Els mestres d’aixa i calafat, un ofici perdut en l’oblit

Existeixen oficis que, amb el pas del temps, s’han acabat extingint, ja sigui perquè s’han descobert alternatives o opcions que els han convertit en quelcom més eficient o econòmic o bé perquè ja no existeix una demanada concreta del mercat. El cas dels mestres d’aixa i calafat correspondria al primer grup. Amb el pas del temps i amb la incorporació al mercat de les noves tecnologies, s’han trobat alternatives que fan més viables i a un menor cost —de personal, econòmic i de producció— construir les barques per navegar. Però no cal recular gaire temps enrere quan encara es feien de fusta i a mà, “quan fa 100 anys aquestes barques de fusta i sense motor, eren la fórmula 1 de la mar”, recorda Raul Mata, tècnic de patrimoni marítim del Museu de la Pesca de Palamós, on s’hi conserva un espai dedicat als antics mestres d’aixa i calafat.   

“Un mestre d’aixa, per definició, és aquell que sap fer una barca de quilla a perilla, de la part més baixa de la barca a la galeta que hi ha dalt de tot del pal”, apunta Mata, que ens acull al museu on treballa de Palamós al costat d’un llagut de fusta, una embarcació típica de la Mediterrània provinent del Museu Marítim de Barcelona, construïda al Maresme fa 101 anys. “Sembla que hagin passat molts anys, però els nostres avis navegaven amb embarcacions així”.

A Catalunya ja no es construeixen barques de fusta a causa de l’elevat cost econòmic i de producció que suposa

Catalunya va viure el boom de la construcció naval a partir del segle d’or de la marina catalana —a partir del 1778 i durant tot el segle XIX—, quan els espanyols deixen comerciar amb Amèrica i es comencen a construir velers a la costa del Maresme, Blanes i al llarg de tota la Costa Brava. “Aquest augment en la producció d’embarcacions va donar peu que sorgissin experts en la construcció i aquests s’especialitzessin, donant lloc al mestre d’aixa, el ferrer que construïa els claus per al vaixell, el que afilava l’estopa per als coments i també amb la figura del calafat, que s’encarregava de donar estanquitat a l’embarcació, introduint el fil d’estopa entre les fustes del forro perquè l’embarcació no s’inundés”, apunta Mata, detallant així com aquest era un puzle gegantí on cada peça havia d’encaixar a la perfecció.

Com es construïen les antigues barques de fusta?

Trobar el punt exacte entre la consistència, la flexibilitat i la solidesa que requereix una embarcació per flotar i navegar en alta mar, no és una tasca gens fàcil, i menys abans, quan els mestres d’aixa i calafat no sabien llegir, escriure o interpretar mapes. “Per aprendre a construir aquestes embarcacions, calia tenir un seguit de coneixements que es transmetien de generació en generació”, relata l’expert, que detalla com era necessari trobar la combinació de les fustes dures per fer l’estructura —d’olivera, roure o alzina— amb les fustes toves per al folre —de pi negre—. “Si construíssim una barca només amb fustes dures, amb un cop de mar es trencaria, i si totes fossin flexibles com el pi, es deformaria”, per això la importància d’aquesta combinació de fustes dures amb fustes toves, que fa que l'embarcació navegui a la perfecció.

Però l’eina bàsica d’un bon mestre d’aixa, com el mateix nom indica, és la mateixa aixa, una destral de tall horitzontal que servia per donar la forma corbada a la fusta. “El mestre d’aixa feia les embarcacions amb les plantilles que s’heretaven de pares a fills”, explica Mata, que apunta com aquesta era la gràcia de l’ofici. De fet, sovint, durant el procés de construcció, en fer les parts més complexes, els mestres feien fora els aprenents perquè així no ho aprenguessin i així es quedaven amb el secret de com construir-les, confessa l’expert en patrimoni marítim.   

De tres a cinc anys per fer una barca de fusta

La lenta producció i l’elevat cost econòmic que suposa fer barques de fusta va portar l’ofici de mestre d’aixa i calafat a la seva desaparició. A més, cal sumar-hi la incorporació al mercat dels motlles de PVC (plàstic), que comporta una producció molt més elevada a un preu molt més reduït. “Les barques de plàstic o de ferro són cossos molt més durs i compactes, d’aquí que no naveguin tan bé com les de fusta, que agafen molt millor la mar per la combinació de les dues fustes que li aporten resistència i flexibilitat a la vegada”, diu Mata. A més, per fer barques de fusta calia d’un procés que podia requerir de molt de temps, concretament de fins a cinc anys per eixugar les fustes dures —3 en el cas de les toves—. “Imagina’t anar a tallar fustes per fer una barca per d’aquí a cinc anys!”, exclama l’expert, que conclou com amb els motlles actuals la producció s’ha agilitzat molt més i el cost del mercat és menor.

L’ofici tendeix a desaparèixer a mesura que es renova la flota pesquera

Avui dia, ja no queda ningú que es dediqui a fer barques de fusta de forma artesanal, només queden alguns mestres d’aixa que fan reparacions de forma puntual o s’encarreguen del manteniment d’algunes d’aquestes barques que encara naveguen. Un ofici que ha desaparegut, però que encara es pot veure el seu llegat a molts ports si ens fixem en les antigues embarcacions fetes de forma artesanal amb fusta.