Tretze feminicidis aquest desembre, una dona assassinada cada 48 hores a Espanya de promig. Esgarrifós. Ho donen totes les portades excepte la d’El Punt Avui. Algunes —La Vanguardia, El Periódico, Ara, El País— fan sonar un crit d’alerta mentre altres —les del Trio de la Benzina, esclar— ho aprofiten per carregar contra el govern espanyol, burxant en la divisió entre els ministeris del PSOE i els de Podemos, que es tiren les mortes pel cap. Cal tenir molt nervi i una sensibilitat ben corcada per considerar que l’argument principal en aquest afer és la baralla infantil entre els partits de la coalició governamental en comptes de guardar dol per les víctimes, una de les quals de 33 anys, embarassada i a punt de donar a llum. Aquells diaris i aquests polítics empaten en inhumanitat. Mentre els uns s’esbatussen i els altres busquen com perjudicar al govern que detesten, aquest any han assassinat 48 dones i n’hi ha més de 700 en risc de mort per violència masclista, com recorda La Vanguardia. Quina pena. Aquest 2022 era l'any amb menys assassinats masclistes des que se’n guarda registre, el 2003.
“Què passaria si fossin futbolistes?”, es queixava aquest dijous a Madrid una de les participants en la manifestació improvisada de condemna als assassinats. D’alguna manera, les portades d’aquest divendres donen resposta a la pregunta perquè un càncer s’ha emportat Edson Arantes do Nascimento, Pelé, el futbolista més gran de la història. De fet, els diaris dediquen més espai al traspàs del futbolista brasiler que als feminicidis. És un promig i és injust, però fa pensar.
En portada, representar la vida d’una figura com Pelé és cosa, sobretot, de triar bé la fotografia. Hi ha diaris que publiquen la imatge de fotomaton d’un senyor gran que no és el Pelé que s’ha guanyat els honors de primera pàgina. Són les fotos insulses i anodines de l’ABC, La Vanguardia, El Punt Avui o La Razón. El Pelé que ha va robar els cors de tothom i ocupa aquestes portades en un dia tan negre és un altre: el campió mundial, el dominador del joc, el líder de l’equip, el primer futbolista que va esdevenir una icona global. És el que apareix a les fotos de portada de l’Ara, El País, El Mundo.
“Pelé podria dirigir-se a Miquel Àngel, Homer o Dante i saludar-los amb íntima efusivitat: —Com estàs, company?”, escrivia el gener del 1959 Nelson Rodrigues, el formidable dramaturg brasiler —i un colossal cronista esportiu— a la revista Manchete Esportiva. Llavors, el futbolista, que venia de guanyar el Mundial del 1958 amb 17 anys, cobrava un salari de 40 dòlars, 375 euros d’avui, segons explica Ruy Castro a Estrela solitária, la biografia canònica de Garrincha, aquell extrem sobrenatural. Quan Pelé deixa la selecció, el juny del 1971, el mateix Nelson Rodrigues, al diari O Globo, el compara a Arthur Rimbaud, el poeta francès que va deixar d’escriure als 17 anys. Els genis fan el que volen, diu el cronista per justificar la decisió del jugador, “i la mateixa pilota ho reconeix. Quan ell entra, ella sola se li acosta com un gosset ensinistrat a llepar-li les botes”.
En retirar-se del tot, l’1 d’octubre del 1977, l’estrella brasilera acaba així el seu discurs de comiat: “Us vull demanar —perquè crec que l'amor és el més important que en podem treure de la vida i que la resta de coses passen— que digueu amb mi tres cops: Amor! Amor! Amor!” Pelé, que era més que un futbolista, ens regala un xic de llum i escalf per resistir en un dia de notícies tan fosques i fredes.
