El periodista Pere Pascual Piqué ha mort aquest dimecres a Barcelona. Tenia 88 anys. PPP, com era conegut a les redaccions, era sacerdot de la prelatura personal de l’Opus Dei des del 1982. Abans, però, havia fet una carrera intensa de periodista, especialment a la redacció del diari El Correo Catalán. Entre el 1964 i el 1976, PPP va comandar allí un grup de periodistes entre els quals figuraven noms que avui són història del periodisme a Catalunya. El setembre del 2016, un grup d’antics del Correu, com se’n deia familiarment, va fer un homenatge a Pascual Piqué, que celebrava el seu vuitantè aniversari. Un d’ells, Toni Rodríguez Pujol —president executiu d’Intermèdia Comunicació— va escriure aquesta semblança d’en PPP, que serveix per recordar aquelles redaccions, on el periodisme començava a professionalitzar-se i a actuar en oposició a la dictadura del general Franco.
En PPP, actualment mossèn PPP, va començar la seva llarga carrera periodística a El Correo Catalán, on va ingressar el 4 de juliol del 1964. Dos anys després, va viure professionalment la primera gran contestació catalana al franquisme; la Caputxinada i el naixement del SDEUB (Sindicat Democràtic d'estudiants de la Universitat de Barcelona), precursor del Grup Democràtic de Periodistes, del que els anys a venir en seria cofundador en Pere Pasqual. El GDP va ser una organització de resistència sense parió a Espanya i va fer de Catalunya la capdavantera de la democratització del periodisme.
L’any 1967, ja sota sospita directa del llavors ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, va ser nomenat cap de la secció d’informació local pel mític director del Correu, Andreu Roselló. Allà va ser on Pere Pascual Piqué va crear un equip força qualificat i competitiu, que practicava el periodisme d'investigació i innovava cada dia mitjançant l'edició de seccions fixes que no existien als diaris de la competència. Ell mateix escrivia una columna diària que signava amb aquella triple P. Era lectura obligada —i sovint temuda— a la Casa Gran, com ell anomenava a l'Ajuntament franquista i tardofranquista de Barcelona.
La secció de local que en Pere dirigia era una expressió nostrada del compromesso storico italià, amb ell mateix en el paper del democristià Giulio Andreotti i el company Rafael Pradas, en el del picino (comunista) Enrico Berlinguer. O, dit més modestament, amb en Pascual interpretant al rector Don Camillo, i en Pradas a l'alcalde comunista, l’onorevole Peppone, els protagonistes de les populars novel·les de Giovanni Guareschi.
Diuen les cròniques que, malgrat alguns incidents més o menys sorollosos, la fórmula va funcionar prou bé. En aquella secció de local es van formar o acabar de formar alguns noms que arribarien a ser força coneguts, com en José Martí Gómez, en Rafael Espinós, en Santiago Vilanova, l’Antoni (Toio) Ribas, en Josep Bigordà, en Toni Rodríguez i, més tard, en Josep Català, l’Alfred Rexach, l’Anna Galcerán, en Màrius Carol, la Teresa Artigas o en Jordi Bordas.
Al voltant de la secció de local, i sota la mirada amable i comprensiva del director Andreu Roselló, del sotsdirector Antoni Roma, i del redactor en cap Josep Morera i Falcó, es movia un altre cercle molt potent d’aquella gernació inquieta de joves periodistes. Eren en Xavier Batalla, l’Albert Garrido, en Miguel Ángel Bastenier, en Josep Sanz i en Jordi Daroca, a internacional: en Josep Francesc Valls, a universitats i economia; en Josep Playà i l’Enric Bañeres a esports; l’Enric Tintoré, en Daniel Arasa i la Rosa Marqueta, a Espanya. En Josep Plaja i Mateu i en Jaume Fabre a Catalunya; en Joan Anton Benach, a cultura i espectacles; la Teresa Berengueras a people; Jesús Ruiz, a rotogravat; els entranyables Josep Maria Sala, Miquel Ferreres, Pere Prats i Enric Abad a maquetació, ninots i caricatures; i en Lluís Martínez i en Lluís Mascaró en tasques complementàries (i imprescindibles) de secretaria tècnica. Sense oblidar les dues Montse providencials de l'arxiu, el senyor Sala, que ens tallava (i comentava peripatèticament) el teletip, i l'estimat botones Sacarino, que ens omplia alegrement amb ginebra de garrafa els magnífics cubalibres que després ens cobrava a preu de barra de bar.
En mig de tot allò, regnava el mestratge tranquil i serè d'en Pere Pascual Piqué, sempre disposat a ajudar i defensar tothom i a publicar les informacions que li portàvem cada dia a la taula de redacció, per molt compromeses que fossin. Malgrat les dificultats, era una redacció alegre i confiada, com ho demostra l'episodi dels cubates, molt donada a ballar la conga i a cantar havaneres entre exclusiva i exclusiva.
Eren temps de grans fraus alimentaris com la falsificació de l'oli de colza; de grans mobilitzacions sindicals, encara clandestines; de les primeres lluites veïnals; de la relliscada dels regidors de Barcelona del “no al català”; la Caputxinada; l’impacte de les nuclears; les causes de la contaminació del Ter i del Segre; els sumaris de Capitán Arenas; les falsificacions d’obres d'art; les urbanitzacions als aiguamolls de l'Empordà i la degradació de la zona volcànica de la Garrotxa; les Terceres Vies; l'enverinament provocat pels mistos garibaldi durant les revetlles de Sant Joan i Sant Pere; les execucions d’en Txiqui i d'en Salvador Puig Antich; l'incendi de la sala de festes Scala, just davant del Correu; els primers concerts protesta de la Nova Cançó, i les primeres aparicions dels líders polítics, que emergien progressivament de la clandestinitat.
Tot allò va culminar en la mort del dictador, el 1975, que ens va agafar a tots de matinada, i amb la gran festa de la Diada del 1976, celebrada a Sant Boi, amb fotos del gran Carlos Bosch, on va participar gairebé tota la redacció, i les primeres eleccions al Congrés dels Diputats del 15 de juny del 1977: sense en Pere ni en Roselló, i amb un director inexpert, la redacció es va autogestionar. En Pere ja no hi era. Encara va passar per l’agència Europa Press i per Mundo Diario, on va conèixer l’Antoni Torvà, amb qui aniria a treballar a l'equip de campanya del democristià Anton Cañellas, un home per Catalunya, abans de deixar-ho córrer i marxar a fer el doctorat en Teologia a Pamplona. Joan Pau II va ordenar sacerdot en PPP el 8 de novembre del 1982. Aquell dia, l'Opus Dei va fitxar una gran firma i el periodisme en va perdre una altra.