Marta Roqueta (1988) és investigadora, periodista i feminista. Autora de De la poma a la pantalla. Amor, sexe i desig a l'època digital (Pagès, 2019), és una de les veus més audaces del feminisme català a l’hora de confrontar-ne ideològicament els opositors. Actualment, estudia un doctorat a la Universitat Oberta de Catalunya sobre activisme feminista en línia, col·labora en diversos mitjans i és una de les editores de Màtria o barbàrie, trenta veus del feminisme català (Angle, 2024). Ara que està embarassada, ens trobem al jardí de l’Ateneu Barcelonès per parlar sobre maternitat, criança i el seu encaix feminista. En un moment històric marcat per l’ascens dels reaccionarismes, sembla que reproduir-se és un posicionament polític.
Estàs a un mes de parir. Tens por?
No, ja no. Al principi fa impressió, però ja no tinc gens de por. N’he tingut, però, i crec que moltes dones en tenen. Sempre hi ha la possibilitat que tinguis complicacions, fins i tot que se’t mori el fill. També he pensat molt en el tema de la violència obstètrica, però a l’hospital on em toca parir m’han tractat molt bé. Això sempre ajuda a mentalitzar-te pel part, per anar passant pors.
Se t’ha despertat l’“instint maternal” o això és un altre invent?
Abans sempre deia que, si em quedava embarassada i tenia un fill, me’n penediria, però que si no m’hi quedava, també. Em sembla que no és ben bé “instint maternal” com a tal, el que ens passa. Durant l’embaràs, per exemple, quan sento un nadó plorar el busco i instintivament vull saber què li passa. Hi ha un còctel hormonal evident i també una transformació corporal —fins i tot cerebral— molt important. Hi ha moltíssimes emocions pel mig. És un canvi personal inevitable perquè, de cop i volta, portes una persona a dins. En el meu cas, ideològicament, l’embaràs també m’ha fet reafirmar la meva posició a favor de l’avortament, en contra de la maternitat subrogada i a favor dels drets de les dones trans.
Anem a pams.
Començo pel final?
Té tota la lògica.
Pel que fa a les dones trans, m’he refermat en el que ja creia. La maternitat s’ha fet servir sovint per dir qui és una dona de veritat i qui no. Aquests nou mesos, el meu cos ha patit unes transformacions tan substancials —arran del canvi hormonal, també— que m’han fet plantejar quina relació té la meva identitat amb el meu cos, per exemple. El meu cos ha estat un cos en transició, igual que el del meu fill: ha passat de ser una pilota de cèl·lules a un ésser humà. La Maggie Nelson, a Els argonautes, fa un paral·lelisme amb el seu embaràs i el procés de transició de la seva parella. Em sembla que aquesta idea de trànsit, de persona en trànsit, la pots comprendre millor com a embarassada.
Però no passa amb qualsevol canvi corporal, que hi has de reajustar la teva identitat?
Potser sí, però crec que en el cas de l’embaràs això passa a un nivell molt més ontològic. Vull dir que el canvi psicològic i el físic van molt més lligats, potser per això costa més reajustar-t’hi.
I pel que fa a l’avortament i la gestació subrogada?
Jo he tingut un embaràs molt bo: sense nàusees ni dolors d’esquena, no se m’han inflat les cames… Hi ha embarassades que ho passen molt pitjor. Quan parlem de l’avortament sempre ens centrem en la vida del nadó, el debat sempre gira entorn del bebè, que també és important. Però, és clar, totes aquestes transformacions físiques que implica l’embaràs, les revisions mèdiques, les coses que poden sortir bé o malament… Obligar una dona a tenir un fill també és obligar-la a transitar un procés de transformació corporal i psicològica que, en qualsevol altre àmbit, si no és escollit lliurement, és una tortura. La gestació subrogada és una mica el mateix. És important explicar-la des del punt de vista de l’altruisme perquè, per exemple, acceptem que es puguin donar òrgans de forma altruista i, en canvi, no considerem que algú tingui dret a tenir un òrgan i prendre-li a algú altre. Si ens plantegem una gestació subrogada en termes econòmics, ho fem perquè en el fons considerem que el cos de les dones és una màquina que produeix bebès. Però “produir bebès” té un risc físic i és una despersonalització. No hi ha cap legislació laboral que et permeti aquest sacrifici físic tan fort.
La maternitat és un tema que, històricament, ha incomodat el feminisme?
Una mica, sí, almenys parcialment. Al llarg de la història, la maternitat ha estat un instrument de control i ha servit per esclavitzar-nos.
Ara es parla de maternitats mamíferes.
És un corrent que es basa en el respecte als instints del cos matern, pel que fa al prepart i al part, i en estar molt present en la criança. Se’n parla perquè durant molt de temps la maternitat ha estat un instrument de control, i perquè aquest control i aquesta violència s’ha exercit mitjançant unes institucions sanitàries que han justificat pràctiques violentes o de submissió, amb biaixos de gènere, a través de la ciència. Amb les dones, de vegades, més que ciència es fa pseudociència. Si s’haguessin aplicat als homes, moltes d’aquestes investigacions no haurien passat una peer review [verificació d’altres científics] seriosa. Davant d’això, els moviments feministes —des de l’àmbit mèdic o des de fora, des de l’activisme— han reivindicat molt un part respectat i la fi de la violència obstètrica. Moltes vegades s’ha fet des de la recerca científica aplicant-hi una visió de gènere. De vegades, contradir el règim de la ciència des dels instints pot grinyolar. Aquesta idea de “jo sé parir perquè soc mamífera” és molt qüestionable, perquè és una essencialització de la natura. A més a més, es parla molt de les mares mamíferes però molt poc dels pares mamífers.
Pot ser que tingui un punt retrògrad, acientífic i fins i tot esotèric, aquest discurs de les maternitats mamíferes?
Sí. Em sembla que la infiltració de la pseudociència dins el feminisme i en l’activisme contra la violència sanitària és deguda al fet que, durant molt de temps, la ciència mèdica s’ha comportat com una pseudociència per a les dones. Si la institució falla, hi ha qui necessita trobar altres discursos per protegir-se. Si vols parir sense l’epidural, per exemple, hi tens dret. Si vols reconceptualitzar el dolor o pensar-lo d’una altra manera, hi tens dret. Si creus que tot això t’empodera, endavant. Ara bé, em sembla una ximpleria la idea que ets més mare i que només és un part de veritat si pareixes amb dolor, o que si demanes l’epidural has fracassat. El dolor tot sol no empodera. Parir a casa, sense més ni més, no empodera. Aquest discurs de les maternitats mamíferes sovint acaba afegint més càrrega a les dones perquè, pel que fa a criança, per exemple, implica tenir el bebè enganxat tot el dia. Els “pares mamífers” queden fora de l’equació, suposo.
Amb afany de reconceptualitzar la maternitat, aquests discursos t’empenyen a fer girar tota la teva identitat sobre el fet de ser mare.
Evidentment, hi ha una part retrògrada en tot plegat. És emblanquinar l’estructura patriarcal familiar que esclavitzava les dones als fills. Ara es pinta tot de voluntat i “mamiferitat”, però si t’han fet una cesària, per exemple, hi ha un temps de recuperació que no te’l pots saltar. De vegades sembla que la societat espera que dos minuts després que t’hagin obert en canal ja estiguis bé —i no pots. Amb el temps de recuperació passa el mateix que amb l’epidural o el part domèstic: has de poder fer el que tu vulguis. Fa poc vaig llegir el llibre de l’Eva Millet, Madres mamíferas. És fluix. Jo pensava: però tu quin problema tens si una dona pareix sense epidural o alleta al nen fins als dos anys? La qüestió són les raons i les circumstàncies que porten la mare a triar-ho. La qüestió és quan la mare, per exemple, se sent culpable per donar-li llet en fórmula o perquè no ha pogut donar-li el pit fins als dos anys. Aquí comencen els problemes. En el moment en què tu defenses una visió des de l’essencialisme i des d’una espiritualitat que t’ho explica dogmàticament, en el moment en què essencialitzes la natura i a més a més hi vincules un discurs espiritual i moral, rellisques per un terreny una mica perillós.
La maternitat mola. Jo veig la roba que tinc preparada pel meu fill, minúscula, i em fa molta il·lusió. O veure-li la cara després de nou mesos d’embaràs. Vull descobrir el món amb uns ulls nous: els seus ulls
Però pel que fa a criança hi ha unes inèrcies històriques i socials, no? De vegades no n’hi ha prou amb “que cadascú faci el que vulgui”.
Està clar. La gent de la nostra generació, per exemple, hem crescut amb el model de les nostres àvies, que es quedaven a casa, i amb el de les nostres mares, que se sentien molt orgulloses d’haver tornat a la feina de seguida després de parir, o d’haver treballat fins al dia del part. La nostra generació que, en aquest sentit, ja és la tercera, és la que potser s’ha desprès tant de la inèrcia de quedar-se a casa per ser bona mare com de la inèrcia de tornar de seguida a la feina per ser una bona dona. Ara provem de combinar les dues, així que tenim una mica de tot.
I unes inèrcies econòmiques.
La solució que et dona l’Estat és externalitzar cures. Per tant, com més diners tinguis, més fàcil serà. Molta gent les externalitza de franc a través dels avis, per exemple. El model que triïs, el temps que vulguis dedicar al fill, sempre depèn de la urgència que tinguis per cobrar el sou. Sí que penso que els permisos de paternitat i maternitat haurien de ser més llargs, però no pas iguals. La mare no només necessita temps per cuidar la criatura, també en necessita per recuperar-se del part. El pare només ha de cuidar la criatura. O amb el tema de l’educació des dels zero anys, per exemple, que hauria de ser gratuïta i les cuidadores i les educadores haurien de ser funcionàries. L’Estat el que ha de fer és protegir qui assumeix aquestes tasques reproductives. El problema que tenim amb el sistema d’aquí és que es considera una socialdemocràcia mediterrània on la família encara té un pes molt important. Normalment, quan parlem de la família, parlem de la dona. Hi ha una sèrie de sectors de les cures vinculades a la maternitat que l’Estat hauria de tenir molt protegits i coberts perquè, en el fons, tenir fills és un servei públic. Això no vol dir que hàgim d’obligar les dones a parir, vol dir que, si volen parir, els hi hem d’oferir facilitats.
Tens la sensació que impera un discurs antireproductiu?
El problema és que hi ha discurs reproductiu, però no n’hi ha sobre el fruit de la reproducció, perquè el fill, després del part, ja és el teu problema. Es nota molt amb l’atenció social que rep la dona durant l’embaràs, que després s’esvaeix. Fins i tot la manera com et miren els homes canvia quan estàs embarassada. Ara bé, un cop has parit, la gent no només se n’oblida, sinó que reps pressió per recuperar la figura que tenies abans.
En parles amb altres mares, d’això?
Sí, i també amb amigues sense fills. És curiós, perquè les amigues que tenen fills sempre et resolen dubtes logístics i, en canvi, amb les amigues que ni estan ni han estat embarassades hi estàs molt bé, perquè pots parlar d’altres coses durant una estona. Parlant amb altres mares, sovint la tendència és explicar molt més els problemes de la maternitat, siguis una senyora que en parla des de la connexió amb la Pachamama o no. Hi ha més consciència en aquest sentit i em sembla que això és una victòria del feminisme. Hi ha moltes dones que no es consideren feministes, però parlant de segons quins aspectes de la maternitat, t’hi trobes.
I quin paper hi juga la parella, aquí? Condiciona com vius la maternitat?
La parella o qui sigui. Pots ser poliamorós, per exemple. Podem parlar de les persones que acompanyen en general. Si ens centrem en les relacions heterosexuals estrictament monògames, em sembla que es repeteix molt la idea de “he tingut sort amb la meva parella” i molts cops aquesta “sort” és, senzillament, tenir un home que és un adult funcional i responsable. Una persona que entén que això és un 50-50, vaja. Que a més de no patir els canvis físics i psicològics que suposa ser mare, s’hi involucri i estigui disposat a fer els sacrificis laborals que calguin. Que no vegi la mare com la mànager de tot, que comparteixi la càrrega mental. Que no es vegi com un assalariat, sinó com un codirector. Monògams o no, la qüestió és que has de tenir gent al voltant que entengui la complexitat d’una criança. En aquest sentit, penso que qui ha gestat el fill és més conscient del que costa fer una vida. Té nou mesos per pensar-hi i a més a més ha vist altres dones cis o homes trans passar pel mateix. De vegades la parella no comença a fer-se'n una idea fins que no veu la primera ecografia. Un cop això passa la responsabilitat que implica ha de ser netament compartida. Ara pensava en Bertín Osborne, per exemple, que és antiavortista i ha avortat com els homes han avortat tota la vida: decidint no fer-se responsables del nen.
La paternitat encara es veu com passar temps amb els fills jugant, per exemple. Les feines més dures de la criança recauen sobre les dones. Els homes s’hi solen involucrar quan els hi atorga prestigi o avantatge social
Aquesta conversa sobre maternitat ocupa l’espai adient en el debat públic?
Les dones n’estan més conscienciades. Vulguin tenir fills o no, em sembla que sí que creix la tendència a parlar-ne més, fins i tot a assegurar-nos que altres dones poden triar el que volen. Ara bé, com en moltes altres converses feministes, els homes no hi són i no tenen interès a ser-hi. Com que tradicionalment han ocupat l’espai públic, han fet que es cregui que només el que els passa a ells és universal. Fixa’t quants llibres tenim de senyors universitaris i de grans pitopàusics que s’enrotllen amb jovenetes per recuperar un no sé què perdut. I dius: això és una història universal? No. Reproduir-se sí que ho és. Crec que per parlar de paternitat, els homes necessiten revestir-ho d’una certa èpica per no vincular-ho a emocions típicament femenines. Penso en la saga de Star Wars, per exemple, que és una història al voltant de la paternitat. És interessant veure com els homes han aconseguit vincular emocions que se suposen de l’àmbit afectiu i femení a unes narratives èpiques. On és permès que els homes plorin? Al futbol, per exemple. O a la guerra. Per què? Perquè al darrere hi ha una narrativa èpica.
Com ho han de fer per parlar de paternitat, els homes?
Sincerament, no sé si en parlen gaire entre ells. Em sembla que la paternitat encara es veu com passar temps amb els fills jugant, per exemple. Les feines més dures de la criança encara recauen sobre les dones. Els homes s’hi solen involucrar quan els hi dona un prestigi o un avantatge social. Durant el coronavirus, les tasques domèstiques que feien més els homes era sortir al carrer a comprar. És una mica trampós pensar que la feina es reparteix a parts iguals si mentre ell juga amb el nadó, tu estàs comprant roba pel nadó. De vegades es parla dels “homes desconstruïts” i sembla que els hàgim de premiar. N’estan fent una identitat. Ningú es mereix un premi per ser una persona decent i conscient. És el mínim. Ara hi ha això d’anar predicant l’home desconstruït perquè dona prestigi social i, a sobre, els hem d’acompanyar en la seva desconstrucció. Fins i tot els fa guanyar punts en l’escala sexual. És lamentable. Jo no vull que es desconstrueixin, els homes, vull que deixin de ser masclistes.
La majoria dels discursos reaccionaris posa el focus en que les dones blanques no tenen fills i, per tant, hem de tenir-ne com una màquina. Jo crec en la maternitat des del prisma de l’esperança, de no tenir por, de no tenir fills contra algú
Diuen que cada nen que neix és una mostra que Déu no ha perdut l’esperança en l’ésser humà.
Em sembla que ser mare avui és un veritable posicionament polític, sobretot en un moment en què el reaccionarisme, tant de dretes com d’esquerres, es nodreix de desesperança. Si t’hi fixes, la majoria dels discursos reaccionaris posa el focus en què les dones blanques no tenen fills i, per tant, hem de tenir fills com una màquina. Jo crec en la maternitat des del prisma de l’esperança, de no tenir por, de no tenir fills contra algú. I això vol dir que no em plego a l’extrema dreta, o als discursos reaccionaris que venen de l’esquerra o del mateix feminisme. Dins del feminisme hi ha transfòbia, per exemple. O aquest corrent dogmàtic contra el punitivisme, que desincentiva que les agredides denunciïn. Però precisament perquè el reaccionarisme és transversal, també estem en un bon moment perquè conservadors, liberals i progressistes ens aliem en aquestes qüestions. No hem de tenir por.
Hem començat parlant de por, però no vull acabar parlant de por. Què et fa il·lusió, de ser mare?
A veure, la maternitat mola! De vegades, per conscienciar, des del mateix feminisme ens hem encarregat de destacar com n’és de dura, però no hem posat bé el límit en aquest accent. Jo veig la roba petita que tinc preparada pel meu fill, que és minúscula, i em fa molta il·lusió. O veure-li la cara, per exemple, després de nou mesos d’embaràs. Vull descobrir el món amb uns ulls nous: els seus ulls.