Marie Costa, alcaldessa dels Banys d'Arles, no és d'aquelles dones que es rendeix fàcilment. Militant de Junts per Catalunya, l'Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República, la batllessa és una autèntica veterana en la defensa del català en una de les regions on la llengua ho té més complicat per sobreviure: la Catalunya del Nord. Una de les maneres com ho ha fet ha estat utilitzar el català com a llengua natural a les sessions plenàries del seu Ajuntament, com també ha ocorregut a un grapat d'altres municipis del territori. Però aquest fet sense importància ha estat vist com una amenaça per França, i la justícia del país s'ha encarregat de prohibir l'ús del català als plens. Lluny d'acatar la sentència, Marie Costa ha decidit mantenir el torcebraç amb l'estat i continuar expressant-se en la seva llengua. ElNacional.cat l'entrevista per saber com ha viscut aquest episodi i quines perspectives de futur té.
Com ha estat el procés que ha portat els Banys d'Arles a parlar en català a l'Ajuntament i ser víctima de la sentència de la justícia francesa?
Nosaltres vam seguir l'exemple d'Elna. De fet, des d'abans ja parlàvem en català als plens, ho fèiem 25 municipis, tots sense tenir permís. Finalment, l'alcalde Nicolas Garcia va proposar d'incloure-ho directament al reglament del Consell del Ple, i nosaltres vam fer com ell. Els francesos han vist això i s’han espantat, i aleshores el prefecte ens va escriure i va dir que ens ho prohibia. L’amenaça del prefecte, equivalent al governador civil, ha fet por a molts municipis, i per això alguns ho han deixat córrer. A nosaltres ens ha estat igual.
Quina ha estat la reacció a la sentència del Tribunal Administratiu de Montpeller prohibint l'ús del català?
Aquest primer judici ha tingut un resultat molt previsible. Però ens han deixat una petita escletxa, perquè no ens prohibeixen directament el català al Consell del Ple, sinó que volen una cosa surrealista aquí al Rosselló, que és posar-lo a segon nivell. Hauríem de parlar en francès perquè tothom ens entengui, i després traduir-ho al català. No té absolutament cap sentit.
Portarem la sentència a Estrasburg i posarem els francesos contra les cordes, perquè ens donaran la raó
Vostè ha optat per desobeir la sentència, i ha continuat intervenint en català als plens. A més, ha afegit també l'anglès.
Sí, com que a mi m’agrada jugar, he decidit afegir-hi l’anglès, a veure quin és el tracte que reserven per a una llengua d’estat. Si haguéssiu vist la cara de l’oposició quan vaig començar a parlar en anglès... Sort que era filmable perquè era per llogar cadires, no s’ho esperaven gens. Hem fet el Consell del Ple trilingüe, i ningú s’ha queixat: l’oposició, que havia estat tan dura contra el català, no ha dit res. Deuen haver escrit en privat al prefecte, però per ara no ho sé. Jo mantindré els meus Consells del Ple en tres idiomes.
Teniu confiança de rebre una sentència favorable a Europa?
Primer farem una apel·lació al Tribunal de Tolosa per aquesta primera sentència, tot i que ja sabem què ens diran. Després anirem al Consell d’Estat, que és una mena de Tribunal Suprem que tenim aquí, i que és l’aplicador de la Constitució, la qual diu que el francès és l’única llengua de la República. El Consell d’Estat també dirà que no és constitucional, ja ho puc afirmar ara mateix, i aleshores podrem anar a Estrasburg, que és l’objectiu. Allà posarem els francesos contra les cordes, perquè ens donaran la raó. A més, ara tenim un precedent que no coneixíem i ens va enviar el president Carles Puigdemont: un polític búlgar que va fer una campanya electoral en turc perquè en el seu districte hi ha una forta minoria turca. La justícia búlgara li va posar una multa, però Estrasburg li va donar la raó. És exactament el mateix cas.
Per què irrita tant a França que quatre municipis de la Catalunya del Nord parlin en català als seus ajuntaments?
França és una nació que sap que no existeix, un Estat-nació que ha colonitzat les nacions que tenia al voltant i s’ha inventat un Estat i un país. El lema de França, 'una i indivisible', és gairebé una religió. No només són els polítics, sinó que també són els funcionaris francesos que tenen una herència de centralisme, de jacobinisme, i són els guardians del poble. Són terribles. S’inventen entrebancs on no n’hi ha, i no volen reconèixer cap diferència entre els francesos. És un dogma que està paralitzant tothom.
A diferència d'Espanya, a França ningú em posarà a presó ni em farà un judici personal per defensar el català
Heu rebut suports d'altres indrets del país on també hi ha llengües regionals perseguides?
Tenim suports que ens arriben de Bretanya, del País Basc i de Còrsega, amb municipis que comencen a fer com nosaltres a altres llocs del país. La contaminació que no volia l’estat francès, l'han acabat provocant ells mateixos. És l’estat francès qui ha fet pública aquesta lluita. Com que ens han donat publicitat, hauran de pair-s’ho. El cas ha agafat una mida que no tenia res a veure amb com havia començat, que era fer que el català fos oficial als actes del nostre municipi. És veritat que soc independentista, però no faig aquest combat només per Catalunya, sinó per totes les llengües de França que estan completament oblidades i discriminades.
Hi ha comparació entre la persecució del català a Espanya i França?
Vols que et digui una diferència immensa? A mi no em passarà absolutament res. Ningú no em vindrà a prendre els béns, ningú em posarà a presó ni em farà un judici personal. És la immensa diferència, perquè aquí no hi ha hagut el franquisme com el que encara hi ha a Espanya. Aquí hi ha una llibertat d’expressió que et permet dir qualsevol cosa sense tenir el risc. És per això que tenim el deure de parlar-ne, i és per això que participo en tertúlies i entrevistes.
França és una nació que sap que no existeix, un Estat-nació que ha colonitzat les nacions que tenia al voltant i s’ha inventat un Estat i un país
A Espanya sí que hi ha risc?
A Espanya, sí. Tenim companys que han estat perseguits. A França no volen sentir a parlar d’altra cosa que el dogma francès, però tampoc suposem un risc per a l’Estat-nació perquè al Rosselló quedem un ramat d’ovelles, com aquell que diu. Nosaltres no som un risc per a l'estat francès com el que suposa Catalunya per a Espanya. I la tradició cultural fa que la reacció no sigui la mateixa igualment.
Però com a mínim a Catalunya, el País Basc i Galícia hi ha més llibertat per utilitzar les llengües pròpies a les institucions. L'Estat francès persegueix més la diversitat lingüística que Espanya?
A França es vol imposar clarament el monolingüisme. Sempre he dit que els francesos paguen, mentre que els espanyols peguen. França ha pagat molt per imposar el francès: l’escola gratuïta, les universitats, un sistema de seguretat social únic al món i molt protector... Durant la pandèmia la gent ha estat pagada per quedar-se a casa, tenim un estat proteccionista que compra la gent. La gent s’ha deixat la llengua pròpia però a canvi de la protecció, a canvi de quelcom. Fins al franquisme, a Espanya hi havia una idea de pluralitat que a França és totalment inexistent. Aquí hi ha aquesta cosa monolítica que diu que els francesos no som capaços de tenir un altre esquema territorial si no és una cosa centralitzada i totalment uniforme, i això ens nega l’existència.
Quina és la situació del català a la Catalunya del Nord?
A nivell d’ús social, n’hi ha molt poc, és una cosa generacional. Hi ha dues generacions que l’han perdut i al mig ha quedat un forat. Avui dia, però, hi ha joves que aprenen el català a les escoles bilingües i immersives, així que hi ha una esperança. Malauradament, el català que s’aprèn és un català deslocalitzat i estàndard, però val més això que no pas res. Des d’aquest punt de vista, m’atreveixo a dir que les coses no van tan malament. Jo no soc pessimista. Jo crec fermament que aquests Estats-nacions que són Espanya i França es veuran condemnades per la història, perquè no es pot negar la identitat d’un territori, que va més enllà d’una llengua. Per exemple, ningú no s’atreviria a dir que Irlanda no és irlandesa, encara que el gaèlic sigui residual. O ningú diria que Escòcia no existeix. Aquests exemples demostren que hi ha un fet cultural que va més enllà de la llengua, i que no es pot esborrar una cosa tan forta com la identitat.
El català és tan respectable com el castellà, el francès o l’anglès, no l’hem d’amagar ni canviar sistemàticament
I aquestes escoles com la Bressola aconsegueixen sobreviure o reben pressions de l'Estat francès?
Aconsegueixen sobreviure. De fet, hi ha una llista d’espera que fa por, podríem tenir el doble o triple d’alumnes que tenim ara. El més interessant és que la majoria de pares d’aquests alumnes no són catalans. Venen d’altres regions de França i s’han adonat que al Principat hi ha possibilitats d’èxit professional. Tinc esperança pel català al Principat, però també per nosaltres aquí.
És important que el català es parli a àmbit familiar a la Catalunya del Nord, però també ha de tenir presència a les administracions. És per això que doneu tanta importància a mantenir la llengua als ajuntaments?
Exactament. Jo vull que un funcionari francès que vingui aquí sigui obligat d’entendre el català. Una persona no hauria de poder refusar atendre una persona que parla català. Hi ha gent d'una certa edat que no es pot expressar bé en francès a l’hospital. Sí que en parlen, però no saben explicar on els fa mal i com amb un vocabulari suficient. Què fem amb aquesta gent? Els abandonem o busquem una solució perquè se'ls atengui i entengui? Tot això són coses que ens hem deixat fer a ambdues bandes de la frontera, hem acatat coses perquè ens tractaven gairebé de racistes només per demanar que la nostra llengua sigui utilitzada. Això de dir que representes menys milions i que el teu idioma no és universal és una ximpleria, i no ens ho hem de deixar dir. Els danesos no s’ho deixen dir, per exemple, tot i ser un país més petit. És com si calléssim sempre per ser elegants. No, el nostre idioma és tan respectable com el castellà, el francès o l’anglès, no l’hem d’amagar ni canviar sistemàticament.