El colpidor cas del suïcidi d’Ivan, un menor transsexual de 12 anys (tot i que la família i coneguts li continuaven dient Alana), que dimarts es va llençar al buit d’un tercer pis a Sallent amb la seva germana bessona Leila, que està ingressada a l’hospital en estat molt greu, torna a obrir molts interrogants, a més de dolor. El proper desembre farà vuit anys que l’administració catalana va prendre consciència que havia de garantir els drets dels menors transgènere, quan Alan, un menor de trans de 17 anys de Rubí, es va treure la vida, després de viure una gran depressió i patir assetjament. Alan va ser un dels primers menors a Catalunya, que el 2015 va aconseguir que un jutge li permetés el canvi de nom en el seu DNI, amb el suport de l’associació Chrysallis, de families d’Infància i Juventut Trans*. Llavors el Síndic de Greuges va obrir una investigació, com ara l’actual síndica en el cas d’Ivan, davant les denúncies que els dos germans haurien patit assetjament a l’institut per la seva condició de migrants, pobres i, Ivan, per haver expressat la seva identitat sexual.
Catalunya, arran del cas d’Alan va enllestir protocols d’identitat de gènere per als centres educatius, com ara permetre canviar el nom sentit del menor en els expedients educatius i permetre-li anar al lavabo i als vestidors amb els que s'identifiqui. I el Departament de Salut, amb el conseller Toni Comin, va aprovar la instrucció 14/2017 per desplegar un nou model d’atenció sanitària a les persones trans a Catalunya, en la qual es fixa que no s’ha de tractar la transsexualitat com una patologia (la disfòria de gènere és un concepte proscrit a la llei catalana11/2014), sinó com una diversitat social, i es va permetre canviar el nom dels menors trans a la targeta sanitària. És un model consensuat amb entitats i activistes, aglutinades en la plataforma Trans*forma la Salut (l’asterisc indica la inclusió de totes les identitats). Tot i la major sensibilització i recursos, les agressions a persones trans s'han disparat a Catalunya. I la mort d'Ivan és un fracàs col·lectiu.
Parlem amb Natalia Aventín Ballarín , presidenta de l’associació Euforia. Familias Trans-Aliadas, que aplega unes 300 famílies arreu de l’Estat espanyol, per entendre què ha fallat i què podem fer per garantir els drets dels menors transsexuals.
Els ha sorprès el suïcidi del menor trans de Sallent?
No, no ens ha sorprés. Tot i que la societat està més conscienciada, ens trobem contínuament amb situacions de persones trans que les families no les acompanyen, ni els centres educatius o és la institució on hi ha incredulitat i inclús mofa. Cada cop es fa millor, però no bé del tot. I hi ha molt patiment.
Cada cop es fa millor, peró encara hi ha molt patiment de persones trans perquè no se les acompanya
A Catalunya es van fer protocols educatius i sanitaris.
Tenim protocols. Una altra cosa és que el centre l’activi, que la família ho sol·liciti. No sé quina era la situació de l’Ivan, si la família el respectava o no. He vist que les persones que parlen d’ell o familiars, parlen de l’Ivan tota l’estona en femení, i per tant alguna cosa fallava. Si es diu que ell volia que li parlessin en masculí i segueixen parlant-li en femení és que alguna cosa falla. Es diu que era una persona molt agradable i atenta, llavors quin motiu hi ha perquè se segueixi parlant d’ell en femení si t’ho ha demanat que ho facis en masculí?
Què falla quan passa un cas com el de l’Ivan?
Falla la societat, els centres educatius i la família. Iván era molt jove, tenia 12 anys, i segurament no sabia que hi ha protocols al centre i que hi ha una llei que el protegeix. Prou tenia que li respectessin la identitat. No se si tenia associada alguna altra circumstància, però el tema de la identitat no estava resolt. I això és maltractament continuat, i de tota la societat. No se’t permet el desenvolupament lliure de la personalitat. I Hi ha una repercussió sobre altres persones trans.
Si els mitjans de comunicació i les persones parlen de l'Ivan en femení quan ell volia ser tractat en maculí, genera un efecte multiplicador perjudicial a altres persones trans.
Què vol dir?
Sobretot els joves trans. Si veuen que els mitjans de comunicació i les persones a les que entrevisten, segueixen tractant a Ivan en femení i pel seu nom registral encara que diuen que havia demanat que se l’anomenés Ivan, genera un efecte multiplicador del maltractament. El missatge és que no et deixaran mai ser. Entenc que pot haver-hi desconeixement, no mala fe.
Què és el primer que s'ha de fer quan un menor expressa que no s’identifica amb el sexe que ha nascut?
Hi ha una cosa bàsica que és que cal respectar el nom i el gènere de la persona en el llenguatge. No costa diners ni implica res més que paraules i pot fer molt feliç a la persona. I no entenc perquè la gent utilitza un nom i un gènere que fa mal. S’ha de respectar el nom i el gènere que expressa el menor, sinó és maltractament.
No costa diners ni implica res més que paraules i pot fer molt feliç a la persona si es respecta el seu nom i gènere
Quina tasca fan a Eufòria?
Tenim un programa d’acompanyament a les persones trans, de suport, i també treballem amb famílies. Tenim unes 180 persones, que ens consulten, que necessiten ajuda perquè les famílies no acompanyen i viuen en situació molt precària i cal ajudar-les i que no quedin al carrer si tenen rebuig familiar. Som moltes les famílies que respectem i acompanyem, però també segueix havent moltes famílies que no respecten.
I els centres educatius?
Fa temps que fem xerrades a centres educatius. N’hi ha que et criden perquè alguna persona de l’equip educatiu està sensibilitzada. Som una entitat sense subvencions públiques, i ho fem amb recursos propis i gratuït si ens demanen formació algunes de les nostres famílies, o al professorat en línia.
L’administració fa la feina?
No hi ha polítiques de sensibilització. Al contrari, amb tot el soroll de l’aprovació de la llei trans, el que ha succeït és que s’han legitimat discursos molt agressius contra les persones trans. El que s’ha fet és donar veu contra les persones trans, i és parla de les cirurgies, i si es beneficiaran de la llei de violència masclista si canvien de sexe... Rebatre aquests discursos és absurd, no té ni cap ni peus. La veritat és que la majoria de persones trans el que vol és que les respectin, rebre un bon tracte i ja està, i que les facin sentir còmodes, com a la resta.
Amb la llei trans s'han permès discursos molt agressius contra les persones trans, que si volen cirurgies, que si beneficis... La majoria de persones trans el que vol és que la respectin
Després d’aquesta tragèdia, què s’hauria de fer a l’institut de Sallent d’aquests dos germans bessons? I als que suposadament els van assetjar?
No s’ha de carregar contra tot l’institut ja que segurament no tothom estava dins d’aquest grup d’assetjadors i assetjadores. També s’ha de dir que els centres educatius són espais on hi ha molta violència, perquè ets trans, ets de fora, o no tens diners o en tens molt...Els centres educatius són un reflex de la societat, fas el que veus a casa teva, al teu entorn. La reflexió és més senzilla: Quin tipus de societat estem creant per que passi això? I després, hi ha persones que per desconeixement han actuat així, i cal formar-les i que ho entenguin, i que no es permet riure’s de cap persona. Deu ser tan dur el que estan vivint en aquell institut que emocionalment és difícil. Quan fem xerrades, i expliquem la realitat d’una persona, proposem que en acabar, si volen, es donin una abraçada i veus la gent al final plorant. A voltes, la persona assetjadora no entén el que passa. Les persones joves són molt empàtiques i quan els expliques el que passa i empatitzen, ho veuen d’una altra manera. No és una situació senzilla per a ningú.
Per tant?
No s’ha de criminalitzar a les persones, sinó formar-les i sensibilitzar. I ajudar personalment a la persona assetjada perquè ho porta a la seva motxilla.
Amb l'aprovació de la llei trans han aflorat discursos molt intransigents
Per una part, s’ha ampliat la sensibilitat i la gent ho ha conegut. I, hi ha una part dolenta: un discurs que no era políticament correcte s’ha legitimat. I s’ha legitimat no només per l’extrema dreta i l’integrisme més religiós, sinó que el problema que hem tingut és que certs posicionaments de poder han fet un mal terrible.
A qui es refereix? A certs grups feministes?
Jo pertanyo a una assemblea feminista. Les persones que donen suport a la llei Trans i a les persones trans som les dones. No és certs que els grups feministes no donin suport a les persones trans. Sí que és cert que algunes dones que són de l’elit estan en contra de les persones trans. És el sistema classista que ens oprimeix des d’on has nascut, els recursos que tens...A aquestes opositores els importa trencar el sostre de vidre, però no volen saber res de terres enganxifosos. No tenen sensibilitat cap a la població migrant, que provenen de territoris amb altres formes d’entendre el gènere. Aquest gènere tan marcat prové d’Europa. A Àsia hi ha fins a cinc gèneres reconeguts. Cal reconèixer que el sistema classificatori no és correcte perquè acaba oprimint a moltes persones, i per tant caldrà revisar-lo perquè tothom tingui l’oportunitat de viure en les millors condicions. Aquest discurs en contra, no és de la societat en general, sinó d’unes privilegiades.
Les dones defensem les persones trans. Només hi ha una èlit, que vol trencar sostres de vidre però que no vol saber res de terres enganxifosos; de migrants, pobres
S’ha deixat coses la llei trans?
Sí. Per exemple, s’ha deixat fora el reconeixement d’identitat en el Registre Civil de menors de 12 anys. No s’ha legislat, en veritat. A les persones no binaries no se’ls ha donat cap solució, a les persones migrants tampoc.
A Catalunya, l’any 2017 es va reconèixer els menors trans i es va permetre el canvi de nom a la seva targeta sanitària.
Sí això està molt bé. Però si va a l’Aragó , al País Valencià o a una altre comunitat autònoma i hagi de demostrar qui és, doncs tindrà un conflicte amb el sistema. Et deixen en una situació de vulnerabilitat perquè hauràs d’explicar qui ets perquè no coincideix el teu número de residència amb la targeta de sanitat. I aquí ens ha quedat una feina per fer. Les famílies hi estem batallant, però també hi ha altres famílies reaccionaries que fomenten el maltractament. I si des de l’administració i les famílies no entenen que és maltractament, malament.
La majoria de famílies acompanyem, però també hi ha families reaccionàries. Si elles i l'administració no admeten que és maltractament, malament
Qui són aquestes famílies reaccionaries?
No és cert que les famílies amb menys recursos siguin les més intransigents. El que sí que és cert és que la precarització de la societat porta que tinguem menys temps per a escoltar, per a cuidar i això fa que tinguem un jovent amb problemes de salut mental importants, i això afecta més a persones vulnerables com les persones trans. Ens queda molta feina per fer.