Es parla molt de la maternitat, dels primers mesos de vida del nadó i s'omet, massa sovint, les conseqüències de parir. La dona, passa a ser una protagonista secundària de cop i volta. Sense entrar en la necessitat d'elaborar una mena de rànquing sobre qui és més important que l'altre, ometre el missatge complet de la maternitat és una evidència social. Afortunadament, hi ha aspectes que, si més no, cada vegada es treballen més en l'imaginari col·lectiu. Un exemple són les conegudes depressions postpart. Però n'hi ha d'altres, sobretot físiques i que poden derivar en psíquiques, que cal parlanr-ne. Per analitzar-ho, hem conversat amb tres especialistes de la medicina: una ginecòloga, una fisioterapeuta i un cirurgià plàstic. Amb ells, desgranem punt per punt, alguns dels aspectes "sorpresa" que les dones compartim després de tenir un fill, sobretot per primera vegada.

"La quarantena dura més de 40 dies"

D'entrada, la persona que t'ha seguit abans i durant l'embaràs: la ginecòloga, representada en aquest cas per la doctora Sonia Martínez Garcia, de l'Hospital Dexeus. Abans de qualsevol explicació ens vol fer una observació que, al llarg de tot aquest reportatge, és important no oblidar en cap moment: "El postpart és una etapa molt bonica. neix una criatura i també neix una mare". A partir d'aquí, el primer aspecte a tenir en compte: la famosa quarantena.

Martínez, com una enciclopèdia, ens defineix un concepte que l'opinió pública, massa sovint, no té ben entès: "El postpart és aquell període de temps que comença inmediatament després del part i s’allarga fins a les 6-8 setmanes (la famosa quarentena). En aquest període transcorren tots aquells canvis fisiològics de retorn del cos de la mare a les condicions pregestacionals. Clàssicament, sempre s’ha parlat de la quarentena (6-8 setmanes), però la tendència és considerar que aquest estat dura més, doncs veiem que en molts aspectes la tornada a la “normalitat” és molt més progressiva. La ACOG (societat americana de ginecologia i obstetrícia) ja considera que aquest període són 12 setmanes i alguns autors fins a 1 any".

Doctora Sonia Martínez Garcia, Hospital Dexeus

Després de 2 mesos, no podem tenir pèrdues

D'aquí, que la doctora marqui les pautes a seguir. Els ginecòlegs ho especifiquen, però potser per una tradició equivocada no es pren amb prou rigor aquests consells, com sí s'escoltaven metre teníem la criatura dins nostre. "A nivell ginecològic, es recomana realitzar una revisió als 7-10 dies en cas de cesària i cap a les 6 setmanes tant en parts com cesàries. Durant tota la quarentena és normal anar tenint pèrdues de sang i no ens hem d’espantar, si passats dos mesos del naixement encara seguim perdent, això seria motiu de nova revisió i ecografia". I afegeix: "D’altra banda, seria molt recomanable que a la primera setmana del pospart, la dona pugui acudir a una visita d’assessorament de lactància, doncs aquesta seria una de les principals fonts d’angoixa i preocupació per les mares" Martínez, ginecòloga i també especialista en la lactància considera que aquesta etapa també s'ha d'explicar bé amb antel·lació. Per això, subratlla que són els mateixos especialistes en ginecologia que han d'adquirir aquest argumentari i els coneixements suficients per no viure d'esquenes a una realitat de la pacient.

"Cal acompanyar la mare en el canvi emocional"

I en la conclusió, Martínez ens dona la clau del titular d'aquest reportatge: "La quarentena és una etapa d’adaptació, no només ha nascut una criatura, també ha nascut una mare. S’han d’adaptar a aquest rol tots dos. En la mare es produeixen molts canvis físics però també emocionals. En aquest sentit, és molt important acompanyar a les dones en aquest trànsit donat que sobretot amb el primer fill és una època de molta inseguretat, por i inclús frustació.

Incontinència urinària

La fisioterapeuta Mar Bernal, de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, constata que "la incontinència urinària és un dels grans problemes". Però lamenta el poc cas que se'n fa des de l'administració pública i els governants. "La rehabilitació a través de la fisioteràpia no és una cosa prescindible i sí totalment necessària. Hem de canviar el xip ja. No sé realment com es pot aconseguir perquè és molt difícil, però els que estem en aquesta especialitat i les mateixes dones hauríem d'alçar la veu. Si et lesiones d'un genoll t'entren un nombre de sessions de rehabilitació per seguretat social. En canvi, en el moment que tens una criatura també hauries de tenir aquesta facilitat. Només es donen, sobretot en els hospitals, en casos extrems on ha quedat de forma greu molt afectat el sòl pèlvic. Però tothom hauríem de disposar a mode preventiu abans que aparegui un prolapse, per exemple, després de dos anys i mig". Que s'escapi, tal com col·loquialment diem 'el pipí' és incontrolable per una pelvis més afeblida, fruit d'haver estat nou mesos aguantant el pes d'una criatura que ha anat creixent dins la panxa.

Mar Bernal, fisioterapeuta @donafisiopelviana

Dolor en les relacions sexuals

L'actriu i directora de cinema, Leticia Dolera, va posar damunt la taula el tabú en veure's la vagina després de parir i patir, normalment, alguns punts fruit de tot el procés final. A través de la seva sèrie 'Vida perfecta', la protagonista té un cert temor en veure's davant el mirall el seu aparell reproductiu. I d'aquí, una derivada que moltes dones pateixen: el dolor en les relacions sexuals. La fisioterapeuta Bernal ens posa nom i cognoms a aquest patiment: "disparèunia, dolor en les penetracions". I avisa: "Cal estar atentes perquè si tenim molèsties pot ser el primer avís d'altres conseqüències més greus com un dolor pèlvic crònic amb el qual s'haurà de viure sempre amb ell". Però n'hi ha d'altres que cal explorar: "L'episiotomia, incisió que es fa quan es considera necessari, a la vulva i el perineu en el moment del part per a facilitar l'expulsió del fetus i evitar l'esquinçament del perineu, els mateixos esquinçaments que no s'han pogut evitar, prolapses, entre d'altres".

No sortir a córrer el dia següent

En aquest llistat també es pot trobar totes les derivades d'una afectació a l'abdomen com la diàstasi, la separació de dos ossos sense fractura o d'òrgans que normalment estan junts, un problema de ciàtica o atrapaments nerviosos i bloquejos que poden afectar els malucs. La fisioterapeuta Bernal subratlla que "no cal espantar a ningú, però sí estar ben informades per evitar sorpreses". A tall d'exemple, la posició amb que donem el pit o el biberó cada dia i de forma repetida també pot donar problemes a l'esquena: "Si no t'ensenyen i compenses el teu cos, hi ha problemes cervicals. L'enfortiment i la reeducació física d'una dona quan acaba de parir és progressiu". I en aquesta evolució posa l'accent en no obsessionar-se per recuperar una vida exactament igual que la d'abans d'estar embarassada, tal com les xarxes socials o els cànons mediàtics sovint marquen: "Quan el cos agafi una bona sinergia sí, però els exercicis són poc a poc. No ets posar a córrer el dia següent ni al cap d'una setmana. O començar a fer abdominals sense que un especialista et digui com i quan".

Bernal aposta per reeducar-nos tots plegats: "Hi ha un llistat d'afectacions físiques postpart que cal saber. A la llarga tindríem menys problemes o falta de sensibilitats o fins i tot sexuals". També cal estar informats dels mètodes que ens poden ajudar "com el tronc, que ha vingut per quedar-se, és una eina que treballa la percepció del cos en l'espai i enforteix la musculatura intrínseca de la pelvis. Hi ha bon feedback de la dona perquè fàcilment es pot fer a casa". I afegeix: "A nivell de consulta, s'ha fer sempre una revisió externa i interna. I treballar en la prevenció a nivell de màquines per recuperar força, to i sensibilitat, i afegir rutines com l'exercici de la pilota, la pràctica del pilates, entre d'altres". Per acabar, aquests consells també els fa extensius a les dones que han passat per una cesària: "Hi ha el fals mite que en aquest cas no cal revisar el sòl pèlvic i no és així. Els nou mesos aguantant un nadó també els han patit. És important que tothom passi per una revisió d'una fisioterapeuta especialitzada en postpart. El problema és que es deixa només per l'àmbit privat per norma general. Cal emmirallar-se en altres països com França que fan un seguiment posterior de la dona, també a Gran Bretanya, els Estats Units i Austràlia".

Operacions d'estètica

El doctor especialista en cirurgia plàstica, estètica i reparadora, Marco Carmisciano, de l'Hospital Quirón Sagrat Cor i HM Delfos, constata com, alguns dels problemes citats per la fisioterapeuta Mar Bernal poden acabar a la seva consulta. L'abdomen canvia i com ja avisa Bernal, s'ha de saber detectar la diàstasi. En aquest sentit, Carmisciano assegura que la segona operació més demandada per la dona és l'abdominoplàstia: "Tenen la necessitat de reparar la diàstasi que ha provocat l'embaràs per una pressió intrabdominal. La paret d'aquesta s'estén massa i moltes no es recuperen com cal". Si bé, afegeix: "No totes les pacients necessiten ni volen aquesta mena d'operació, però constato que a vegades molesta i, fins i tot, es poden desenvolupar hèrnies en el postembaràs".

Doctor Marco Carmisciano @drcarmisciano

Els pits es fan petits?

Però la reina de totes les operacions estètiques són els pits. Realment, queden més petits o experimenten canvis després de l'embaràs? Sovint es justifica amb la lactància si, aquesta, és materna. Però no és així de cap manera. Una dona que decideixi alletar amb un biberó també pot patir canvis importants en els pits, tan sols pel procés dels nou mesos d'embaràs, i cal subratllar-ho: "L'operació de pits és la que més demanda té, sense cap mena de dubte. I no té res a veure, necessàriament amb el part. A banda del procés de viure una maternitat, les dones que ja abans es volen operar, es recomana que esperin tenir el primer fill perquè durant tot l'embaràs el pit es modifica, també amb l'alletament òbviament. Per donar un resultat definitiu i durable en el temps, és millor fer-ho a posteriori".

Carmisciano apunta que "no existeixen estadístiques específiques de cirurgia mamària després de l'embaràs", però la pràctica el porta afirmar que és un cas que es multiplica. "La intervenció és molt segura, el risc és l'anestèsia o una al·lèrgia, però són casos estranys. Si es fa en les condicions adequades i de la mà de bons professionals, de debò, és molt segur a dia d'avui". I quina és l'explicació científica? "Les mames canvien per dues raons: una estrictament hormonal durant l'embaràs i que afecta en el teixit, des de l'elasticitat fins a la composició. De l'altra, si afegim la lactància ja que s'experimenta un canvi anatòmic en la producció de llet, també es perd elasticitat. Un altre fet pot ser si, durant l'embaràs es guanya molt pes i després es perd". Així doncs, totes les dones veuran canvis? "No, i no tothom ho necessita, però moltes dones també ens diuen que volen tornar a tenir els pits com abans de l'embaràs o, fins i tot, mentre donaven el pit perquè es veien les mames una mica més plenes del que habitualment eren".

Hi ha demanda d'operacions de vagina?

La tercera operació va lligada a la vagina. Hi ha una demanda? "Es veu molt menys avui dia. Afortunadament, els parts han millorat molt la tècnica de l'episotomia si ho comparem amb fa quinze o vint anys. Es veuen menys casos i no hi ha tanta demanda respecte les mames o l'abdomen". Fins a quin punt, la necessitat d'una operació estètica és necessària? Ho decideix la dona i cal trencar amb aquells crítics que, amb falta d'empatia, no entren a respectar la lliure elecció de cadascú per decidir amb el seu cos el que vulguin. Però, com afecta l'entorn social? És una pregunta, d'altra banda, sempre inevitable a fer-se quan s'analitza aquest aspecte. "Cada pacient té la seva història, la seva idea, els seus petits traumes o les seves motivacions profundes que porten a prendre aquesta decisió. És personal i no podem lligar-ho, erròniament, a la motivació d'un trauma. Pot ser que la dona, senzillament, vulgui millorar el pit, no li faci por la cirurgia, tingui amigues que s'han operat i els han agradat els resultats, s'informen bé i, finalment, tiren endavant". 

A mode de reflexió, Carmisciano conclou: "La meva opinió personal basada en l'experiència de les pacients és que cadascú té les seves expectatives i desitjos. Segurament, la pressió de la societat, a través de les xarxes socials, la televisió i l'imaginari d'un cos femení específic, puguin marcar d'alguna manera. Pel que fa a la pressió de la parella ho dubto, com a mínim pel que veig a la consulta. Si bé, després d'una ruptura sentimental, moltes dones venen per millorar alguna cosa, perquè volen un canvi a la seva vida i aquest passa per un tema estètic. Finalment, és una mateixa que pren la decisió i, actualment, les dones són molt autodeterminades, saben el que volen. L'únic dubte és si hi ha una mena d'influència en el subconscient procedent d'alguns llocs que hem citat".