L'actual Llei d'Estrangeria vigent a l'estat espanyol no lídia de forma eficient ni efectiva amb els problemes en l'àmbit de la immigració, un fet que s'ha portat a l'extrem a conseqüència de la pandèmia. Actualment, "la taxa de pobresa de les persones migrades és gairebé quatre vegades més elevada" que les persones amb nacionalitat espanyola, i "la taxa d'atur és més del doble."

Així ho recull el nou dossier presentat avui per la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, anomenat "Fronteres de paper: la irregularitat administrativa i la invisibilització de les persones", que identifica les principals contradiccions dins el sistema d'immigració espanyol, un sistema que atrapa a les persones dins d'un complex burocràtic amb efectes adversos tant per les persones migrades com pel conjunt de la societat.

 

 

El més important a destacar sobre les estadístiques de migració en situació administrativa irregular és la seva inexistència. 

A Catalunya hi ha més d'un milió de persones migrades, el que suposa un 15,32% de la població total, una xifra 5 punts més elevada en proporció a la mitjana de l'estat espanyol. Malgrat que hi hagi una clara manca de dades oficials i recerca en aquest àmbit, d'aquest milió de persones l'informe "estima que unes 100.000 afronten una situació d'irregularitat sobrevinguda". A més, el seu risc de pobresa és quatre vegades més alt que el dels ciutadans espanyols i tenen més possibilitat d'estar a l'atur o exercir una feina precària.

"Mobilitat humana forçosa"

La pandèmia ha tingut un clar impacte en l'economia del país, un fet que ha colpejat amb més duresa en els col·lectius vulnerables de la societat. Més concretament, les restriccions i el tancament de l'activitat econòmica, tant la formal com la informal, han dut a la pèrdua de feina a les persones que ja vivien en un cert grau de precarietat. Per il·lustrar-ho l'informe de la Taula explica com el percentatge d'aturats entre els membres de les llars ateses per Càritas s'ha elevat fins al 68%, respecte al ja molt alt 47% anterior a la pandèmia.

En aquest context, les persones migrades en situació irregular que han de dependre de feines en el sector informal per què no tenen permís per fer-ho 'legalment', van quedar totalment desemparades, sense accés a recursos com ara els ERTO. Tal com apunta el dossier, això explica per què "les persones amb una feina dins l'economia informal de les llars ateses per Càritas hagin passat de representar un 18% el febrer de 2020 a un 7% a finals de maig".

Tal com assenyala l'informe, és evident que la crisi augmenta el flux d'immigració al país per a persones que han perdut la manera de subsistir a causa de la pandèmia i es veuen obligades a fer-ho, de la mateixa manera que va passar arran de la crisi del 2008. La "mobilitat humana forçosa", tal com ho anomena la Taula, és un fet inevitable en aquest context, sobretot en una societat cada vegada més globalitzada.

“Tu no vens aquí per diversió, en el meu cas va ser perquè, quan et disparen a tu i la teva família, no tens més opcions.”

A més, el dossier destaca altres factors per als quals les persones fugen d'un país, com ara la violència i els conflictes bèl·lics en el seu país d'origen o la manca de recursos o oportunitats. A països com el Senegal, on la manca de turisme pel tancament de fronteres i l'explotació dels recursos pesquers per part de la Unió Europea dels quals depenen 600.000 llocs de treball locals, l'èxode de persones que fugen de la situació és inevitable.

Les contradiccions de la Llei d'Estrangeria


Tal com explica la Taula, l'actual Llei d'Estrangeria vigent a l'estat espanyol, a més de les normatives d'immigració i ciutadania catalanes demostren una greu "incoherència normativa". En especial, el procés de regularització dels immigrants exigeix el compliment de certs requisits que els posen en alt risc de pobresa i els atrapen en procediments burocràtics replets de contradiccions.

Per exemple, per tal d'aconseguir l'estatus d'"arrelament social", l'immigrant ha de viure al país durant 3 anys, un temps en el qual no pot exercir la seva professió de forma legal ni accedir als mateixos drets bàsics que la resta de la població. En aquest període, tal com explica un testimoni en l'informe, "No existeixes, ets invisible."

“Et treuen tres anys de la teva vida [...] d’una o altra manera en comptes de perdre’ls he de guanyar-los, he de sumar [...] és com tornar a tenir quinze anys [...] tenir una actitud d’aprenent.”

Menors abocats a la irregularitat 

D'altra banda, l'informe alerta de la greu paradoxa que afecta els menors que arriben a Espanya, i que per tant, estan protegits pels convenis de drets de la infància, que son tutelats pels serveis de cada comunitat autònoma. En aquests casos, malgrat tenir accés a una autorització de residència, no se'ls permet treballar "quan fan la majoria d'edat i surten del centre de menors." És a dir, és el mateix sistema que els impedeix emancipar-se de manera regular i emprendre la seva pròpia vida, forçant-los a dependre perpètuament dels serveis d'ajudes, oenagés o quedar-se "al carrer". Encara pitjor: si aquests extutelats no poden demostrar "que disposen de mitjans econòmics propis, requisit impossible si no disposen d'autorització de treball", no poden renovar el permís de residència, "abocant-los a la irregularitat".

En resposta a això, la Taula denuncia la situació de desemparament d'aquestes persones, que perden anys de la seva vida en processos que els aboquen, precisament, a treballar i accedir a l'habitatge de manera irregular. En contrast, l'informe recalca l'envelliment de la societat espanyola, i la necessitat d'augmentar la població treballadora activa per fer-li front.

A la pràctica la invisibilització o els obstacles per aconseguir permisos de treball no son una resposta efectiva ni eficient davant un auge d'immigració. De fet, els precedents de les anteriors regularitzacions massives d'immigrants com ara la del 2004 revelen com a la llarga fomenten la creació de riquesa, beneficiant al conjunt del país.

 

Foto principal: manifestació a favor de la regularització dels immigrants / ACN