Un equip internacional d'investigadors, liderat pel CSIC, ha documentat un vol transoceànic de més de 4.200 kilòmetres fet per papallones carderes (Vanessa cardui). L'octubre del 2013, un investigador de l'Institut Botànic de Barcelona del CSIC va identificar exemplars d'aquestes papallones a les platges de la Guaiana francesa, cosa que va cridar la seva atenció ja que aquests animals no viuen a Amèrica del Sud. Un enfoc multidisciplinar ha permès desxifrar la ruta i l'origen d'aquestes papallones. Les dues hipòtesis de partida eren que podrien haver nascut a Amèrica del Nord, a on es troben les poblacions més properes, o bé a l'Àfrica o Europa i haver volat fins allà.

Mitjançant l'anàlisi de trajectòries del vent, els investigadors van observar un patró sostingut de direccionalitat des de l'oest d'Àfrica, cosa que obria la possibilitat que haguessin creuat l'Atlàntic. Al estudiar la diversitat genètica de les papallones, cosa que va fer necessari reunir mostres de poblacions de tots els continents, els investigadors van determinar que els exemplars observats a l'Amèrica del Sud estaven relacionats amb poblacions d'Europa i Àfrica, cosa que descartava la possibilitat d'un origen a Amèrica del Nord.

Els investigadors van analitzar també l'ADN del pol·len que les papallones transportaven als seus cossos i van identificar espècies de plantes que només es troben a l'Àfrica tropical. Per últim, es van analitzar els isòtops d'hidrogen i estronci a partir de les ales de les papallones. Les ales preserven senyals isotòpiques pròpies del lloc on es crien durant la fase larvària, cosa que permet inferir el seu origen natal. Amb aquestes dades, els investigadors van concloure que, molt probablement, les papallones provenien de països de l'oest d'Europa com França, Irlanda, Regne Unit o Portugal.

Els investigadors conclouen que les papallones van arribar des de l'oest d'Àfrica, volant com a mínim 4.200 kilòmetres sobre l'Atlàntic. Però el viatge va poder ser més llarg, iniciant-se a Europa i passant per tres continents, el que suposa una migració de 7.000 kilòmetres o més.

Un viatge d'entre cinc i vuit dies

La investigació conclou també que el vol, sense parada, va poder durar entre cinc i vuit dies. Això va ser energèticament possible perquè els animals van comptar amb corrents d'aire favorables. Segons els seus càlculs, les papallones podrien haver volat un màxim de 780 kilòmetres sense vent, fins a consumir tot el seu greix i, per tant, la seva energia. Els investigadors destaquen la importància de la capa d'aire sahariana com a potencial autopista aèria de dispersió. Aquests corrents de vent, que són predominants durant tot l'any, transporten grans quantitats de pols saharià des d'Àfrica a Amèrica i participen en importants cicles biogeoquímics.

D'altra banda, destaquen que amb l'escalfament global i els canvis de patrons climàtics, serà probable observar més alteracions i fins i tot un augment en aquests esdeveniments de dispersió  de llarga distància, el que podria comportar implicacions significatives per a la biodiversitat i els ecosistemes de tot el món. El treball, publicat a Nature Communications, compta amb la participació de l'Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Consorci Museu Ciències Naturals de Barcelona), de l'Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-Universitat Pompeu Fabra), l'Institut Botànic W.Szafer (Polònia), la Universitat d'Ottawa i la de Harvard.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!