Avui, 25-N, Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència envers les Dones, publiquem una entrevista amb Laia Serra, advocada penalista i activista especialitzada en gènere, violències i llibertat d’expressió, que és membre de Dones Juristes, de l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans (ACDDH) i de la Comissió de Defensa de l’ICAB. Serra ens fa reflexionar. Considera que la Llei Orgànica 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual, coneguda per la llei del ‘només sií és sí’, és positiva però alhora ens alerta que “a més del consentiment, cal analitzar els eixos de poder”, especialment els jutges i fiscals per poder interpretar cada cas. És a dir, quan una dona queda paralitzada pels tocaments que li fa el seu superior, o no el denuncia perquè necessita treballar; ha de pagar una hipoteca. “La violència és una forma de discriminació. No és un error. Té una funció social”, ens insisteix.
L’advocada qualifica el cas de Jenni Hermoso de “meravellós” perquè “s’han trencat estructures de poder”, i a més de denunciar una agressió, també sorgeix un reclam de més drets i de millora dels sous per part de les jugadores de futbol professional. La penalista també ens parla de les violències digitals, i ens recomana que “desterrem el terme pornovenjança” i que a la difusió de vídeos de contingut sexual sense consentiment li diguem sexpreading. Perquè? Ens ho explica en aquesta conversa, que és tot una lliçó!
Any rere any augmenten les denúncies d’agressions sexuals a dones i menors. Quin és el motiu? Hi ha més casos malgrat les lleis i campanyes? Més sensibilització per denunciar-ho?
En la decisió de denunciar les violències sexuals intervenen diferents factors i el fet que hi hagi com un entorn legitimant, és a dir, que família, societat, mitjans de comunicació i normativa acompanyi les dones, efectivament, fa que tot això es denunciï més, perquè un dels obstacles a la denúncia sempre ha estat l'estigma, la reprovació, la inseguretat, el judici social. Des del cas de l'anomenada Manada va haver-hi tot un debat social que ha fet que moltes dones es vegin empoderades i sentin que s'ha interpel·lat a la justícia perquè comenci a actuar de manera justa i, per tant, això incentiva la denúncia. De totes maneres, més enllà dels termes quantitatius que efectivament són importants per copsar un fenomen, crec que és important analitzar les violències sexuals des d'un punt de vista qualitatiu o de significat.
Que vol dir?
Doncs, analitzar com evoluciona aquesta violència sexual. Per exemple, moltes de les preguntes que s'estan plantejant darrerament és: Com pot ser que hi hagi tants joves que cometin violències sexuals?’ o perquè s'estan cometent violències amb caràcter grupal? O fins i tot perquè aquestes violències moltes vegades són filmades i registrades i després compartides en grups de WhatsApp o fins i tot divulgades? Crec que és important entendre el moment social en què estem, en què hi ha un xoc de plaques tectòniques. És a dir, hi ha hagut un empoderament des del feminisme que reivindica que es tinguin en compte totes les formes de violència, però això també ha generat una contra resposta, en el sentit que adults, però també joves i fins i tot menors, s'estan sentint qüestionats. I dins d'aquest qüestionament, una de les respostes que hi ha, és aquest malestar. Aquest trasbals d'aquestes estructures i d'aquestes identitats és exercir poder. La vinculació entre poder i masculinitat és més vell que l'anar a peu i mai podem perdre de vista que les violències sexuals són actes d'exercici de poder, són actes afirmatius. Són actes que es comparteixen en grup precisament per aquesta autoafirmació identitària i, per tant, en el fons el que s'està reivindicant és una manera d'entendre les relacions, la identitat masculina, però sobretot són dinàmiques d'acceptació grupal. Són dinàmiques en què uns necessiten i demanen ser reconeguts en l'exercici de les violències per la resta de membres dels grups i per tant, és important tenir en compte tots aquests consensos socials no escrits que hi ha darrere. És un fenomen multicausal i complex però cal tenir en compte aquestes dinàmiques.
Posi un exemple d’aquest poder?
Per exemple, l’estiu passat que es van publicitar tots aquests casos de punxades a les discoteques. Era un fenomen social de generar terror sexual, de tenir por d'anar a una discoteca. Són mecanismes, com dic, que tenen un sentit social. Les violències tenen una funció estructural i tenen una funció dins aquestes jerarquies i d'aquests rols molt importants.
És a dir, el masclisme ha tornat a sortir amb força davant els guanys feministes?
El masclisme està tenint una resposta de contraofensiva al feminisme. Un lloc interessant on entendre aquest fenomen és anar a mirar el que s'anomena la manosfera, tot aquest ecosistema digital. Precisament allí és on es treballen molt profundament els discursos, les idees, els marcs mentals. I si ens hi fixem, hi ha una idea subjacent que és que els homes són les víctimes d'un sistema en què s'està prioritzant les dones, que les dones estan demanant una sèrie de prerrogatives que no mereixen, i que les dones són les que estan exercint poder perquè podrien escollir entre tot el ventall d'homes disponibles. I tots aquests discursos formen part dels incels, de totes les subcultures de la manosfera que estan permeant molt socialment. En els darrers estudis que s'han fet per entendre aquesta creació de marcs mentals en la joventut sobre violències sexuals, ens n'adonem que joves diguem-ne de tendència esquerranosa o de tendència dretana estan molt a prop a l'hora d'entendre les violències sexuals. I és precisament perquè ara això no s'està interpretant ja com una qüestió ideològica, sinó que estem tocant al moll de l'os de la identitat.
La Llei Orgànica 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual, coneguda per la llei del ‘només si és sí’ va entrar en vigor ara fa un any. A banda de la polèmica generada per la rebaixa de penes, quina valoració en fa? S’aplica tots els serveis a les víctimes que recull?
Era una llei certament molt ambiciosa, amb dos aspectes: per una banda, el conceptual, que ha estat important perquè realment el canvi de paradigma pel que fa al consentiment ha modificat o té el potencial de modificar moltes coses a la pràctica, inclús els procediments judicials. I per altra banda, tot el capítol de serveis, però jo aniria més enllà: formacions obligatòries, mesures de protecció, serveis especialitzats i més. Això és una cosa de molt abast en què, d'alguna manera, cada comunitat autònoma també tenia una empremta pròpia a l'hora de fer les coses. I haurem d'anar veient com això s'implementa. Poc a poc ,no serà ràpid. Per exemple, aquí, a nivell de metges i metgesses forenses, s'haurà de veure com s'articula tota aquesta nova visió de les Unitats de Valoració Forense Integral. També hem de recordar, que hi ha hagut també la reforma de la Llei Orgànica de Protecció a la Infància i l'Adolescència, que també hi ha algunes mesures específiques que tenen a veure amb les violències sexuals. No hem d'oblidar, lògicament, aquest encreuament perquè hi ha moltes violències sexuals que actualment són comeses o bé perquè les víctimes són menors d'edat o perquè els infractors, els perpetradors també són menors d'edat. Per tant, diguem-ne que hi ha hagut com lleis de molt llarg abast que d'alguna manera estan sacsejant totes aquestes estructures i que, per tant, això necessita d'un camí, d'uns pressupostos i que cadascú des dels seus serveis específics, acullin i entomi aquests canvis.
Qui ha d’entomar els canvis?
Doncs, les Oficines d'Atenció a la víctima dels cossos policials, metges, forenses, judicatura, advocacia, fiscalia, etcètera. Ha passat només un any de la llei del ‘només sí és sí’. Però, del que es tracta és de modificar el paradigma i la cultura judicial al voltant de les violències sexuals. I això no és qüestió d'una primavera, i m'atreviria a dir que ni de dos ni de tres. Anem a veure. Veig aquesta llei com una oportunitat.
Associacions d’advocades i de dones han demanat més empatia a jutges i fiscals pel que fa a l’atenció de víctimes de violències sexuals. Ha millorat?
Arran del cas de la violació grupal de la Manada en els sanfermins i després amb l'aprovació de la llei del ‘només sí és sí’ qui ha volgut tenir una postura sense perspectiva de gènere i una perspectiva que interpreti la violència sexual amb un prisma molt reduccionista s'ha pogut mantenir en aquesta tessitura. Però, el fet que hi hagin hagut des de interpel·lacions públiques a noves eines jurídiques, com deia, ha permès que sempre hi hagi puntes de llança dins els sectors professionals que eixamplen aquesta mirada i ara la judicatura i la fiscalia tenen una mirada més àmplia. M'atreviria a dir que a les demandes d'empatia d'una manera diferent d'interrogar, d'abordar els casos, com s'analitzaven les proves, el tracte dispensat a les víctimes, sí que s'està notant que hi ha un canvi cultural, diguem-ne de fons en aquest sentit. De totes maneres, els procediments són llargs i malauradament, tot aquest debat sobre la modificació de les penes ha ocupat molt espai jurídic i ha generat també que qui ja era reaci a que s'aprovés aquesta llei tingués com una mena de justificació moral o política per, d'alguna manera, negar la llei i negar la validesa i la legitimitat de la llei.
I què hi falta?
El que és clau és que, més enllà del consentiment, una altra cosa que potser a la llei no s'acaba de reflectir amb suficient brillo és el fet que per analitzar les situacions de violència sexual és imprescindible analitzar els eixos de poder que travessen una situació. I si no tens en compte qui tens davant i quines circumstàncies personals i socials tenen les persones involucrades en aquesta situació mai podràs entendre què ha pogut causar aquesta coerció, aquesta inhibició, aquest temor, aquesta diguem-ne manca de llibertat a l'hora de poder abocar aquest consentiment. És a dir, si no ets conscient de que tens, per exemple, un cap d'una determinada empresa i una treballadora que està pagant una hipoteca, i que, diguem-ne l'aliment dels fills i el manteniment de la casa depèn d'aquesta feina, és impossible que tinguis un registre, un context suficientment explícit o explicatiu de per què aquella dona es va comportar així, en aquella situació i davant d'una tímida reacció o d'una inhibició, d'un silenci, d'un quietament, d'una no denúncia a una situació perllongada. Si no tens eines per entendre per què això ha passat així, perquè hi ha aquella relació de poder implícita, no podràs fer-ho. L'altre dia, en una pel·lícula hi havia una escena molt específica d'una noia migrada i en aquesta dinàmica relacional, el dolent diguem-ne de la colla, la induïa fer-li una fel·lació. I l'argument era: ‘Si no ho fas, no seràs mai d'aquí; no vols ser com les d'aquí?’
Els eixos de poder són la clau?
Sí. La reflexió genèrica és que tothom s'alarma perquè hi ha un índex de violència sexual tremendament alt. I tothom segueix interpretant aquestes violències sexuals com a actes aïllats, com a excessos que responen a situacions molt concretes o uns perfils de nois o d'homes molt concrets sense entendre que vivim en una societat en què les violències sexuals són útils perquè disciplinen la gent, tenen una funció identitària, una funció explicativa. Hi ha uns mandats sexuals i de gènere tremendos. Hem passat que les dones havien de ser verges i recatades, i ara hi ha una hipersexualització. Això forma part de la identitat social i de l'acceptació de grup i per tant, són símptomes d'una cultura social. És llavors quan entenem que quan estem parlant de símptomes d'una cultura social que per part de la judicatura, dels operadors jurídics, costi tant d'entendre perquè al final, quan un cas judicial, més enllà de les persones involucrades, qüestiona tota una estructura social és complicat perquè està tan estès, és tan normalitzat, és tan prevalent. Entendre l'arquitectura d'aquella relació a vegades és complicat perquè al final estàs apuntant els eixos, com deia, de poder. I això dins de la cultura judicial ha faltat. El lema feminista ‘No és un cas aïllat, sinó que són els fills sants del patriarcat’, és veritat. Els consensos socials són els que determinen les conductes.
Expliqui-ho
La majoria d’homes sosté que en les relacions hi havia consentiment. I, alhora l’agressor s’inhibeix quan hi ha una resposta social negativa. És a dir, si tu interactues amb una dona d'una determinada manera i tens el rebuig dels companys i companyes de classe, això modifica la teva conducta, com també en una discoteca, a l’empresa o a la família. És a dir, hi ha tota la responsabilitat comunitària sobre la validació. El rebuig de maneres de fer socials té un efecte protector i un efecte inhibidor.
Com valora el cas de Jenni Hermoso?
El cas de Jenni Hermoso és important perquè cada cop que hi ha hagut un cas que d'alguna manera posa al damunt de la taula una problemàtica arrelada en un determinat entorn, això ha sacsejat estructures. Es podria parlar de l'Institut del Teatre, de l'Església, es podria parlar de molts àmbits on en un moment donat arriba un determinat cas amb una plantada de que tot com s'havia fet fins ara es qüestiona. És a dir, tota aquesta manera de fer que al final és una estructura social de validació d'unes determinades maneres de fer es trenca aquest consens i això obre la porta a percebre que determinades conductes són abusives, són sexistes, són jerarquitzades. I és que estem parlant sempre del mateix, de poder i per tant, arriba un moment on hi ha una determinades jugadores que acaben de conquerir una fita mundial, que tenen un empoderament, una legitimitat, un focus en un determinat moment i per tant, aquest estatus quo es trenca. I a partir d'ara, casos paradigmàtics o simbòlics com aquests obliguen a replantejar tota la cultura i totes les estructures que hi ha darrere.
Què ha sacsejat?
El cas de Jenni Hermoso s'ha judicialitzat a la via penal, però d'alguna manera la utilitat d'aquests casos és entendre per què si hi havia protocols, no han funcionat o fins ara no han tingut la capacitat d'empènyer aquest canvi de cultura. Per exemple, en aquest cas parlem del món de l'esport, però la Inspecció de Treball que fiscalitza tots els casos d'assetjament laboral, està sent suficientment proactiva? Està tenint perspectiva de gènere? En quins camps està intervenint? Què passa, per exemple, en determinats supòsits, com les treballadores de la llar, en què la Inspecció de Treball no entra a les llars quan són treballadores perquè considera que és un àmbit sobre el que no té competència. Per tant, anar analitzant aquestes dinàmiques són importants i són moments meravellosos en què això esclata i és una manera completament gràfica de dir bé el terme ‘S'ha acabat’. És indicatiu d'un trencament, d'un estatus. Aquells consensos els dictava un determinat estament, donant per fet que això sempre s'havia fet així que no era greu, que tothom estava a gust. I fixem-nos que revelador és que mentre s'està judicialitzant el cas de la Jenni Hermoso, l'altra reivindicació que hi ha és de més drets, més remuneració, més protagonisme de les futbolistes. Perquè, insisteixo, són cares de la mateixa moneda. Són situacions de poder.
El cas d’Hermoso ha estat un bon exemple del que significa el consentiment?
Crec que si no hi hagués hagut un debat abans sobre aquest consentiment, hauria estat molt més difícil interpretar aquest cas. I bé, al final sembla un cas diguem-ne fàcil d'interpretar, però igual que succeeix com va passar amb el cas de la Manada, tot depèn amb quins ulls es mirin. Si només analitzem una interacció física, podem arribar a banalitzar molt aquella situació. Si nosaltres entenem en quin context succeeix allò que és una pràctica arrelada, que hi ha una diferència de gènere, que hi ha un context jeràrquic molt específic, que hi ha una desigualtat, com deia entre jugadors, homes i dones, que això succeeix amb un focus, tot el món està mirant aquest excés corporal. Des de l'advocacia compromesa, reivindiquem i reivindicàvem la perspectiva de gènere no és una qüestió d'ideologia, de sensibilitat, és una qüestió de discutir amb la judicatura si vostès no tenen suficient formació, veuran al damunt de la taula dues pomes quan potser n'hi ha 15, però vostè no les està veient.
Les estructures de poder, que parlava...
Sí. El consentiment és una representació o és un concepte que parla de voluntat, però també parla d'informació, parla de llibertat, parla d'equitat. Però les estructures de poder són el que s'ha d'analitzar, el que està al centre de les violències, sinó mai podrem interpretar tots els conceptes que hi han perquè no entendrem la situació.
El consentiment és una representació o és un concepte que parla de voluntat, però també parla d'informació, parla de llibertat, parla d'equitat
Les violències digitals estan a l’alça.
Sí, i en el cas de menors o adolescents, la judicatura està sent especialment proactiva. Quan són delictes que afecten a adolescents i a infants a través de les noves tecnologies s'han definit conceptes tan innovadors i tan interessants com per exemple el fet que pugui haver-hi una violació sense contacte físic. Per exemple, quan un embaucador acaba entrant en contacte amb nenes i acaba generant una dinàmica coercitiva en què finalment aquestes nenes per temor acaben practicant diguem-ne conductes sexuals sobre els seus propis cossos, per exemple amb la introducció de membres o d'objectes contra la seva voluntat per ser visualitzades a través de la pantalla per part de l'embaucador doncs aquesta interacció social, aquesta interacció forçada sexual, el Tribunal Suprem des del 2021 ha fixat que és un delicte de violació, tot i no haver-hi contacte. Per tant, el camp de les violències digitals és molt fecund a nivell d'interpretar canvis de paradigma i situacions que amb les violències físiques ens haguessin estat més difícils. I al final, si pensem en la llei del ‘només sí és sí’, un dels canvis de paradigma que planteja és precisament que s'ha de posar en el centre la llibertat i l'autonomia sexual, que van molt més enllà d'un contacte físic.
I en adults, la Fiscalia sosté que s’han disparat els casos del que s’anomena pornovenjança.
En el cas de la divulgació d'imatges o de vídeos íntims sense consentiment, aquí a Catalunya hem treballat i hem escollit el terme de sexpreading. És a dir, divulgació de continguts sexuals per desterrar el concepte de pornovenjaça.
Per què?
Perquè des dels feminismes jurídics es considera fent una anàlisi del que vol dir pornovenjança que hi ha hagut una conducta d'alguna manera negativa per part de la dona que motiva una venjança, en aquest cas del senyor, i per tant, en termes socials, no deixa de justificar-se, perquè tothom entén que una venjança parteix d'un greuge previ. Per tant, aquests termes no són innocus i hauríem d'evitar, perquè fins i tot les sentències del Tribunal Suprem estan adoptant aquesta nomenclatura perquè moltes vegades l'única manera de identificar aquestes conductes és amb el seu terme, anem a dir social o antropològic, però hem d'anar amb molt de compte veient què hi ha darrere de l'ús d'aquestes terminologies.
Tenim prou control de la difusió d’imatges?
El terme sobirania digital, que en alguns aspectes té a veure amb la privacitat, però en d'altres té a veure també amb el cos i la sexualitat no han anat prou de la mà. Cal estendre el debat del consentiment digital i aquí és on entra també la perspectiva de gènere, perquè tots i totes sabem que divulgar un vídeo sexual d'un home té una lectura social diferent al d’una dona. Es diria quina tonteria, o que està fent el ridícul, però no es qüestionaria la validesa social d'aquell home. En canvi, quan es divulga un vídeo sexual d'una dona se la qüestiona perquè d'alguna manera es diu que és una fresca, que ha permès que es captés aquestes imatges, que ha estat una imprudent. I això pot fer que hi hagi trencaments de parella, que hi hagi el rebuig d'una comunitat cultural a la que pots pertànyer perquè es considera una conducta inapropiada, que perdis la feina, o que el teu crèdit professional de cop es posi en dubte.
La Fiscalia sosté que la difusió d’imatges falses o creades per Intel·ligència Artificial no és delicte, que com a molt serien contra el dret de l’honor de la persona afectada.
Però, fins a quin punt la importància s'ha de posar en el fet que les imatges siguin reals? El que ha de protegir el Codi Penal és la indemnitat de les dones en termes genèrics, perquè si a tu t'ha generat el mateix perjudici que un vídeo sigui artificial o sigui vertader en tot o en una part, haurem de reflexionar si el Codi Penal ens està donant suficient protecció. I, hi insisteixo dins de la divulgació de continguts íntims a vegades es fa per companys de classe, per coneguts del barri; no necessàriament és el marc de la parella o de l'exparella. Hem d'afinar i sobretot, també més enllà de la tipologia de violències, estem sortint de la cotilla en què la violència masclista està considerada en l'àmbit de la parella de l'exparella. I poc a poc naveguem com fa el Conveni d'Istanbul a entendre que les violències masclistes són envers les dones pel fet de ser dones.
Si a tu t'ha generat el mateix perjudici que un vídeo sigui artificial o vertader, haurem de reflexionar si el Codi Penal ens està donant suficient protecció.
Vol afegir alguna cosa més?
És important d'entendre que les violències no són un error o no són només un abús, sinó que tenen una funció social determinada. Si no entenem la funció social i hi insisteixo, entenem què està preservant aquesta violència i quin estatus quo està preservant, és molt difícil entendre la violència, i si no ho entenem, llavors és difícil avaluar, és difícil investigar, és difícil prevenir, és difícil acompanyar, és difícil rescabalar, compensar o reparar. I sembla una tonteria, però és una cosa que costa molt d'entendre quan preguntes al carrer si la violència és una forma de discriminació. No són conceptes que socialment estiguin tan arrelats. I això ho diuen els convenis internacionals des de finals dels 70. Però entendre que la violència és una forma de discriminar i, per tant, té una utilitat social, això encara no ha quallat a la societat.