El Javier Martínez no tornarà a ser mai el mateix. El 17 d'agost del 2017 li van arrencar un tros de la seva vida. El Xavi, el seu fill petit de 3 anys, va morir en els atemptats de la Rambla. Anava acompanyat de l'oncle, que també va morir, i de la mare i la germana, que es van salvar perquè la nena, la Marina, volia comprar una polsereta. Des de fa un any, el Javier no para de fer-se preguntes, de buscar respostes, és la seva cuirassa per poder tirar endavant. S'ha entrevistat amb tots els alts càrrecs que ha pogut, amb tots aquells que tenen responsabilitats, perquè no vol que la mort del seu fill sigui en va. Vol que les coses canviïn, que el món sigui una mica millor, que la mort del Xavi serveixi "per alguna cosa bonica" i en això centra el seu dia a dia. No li agrada que li preguntin com està —però això ho sabré més endavant— així que, començo amb la maleïda pregunta.
-Divendres farà un any. Com estàs?
Com estic? No estic bé, estic de baixa, amb tractament psicològic i psiquiàtric perquè el cos no aguanta tant, tu creus que sí, però no. Bé, bé, no ho estic... és molt dur. Des que va passar tot això, no sé què és estar bé. Sé que he de tirar endavant per la meva filla però falta una cosa molt gran i molt important, falta el meu nen de 3 anys i això s'ha d'assumir, és per a tota la vida... Però encara no me n'he fet el càrrec.
-Des de fa un any busques respostes a moltes preguntes. Has picat moltes portes. Ho has convertit en el teu mecanisme d'autodefensa?
El dol té diverses fases però jo no les he fet. Vaig enterrar el meu fill i a partir d'aquí tenia dues opcions, o bé quedar-me a casa com em van dir (i que no parlés amb ningú), o bé intentar esbrinar què va passar, per què va morir el meu fill, i amb aquest segon pensament vaig agafar forces perquè la gent s'adonés de què havia passat, del per què i què es pot millorar. Ha passat gairebé un any i hi ha moltes coses que no funcionen bé.
-Quines?
Moltes, des de com es pot aturar una cosa d'aquestes, fins a quan passen, com s'han de tractar.
Vaig abraçar l'imam perquè em va sortir del cor. També vaig abraçar els nens musulmans perquè alguns d'ells jugaven amb el meu fill. Va ser molt bonic, perquè jo ja no tenia el Xavi per abraçar-lo
-La imatge que ve al cap a tothom quan es parla de tu, és la de l'abraçada que li vas fer a l'imam de Rubí poc després de perdre el teu fill. Us heu tornat a veure?
No, però ara t'ho explicaré. En el camí de conèixer persones i saber què havia passat, una de les coses que volia fer era parlar amb el col·lectiu musulmà. A Rubí compartim moltes coses amb aquesta comunitat, els nens marroquins jugaven amb el meu fill al parc. Vaig veure que els musulmans patien molt, que no passaven pel carrer dels meus pares, que no deien res... doncs si vosaltres no veniu, vindré jo, vaig pensar. Volia saber què pensaven del què havia passat i per això vaig entrevistar-me amb l'imam.
Aquell mateix dia l'alcaldessa em va demanar si volia anar a una manifestació. Em va semblar un moment important perquè la gent em volia donar el seu suport i molts eren de la comunitat musulmana. L'abraçada va sortir espontàniament. Jo volia que la mort del meu fill, que era molt bonic, servís per a una cosa bonica, no per començar una guerra. El meu fill era massa bonic per una cosa dolenta. L'imam va començar a plorar sol, davant de tothom, i el vaig abraçar perquè em va sortir del cor. També vaig fer una abraçada als nens musulmans que estaven asseguts davant meu perquè alguns d'ells jugaven amb el meu fill i veure'ls a ells era com veure'l a ell. Va ser molt bonic perquè jo ja no tenia el Xavi per abraçar-lo. Era una manera de dir a aquestes persones que no en tenen la culpa. Per evitar el què va passar s'ha de parlar més, no tancar les coses
-En el camí de trobar respostes i demanar canvis i explicacions, vas començar a conèixer gent. Quina gent?
Persones importants, persones involucrades directament amb el que va passar, el Xavier Trias, l'Ada Colau, la Pilar Rahola, que ha escrit llibres sobre jihadisme, amb Mossos, amb el major Trapero, amb el David Torrents que també en sap molt de jihadisme, amb molts parlamentaris, amb el president Torra...
-I de què parleu? Què els demanes?
Els demano que l'atenció a les víctimes sigui millor, no puc demanar una altra cosa. Quan esbrinem què va passar i què va fallar, suposo que s'intentarà arreglar l'atenció a les víctimes.
Demano que l'atenció a les víctimes sigui millor. M'he sentit molt sol per part de les administracions. Els únics que ho van fer bé són els Mossos, sempre han estat al meu costat. No sé si per preparació, o per afinitat o perquè se sentien fracassats com jo per no haver pogut salvar la vida al meu fill, jo com a pare i ells com a policies
-Com ha estat aquesta atenció?
Només puc explicar com m'he sentit, com han actuat amb nosaltres i la soledat que hem tingut per part de les administracions, tant del govern central com de la Generalitat. Hi ha comunitats autònomes que tenen protocol d'actuació d'atenció a les víctimes però aquí no hi ha res. No podem esperar que vinguin de Madrid a atendre'ns.
M'he sentit sol, molt sol, per part de tots els col·lectius que tenen a veure amb això: l'església, les administracions, els musulmans, els psicòlegs —molts no saben dir-te com assumir-ho—, i dels polítics! Són persones que nosaltres hem posat perquè solucionin les coses i quan hi ha un fet així han de donar la cara, per això els hem posat aquí! —diu enfadat—. Els únics que ho van fer bé són els Mossos d'Esquadra, com a persones els he tingut al meu costat i els continuo tenint. No podien fer res però estaven allà, trucant-me, enviant-me missatges per Nadal, sempre han estat allà, sempre al meu costat, els primers dies, els dies més durs... No sé si per preparació, o per afinitat o perquè se sentien fracassats com jo per no haver pogut salvar la vida al meu fill, jo com a pare i ells com a policies que aquesta és la seva feina. Hem tingut molta empatia. Després he conegut el Robert Manrique i moltes altres persones que segurament em deixo.
-Dius que no has rebut suport ni per part de l'església ni per part del col·lectiu musulmà. Què n'esperaves?
Que fessin un col·loqui o alguna cosa i que parlessin de què ha passat... que tots poséssim un gra de sorra. Tots hi estem involucrats, si a tu se't mor un fill per una malaltia o accident ho focalitzes en la malaltia o l'accident però jo no ho puc focalitzar en ningú perquè me l'ha matat un grup terrorista que està present a tot el món, és una cosa global, em maten el fill per un tema geopolític, què puc fer intentar canviar-ho? Jo vull que la mort del meu fill serveixi per a alguna cosa, encara que sigui per pensar una mica, tots hi tenim a veure. Si fóssim més bones persones i penséssim com persones ja estaríem una mica millor. O podem empitjorar i començar una guerra, també hi ha molta gent que vol això.
Tinc tants perdons acumulats que en podria fer un llibre: perdó per no haver-ho pogut evitar, perdó per no saber com patíeu, perdó per no haver-ho fet bé
-Dius que tens una carpeta de perdons.
Tinc tant perdó, perdó, perdó, perdó, de tanta gent important que en podria fer un llibre: perdó perquè no ho vaig poder evitar, perdó perquè no sabíem que patiu, perdó perquè no ho hem sabut fer bé...
Qui va fer això, qui ho va manar, qui ho va pagar, en nom de qui...tot això s'ha d'esbrinar i l'única cosa que es veu són les víctimes! Les víctimes per aquí, les víctimes per allà, vinga sang i com esteu i com deixeu d'estar... Algú ha pensat per què aquell noi que estava integrat entre nosaltres va fer això? Què ha fallat en l'educació? Què ha fallat en el sistema? Qui ho està mirant tot això? Només interessen les víctimes i la furgoneta a les Rambles! Quan començaran a esbrinar la veritat? Quan començaran a fer alguna cosa perquè no torni a passar? Ho he de fer jo, el pare d'un nen mort de tres anys? Quina preparació tinc jo?
M'agradaria que no tornés a passar, donaria la meva vida perquè no tornes a passar. Si a mi em diuen que matant-me a mi no tornaria a morir ningú en un atemptat, que em matin ara mateix perquè jo tinc el meu fill esperant-me allà dalt.
Si a mi em diuen que matant-me a mi no tornaria a morir ningú en un atemptat, que em matin ara mateix perquè jo tinc el meu fill esperant-me allà dalt
Em va passar el pitjor que li pot passar a algú, que et matin un fill, que te l'assassinin, quan demaneu com estàs... com vols que estigui? Per mi el més dur no és el dia 17, és el dia 25 que el meu fill hauria fet 4 anys i no sé com seria, i tampoc sabré mai com seria quan tingués 5 anys, ni quan en tingués, 6, ni 7, ni 8, ni quan en tingués 18. Tindria xicota? A què es dedicaria, seria pilot d'avions? M'he perdut la vida del meu fill, he perdut un tros del meu cor. Quan perds un pare ets orfe, quan perds la parella ets vidu i quan perds un fill què ets? Un desgraciat de la vida?
La força que tinc són les meves filles i he de fer veure que estic bé... Però no puc viure igual. La meva filla Marina, que va veure com moria el seu germà i el seu tiet, es mereix viure i hem de lluitar perquè esborri tot aquest record.
Només interessen les víctimes i la furgoneta a les rambles! Quan començaran a esbrinar la veritat? Quan començaran a fer alguna cosa perquè no torni a passar? Ho he de fer jo, el pare d'un nen mort de tres anys? Quina preparació tinc jo?
-Estàs molt enfadat amb la premsa, amb els periodistes...
És que molt malament! Que no tenen família? Que no tenen sentiments? Quan donen un premi Ortega y Gasset de periodisme a una foto d'un nen agonitzat... què pensen? De debò li han de donar un premi? A quin pare del món li agrada veure com donen un premi a la foto del seu fill morint. Algú ha pensat en el mal que això fa? El mal que fa la foto de la Rambla, la furgoneta, no ens deixen fer el dol. Potser d'aquí a 20 o 25 anys podem tancar aquest dol.
Per mi el més dur és el dia després del 17A. Mai sabré com serà el meu fill amb 4, 5 o 6 anys, a què s'hauria dedicat, tindria xicota? M'he perdut la vida del meu fill, he perdut un tros del meu cor
-Enfadat amb els periodistes i amb els polítics
De política no en vull ni parlar, vull que facin alguna cosa i per això truco a la porta dels polítics. Són els que tenen la potestat i la capacitat. No vull diners, vull que fem alguna cosa tots plegats. No vaig poder protegir el meu fill i aquest sentiment em porta a fer el que estic fent. He de viure i quan ho recordo no em deixa viure. Necessito l'empatia de moltes persones.
-El 17 d'agost l'Ajuntament ha organitzat un acte en record de les víctimes. Hi assistiràs?
Si, aniré a l'homenatge perquè com t'he dit per a mi el més dur serà el 18, i el 19 i el 20... Hi aniré per empatia i perquè l'Ada Colau vol fer un acte bonic sense representació política amb les persones que ho van patir i les que van ajudar. Hi ha moltes víctimes que no vindran perquè encara no poden, perquè un any no cura res. Cada dia quan t'aixeques penses en el teu fill, tant de bo hi hagués una pastilla per oblidar-ho.
-I què penses quan sents que un dels temes que preocupa és si es convida o no al rei Felip VI o si ve o no ve?
A mi la pantomima de la foto no em fa gens de gràcia, ja haurien d'haver fet alguna cosa de veritat, no ara quan fa l'any.
-Haurà canviat alguna cosa d'aquí a un any o d'aquí dos?
Tinc l'esperança que sí, perquè si jo, que no sóc ningú, he arribat fins on he arribat i he parlat amb la gent que he parlat i he sabut coses que no puc explicar i només sóc el pare d'un nen mort... qualsevol persona pot arribar-hi però aquesta no és la meva feina. Pateixo per la meva filla, perquè pugui viure una mica millor, per treure-li la por de tornar a passejar per la Rambla, la por de passejar per Barcelona. O això o posar-nos en un forat i no sortir mai més. M'he trobat gent molt bonica pel camí i gent amb molta maldat.
Vull saber la veritat. Vull que la meva filla sàpiga per què va morir el seu germà i vull saber per què va morir el meu fill. Intento fer alguna cosa en nom del meu fill i de les persones innocents que van perdre la vida. Elles em donen força perquè això arribi a bon port.
