L'arquitecte japonès Arata Isozaki ha mort aquest dijous a l'edat de 91 anys, segons ha informat el seu estudi. Nascut a Oita, a l'illa de Kyushu, Isozaki es va criar al Japó que havia quedat destruït per la Segona Guerra Mundial. Tenia 14 anys quan van esclatar les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. Més tard va estudiar a la universitat de Tòquio, on un dels seus professors va ser el conegut arquitecte Kenzo Tange. En finalitzar els estudis, va treballar amb el seu mestre fins al 1963, quan va establir el seu propi despatx.
Els primers projectes d'Isozaki es van caracteritzar per la combinació de la tradició japonesa amb les estructures modernes, realitzades amb tecnologia avançada. A partir del 1970 el seu estil va anar canviant, i va començar a substituir els elements tradicionals per elements postmodernistes, és a dir, formes com ara voltes, esferes i elements geomètrics.
Malgrat el canvi d'estil que va fer, Isozaki va seguir combinant elements orientals amb elements occidentals. I va incorporar als seus edificis efectes visuals, de manera que la imatge varia segons l'angle d'observació. Segons ell mateix, “cadascun dels dissenys és una solució específica nascuda per al context del projecte”. En el conjunt de la seva carrera, va seguir tendències brutalistes, metabolistes i postmodernistes. Isozaki va ser distingit amb nombrosos premis internacionals, entre els quals hi ha el Pritzker 2019, així com el de l'Associació d'Arquitectes del Japó, el del Royal Institute of Architects britànic i el de l'American Academy, entre molts d'altres. També va ser professor visitant a Harvard, Yale i Columbia.
El Palau Sant Jordi
Isozaki va ser el responsable de dissenyar el Palau Sant Jordi, un dels nous equipaments que Barcelona va estrenar per als Jocs Olímpics del 1992. El palau va estar enllestit el 1990, dos anys abans de l'esdeveniment. Es va construir sobre un antic abocador d'escombraries, concebut com un espai polivalent on, a més de les competicions esportives, s'hi poguessin celebrar espectacles musicals i teatrals i trobades socials. Va ser considerat la joia de l'anomenada Anella Olímpica de Montjuïc, que també integraven les instal·lacions de l'Estadi Olímpic Lluís Companys, la Piscina de Salts de Montjuïc o les Piscines Bernat Picornell.
El Palau Sant Jordi ha quedat com la instal·lació olímpica més utilitzada de Barcelona. Per a esdeveniments esportius té una capacitat de 16.670 espectadors (tots asseguts, encara que ocupant únicament els dos laterals i el fons nord, perquè al fons sud no s'habiliten graderies), mentre que per a concerts té una capacitat màxima de 18.000 persones. La graderia té forma d'U per deixar espai a l'escenari. Sobre la graderia, 62 columnes robustes suporten el pes de la cúpula i delimiten el vestíbul de circulació perimetral del públic.
La cúpula, de les mateixes dimensions que la pista, es va construir amb el sistema Pantadome, ideat per l'enginyer Mamoru Kawaguchi. Aquest sistema està format per una malla de 4.000 barres cilíndriques i 500 nusos esfèrics on s'insereixen els tubs. Al seu moment, la construcció de la cúpula va significar una obra d'enginyeria molt nova i complexa. La cúpula es va construir a nivell de terra i, un cop acabada, es va elevar mitjançant 12 gats hidràulics controlats amb molta precisió per un sistema informàtic. Finalment, es va assegurar la cúpula, on s'ajunten tots els grills, es va construir la semicoberta i es va aïllar amb teula, ceràmica i zinc. A l'estructura de la cúpula, quan es va aixecar, s'hi va col·locar una altra gran estructura metàl·lica de color groc amb tot l'equipament d'il·luminació i de so i un marcador amb pantalles als quatre costats.