Cada dia és negra nit quan els sona el despertador. A ple novembre —sense turistes—, a l’Estartit hi deuen quedar 2.000 habitants. A les set del matí, l’hora que ens ha citat en Joan Massagué (36), els carrers estan buits, només se sent el so de les onades. Ens trobem a la confraria de pescadors, l’indret on cada un té el seu espai personal. En Joan ens explica que abans estaven tots aplegats. Ara, en tot el municipi, només en queden tres que practiquen l’art menor de la pesca artesanal: en Climent, l’Isaac i ell, en Joan.
Mentre es prepara un cafè, el pescador explica que fa 15 anys que es dedica a l’ofici. “És vocacional. El meu avi no el vaig veure a pescar pràcticament mai, però el meu pare sí. Recordo que amb 9 anys vam sortir a llevar la xarxa del roger, una xarxa que es lleva quan es pon el sol. La vam començar a recollir i en venia molt. Vam arribar a les dues de la matinada a casa. Ja et pots imaginar, la mare ens va esbroncar de valent dient al pare que què feia amb un nen petit al mig del mar a aquelles hores”. Malgrat tot, el pare d’en Joan no va voler que fos pescador. “Em va fer anar a estudiar alguna cosa, però en fer els 18 anys, vaig decidir anar a Palamós a treure’m el títol de patró de pesca”.
Arriba l’Isaac a la confraria. Ambdós són ferms defensors de la pesca artesanal. Ells utilitzen arts passius, els deixen a l’aigua i són arts de parada. El dany que causen al medi és molt menor en comparació a la pesca d’arrossegament, que s’emporta tot el que passa pel seu camí. “Els que practiquen la pesca industrial cada dia fan la mateixa feina, nosaltres, segons la temporada, utilitzem un art o un altre i així anem buscant les espècies que més ens interessen. Un bon pescador artesanal no s’hauria de dedicar a una sola pesca durant tot l’any”. L’Isaac es dedica més exclusivament a la pesca del pop, utilitzant nanses i cadups i en Joan, en canvi, utilitza la xarxa i el palangre com a puntals.
Un bon pescador artesanal no s’hauria de dedicar a una sola pesca durant tot l’any
La barca d'en Joan amarrada al port abans de marxar
De camí cap a les barques, observem com surt el sol de darrere les Medes, “quin espectacle que teniu aquí cada dia”, els dic impressionat observant els colors del cel. “Això és el millor, a Barcelona us desperteu amb boira i no veieu res, oi?”, exclamen entre somriures. Els dos pescadors surten sempre que les condicions marítimes els ho permeten. De mitjana, uns 110 - 120 dies a l’any, tot i que en Joan, per poc que sigui, surt cada dia. “La meva estratègia de pesca és aquesta, al final un dia o altre enganxes el dia fort”. El fet de tenir a prop les Medes els beneficia perquè l’utilitzen com un recer natural de pesca. Això els permet més flexibilitat en funció d’on bufa el vent i segons quines siguin les condicions marítimes, jugant així amb les alternatives per pescar en diferents indrets.
Els pescadors, bons meteoròlegs?
Abans de sortir, els pregunto pel temps que farà i si tindrem o no bona mar. “Antigament érem bons meteoròlegs, ara som bons observant i analitzant les previsions meteorològiques”, diu en Joan. “Cada dia dedico un parell o tres de vegades a mirar el Windfinder, un model que em diu desglossat per hores l’altura de les onades, la velocitat i la direcció del vent, la precipitació...”. Una informació que li serveix per decidir a dos dies vista —no més—, si sortirà o no l'endemà, tot i que reconeix que una mica de tramuntana també li agrada, “així intensifica més la feina”.
Ens acomiadem de l’Isaac, carreguem les caixes i el gel i sortim del port amb l’Helsa, la barca d’en Joan. “Vaig començar amb una barca de fusta molt atrotinada que em vaig comprar al Port de la Selva. Un home de l’Estartit havia comprat l’antiga barca del meu pare i sempre em deia: 'Em fa mal l’esquena, Joan, aquesta barca te la quedaràs tu’. I així va ser, me l’havia de quedar per força, me la sentia meva. Quan sortia amb el pare de petit ja anava amb aquesta barca”. En Joan recorda que el nom li prové del primer propietari, en Toni Llavero, un famós pescador de l’Escala. “En Llavero li va posar aquest nom perquè té dues filles, l’Helena i la Sabina. El meu pare la va comprar i es va quedar amb el nom, som amics d’en Toni i és un nom que ens agrada". Per això, diu el pescador, no li pensa canviar.
La pesca artesanal, un ofici vocacional
Deixant enrere l’Estartit, en Joan explica que la seva setmana comença el diumenge, perquè el cap de setmana no es pesca, així es deixa reposar el mar. “El diumenge ja es pot anar a calar, a col·locar la xarxa. Normalment jo surto a la tarda, entre les tres i les set del vespre”. Així el dilluns, just al moment en què surt el sol —que és quan el peix es troba en moviment—, en Joan arriba a la boia i comença a recollir la xarxa. El pescador detalla que “el peix és com les persones, fins ara tothom dorm, però en sortir el sol, es comença a veure ambient i cotxes als carrers. Al mar passa el mateix”.
El pescador acostuma a pescar entre la zona del cap de Begur i el cap de Creus. De camí, en Joan relata com la Reserva Natural Integral de les Medes la van fomentar els mateixos pescadors de l’Estartit. “Actualment no es pot pescar en un perímetre de 120 metres des de la mateixa roca, però al perímetre de fora, ens han creat un preparc, que és una zona on només hi podem pescar els pescadors de l’Estartit. Així la costa la tenim compartida, però el perímetre més directe a les Medes és per a nosaltres”.
Arribant al primer punt de pesca, davant la desembocadura del Ter, ens espera surant una boia amb el nom de la barca, la matrícula i a la part superior, una lletra que serveix d’identificació del tipus d’art de pesca que s’està portant a terme. “La ‘R’ és de ‘redes’, xarxa; la ‘P’ de ‘palangre’ i la ‘T’ de ‘trampa’, que fa referència a les nanses i cadups”. Aquest indicador és un bon mètode de control per saber si s’estan complint o no les regles, ja que les nanses, per exemple, es poden deixar tot el cap de setmana a l’aigua a diferència de la xarxa, que s’ha d’extreure.
Mentre en Joan comença a recollir el tresmall, la xarxa que serveix per pescar el peix d’escata, el pescador mira amb atenció la proa de la barca, pendent de si en qualsevol moment apareix algun peix que el deixi bocabadat i li faci venir salivera. “Antigament deien que la xarxa quan la recollien i no venia gaire peix, no passava res. La importància li donaven que no vingués bruta. Si no havia vingut molt de peix, però veien la xarxa neta, ja es conformaven. Els dies que ve brutícia guanyes el mateix, però estàs més temps traient herbes i no compensa”.
De sobte, apareixen els primers peixos. En treure’ls de l’aigua amb la xarxa, en Joan els separa manualment i els col·loca directament a una cambra on amb el xoc de l’aigua i el gel, es mantenen en bon estat fins arribar a la llotja.
“El que vol tot pescador és que hi hagi el peix que volem, que estigui on nosaltres volem i que s’enganxi a la xarxa que nosaltres volem”. I això no és així, explica en Joan, que evita normalment agafar més gel del compte, per no tenir una decepció en tornar el port amb les caixes buides. “El pare em deia que quan penso que més en sé del mar, de les temporades i d’on i quan s’ha de pescar cada cosa, més m’adono que menys en sé, perquè passen coses que et trenquen els esquemes. I això és el que és bonic de la pesca”.
Amb la passió que hi dedica, es nota que el pescador estima i li agrada el seu ofici. De sobte, pesca un rom, però és massa petit, per això decideix tirar-lo a l’aigua. “Em fa molta il·lusió, perquè sé que un altre dia el pescaré i serà més gran. Normalment, quan llenço un peix petit, penso: va, compensa’m, puja’n un de gran ara!” (riu).
La contaminació al mar
Mentre segueix recollint els metres i metres de tresmall, en Joan es mostra preocupat i reflexiona sobre la qualitat de brossa a l’aigua del mar. “Aquí a la desembocadura del Ter amb el mar s’acostumen a acumular meduses i força porqueria: plàstics, troncs... Si veig algun plàstic, l’agafo i el recullo, però i tot el que no veiem? Quants cops ens han explicat què hi ha al mar a banda d’antibiòtics, anticonceptius, pesticides i metalls pesants, entre d’altres? Això és el que m’agradaria saber realment i no ens expliquen!”.
Quina és la millor època de pesca?
Pel que fa a les temporades de pesca, a la primavera és quan hi ha més peix en moviment. “No saps què fer, és l’època de reproducció i de més activitat en diferència. Pots anar a la sèpia, a la xarxa, a palangre, al pagell, l’Isaac és quan agafa més pop... Tot està en auge”. La seva sort és que tenen molt de ventall. “La pesca artesanal és molt selectiva, tenim xarxes per anar al roger, xarxes per anar al roger una mica més gros, molts peixos tenen xarxes específiques i, dins d'aquestes xarxes, hi ha inclús diferents mides”.
Un cop recollit tot el tresmall, el pescador pren rumb en direcció al port, on el dia anterior va calar rere el mateix moll. Allà recollirà les soltes, un altre tipus de xarxa enfocat al peix planer.
De camí, li pregunto sobre si li agrada el fet de sortir a navegar cada dia tot sol. “La soledat la pots sentir més a la nit, quan surts del port en un primer moment i és tot fosc, però res, dura uns minuts. La part bona d’anar sol és que pots anar al teu aire. Si a la barca hi vas acompanyat, s’ha d’anar molt ben compenetrat”. En Joan es veu que és un home sociable, parla sense embuts i respon a totes les preguntes amb un somriure. “Els dies que tinc estona navegant, potser em poso música a la ràdio, també ens comuniquem entre els pescadors i sentim les barques d’arrossegament de Roses que estan més mar endins i ens avisen del mal temps”.
En Joan obre un portell del terra de la barca i sota els nostres peus hi té tot un espai on guarda xarxes, caps i altres eines que utilitza en el seu dia a dia. “Per a la pesca de calamar, aquí sota hi tinc fins i tot una llitera que l’utilitzo a l’estiu quan pesquem tota la nit”. El pescador detalla que per a la pesca del calamar surten del port una hora abans que es pongui el sol i tornen un cop es fa de dia. De nit, “la lluna intensifica més la pesca, sobretot quan és plena, quan està creixent, són dies importants perquè hi ha més moviment. El peix està més excitat i els depredadors més animats”.
Un cop recollides les soltes i de tornada al port, parlem sobre si l’ofici de pescador és rendible avui dia i si li permet guanyar-se bé la vida. “Anant bé, hauria de fer una mitjana d’uns 4.000 euros bruts al mes, després compta amb les despeses d’autònoms, el gasoil, el manteniment de la barca, els aparells electrònics que s’oxiden, les xarxes, etc. És un bon sou? Comparat amb les hores que hi dedico... Un company ho va calcular un cop i no ens sortia ni a 10 euros l’hora!”.
Menys demanda, preus més baixos
Com no podia ser d’altra manera, la pandèmia del coronavirus també ha afectat el preu del peix. En haver-hi menys demanda, els preus han baixat. Un fet que repercuteix directament en la feina dels pescadors, que s’han hagut d’adaptar a pescar el peix més demandat. “Ara amb la Covid-19, ens dediquem a pescar peixos que menjaries més a casa, com per exemple la sèpia, el rom, el rap, el llenguado... Peixos més típics tenen ara més valor perquè és el que es menja la gent a les seves cases. El de restaurant, el peix gros, no tant”.
La nostra pesca és sostenible, si treus el necessari, l’any vinent hi tornarà a haver el mateix peix
Entrem el port a les 11 del matí, en Joan afluixa la marxa i navegant entre les barques, confessa que no es veu fent cap altre tipus de pesca que no sigui l’artesanal. “Això va amb la mentalitat de cadascú, jo esmorzant, dinant i sopant un cop al dia en tinc prou. La pesca industrial per mi consistiria a esmorzar, dinar i sopar tres cops al dia, tenir cinc cotxes i quatre cases. No ho necessito. Nosaltres som d’agafar el que necessitem. La nostra pesca és sostenible, si treus el necessari, l’any vinent hi tornarà a haver el mateix peix”.
En Joan amarra la barca i comença a classificar el peix en caixes. Li sona el telèfon i el deixa sonar. Diu que és el seu pare, en Joan també, que el truca per comentar la jugada. “Sempre em truca a aquesta hora i jo el faig esperar una mica. El meu pare em porta els comptes, em diu si vaig bé, si no, m’ho compara amb l’any anterior... El pare no ve, però no em deixa pas reposar gaire!”, exclama somrient.
En Joan, però, encara no ha acabat la seva jornada laboral. Ara haurà d’anar a etiquetar el peix abans de ser enviat cap a la llotja de Palamós. Després, anirà a dinar a casa els pares, on molts dies, a ben dinat, en Joan (pare) li fa un croquis per ensenyar-li nous indrets on pescar. “Ens asseiem al sofà amb el pare i em fa un dibuix: ‘Mira, això és aquella roca, aquesta és l’altra, ves aquí, fes-ho així...”. En Joan (fill) li diu que l’acompanyi, però el pare prefereix fer-li el croquis des de casa.
Entre les tres i les cinc de la tarda, en Joan engegarà la barca de nou i li tocarà sortir per anar a calar la xarxa per a l’endemà. “La xarxa no es pot estar més de 16 hores al mar. S’ha de recollir i a la tarda, tornar-la a calar de nou”. Un fet necessari perquè, tal com apunta el pescador, “s’ha de deixar unes hores perquè el peix es torni a situar”.