocols a Sant Pau. Són receptives, clar, no tothom. És cert que podríem anar molt ràpides, però és difícil canviar un sistema de milers d'anys. Sobretot som optimistes perquè veiem que el llibre té molt bona acollida, que molta gent de diferents àmbits l'està agraint. És un primer pas, no?
