Aquest 15 de juliol, en Carles i jo hem fet un any junts. Per celebrar-ho, buscava fer alguna cosa diferent més enllà d’anar a sopar, que ens encanta, però que fem sovint. És per això que li he regalat passar el dia junts a PortAventura World. Et pots creure que mai no hi ha anat? Jo fa temps que no hi vaig i la veritat és que friso per pujar al Shambhala, al Dragon Khan, al Furius Baco i a l’Hurakan Condor (a mi em va la marxa).
Però del que més ganes tinc és de comprovar si en Carles és tan valent com diu. I és que, quan li vaig explicar que la caiguda principal del Shambhala és de 78 metres i que arriba als 134 km/h, m’ha respost: “Això no és res, dona!”. “Pensa que, al costat del Shambhala, el Dragon Khan sembla petit”, vaig afegir. I em va replicar amb fatxenderia: “Segur que no és per a tant, ets molt exagerada”. Bé, ja veurem si quan tingui el Shambhala al davant es fa tant el milhomes.
Doncs bé, ben d’hora al matí, hem sortit en tren des de l’estació de Sants direcció Tarragona. Vaig comprar el paquet tren+entrada i el recomano, surt molt bé de preu i et deixa súper a prop del parc. El viatge en tren ha estat d’allò més agradable, entre rialles i petons, ens hem plantat a l’entrada del PortAventura World. Hem tingut molta sort, ha fet un sol radiant. Abans d’entrar, però, hem anat a comprar una gorra perquè en Carles se l’ha oblidada (sí, a més d’orgullós és despistat). Us prometo que també té coses bones!
D’entrada, ja vam començar molt forts. I és que la primera atracció que trobes és el Furius Baco, que accelera de 0 a 135 km/h en 3,5 segons, mentre travessa tanques, túnels i, fins i tot, frega l'aigua del llac de la zona del Mediterrani. Hem flipat, el Furius Baco és pura adrenalina. Encuriosits per tot el que ofereix PortAventura World, hem continuat avançant fins a arribar a la zona dedicada a la Polynesia, que ha agradat especialment a en Carles. “És genial l’ambientació. A més, trobo que està tot molt ben cuidat, fins al darrer detall”, m’ha comentat.
Com que necessitaríem més dies per pujar a totes les atraccions del PortAventura World, hem apostat per les dues de la Polynesia que més gràcia ens han fet: el Tutuki Splash i el Kontiki. El Tutuki és divertidíssim, no només perquè fas un recorregut ple de revolts i amb dues grans baixades a bord d’una barcassa, sinó perquè també és refrescant. Advertència: pots acabar xop. Però no crec que això sigui un problema, al contrari, ho agrairàs si hi vas a l’estiu. El Kontiki també és una embarcació, però en aquest cas es tracta d’un catamarà. Com si et trobessis enmig d’una tempesta, enfrontat a una mar embravida, el Kontiki puja i baixa fins a posar-se totalment perpendicular a terra. Des de fora, pots pensar que no és gran cosa, però si hi puges, ràpidament canviaràs d’opinió, fa molta més impressió de la que sembla, desafies la gravetat!
A continuació, hem abandonat la vegetació i la humitat de la Polynesia per dirigir-nos a la Xina. Pel camí, el Carles m’ha convidat a una cervesa ben freda. M’encanta fer coses amb ell perquè sap en cada moment el que més de gust em ve. Amb el puntet d’alegria que dona una cervesa ben freda, hem fet el darrer tram que ens quedava per arribar a la Xina. “Què encara et sembla que el Shambhala no és per a tant?”, li he preguntat en passar per davant d’aquesta monumental i recaragolada muntanya russa. “Sí, està bé, està bé”, ha respost, amb indiferència. “Va, som-hi, pugem-hi, doncs!”, li he etzibat. De cop, al Carles li ha canviat la cara. La seva indiferència ha passat a ser neguit i ha suggerit que estaria bé pujar primer a les Tea Cups per “mentalitzar-se”. Quin fart de riure!
Fent voltes a les tassetes, hem girat i girat com una baldufa. El Carles ha baixat de l’atracció una mica marejat, però, segons ell, totalment mentalitzat. “Escolta, Carles. No m’has de demostrar res, eh! Si no et ve de gust, no cal que hi pugis. Puc pujar-hi jo sola!”, li he dit. “Que sí, que sí, que això no és res per a mi!”, m’ha assegurat. Dit i fet, hem pujat al Shambhala! Sens dubte, malgrat que faci respecte, val molt la pena, és una experiència única. No és només el fet d’anar a gran velocitat a moltíssima altura, sinó també el recorregut: ple de giragonses i rampes. Però el més impactant és la sensació que tens de perdre el contacte amb el seient. En Carles, tot i que ha passat nervis, ha acabat gaudint com un nen!
A l’hora de dinar, hem tornat a la Polynesia perquè s’hi troba el Restaurant Bora Bora que, segons ens han dit, s’hi mengen uns poke bowls espectaculars. Després de dinar, hem volgut fer una alguna cosa tranquil·leta. I hem estat de sort perquè en cinc minuts començava a la platja de la Polynesia l’espectacle 'Aloha Tahití'. Hi ha millor manera de fer la digestió? Pensava que ho havia vist tot fins que en Carles no ha sabut dir que no a la invitació d’un dels ballarins a sortir a ballar davant de tothom. De cop i volta, ell, que va molt just de psicomotricitat, s’ha vist remenant el cul davant d’una gentada. Mai no l’havia vist tan vermell! I ho tinc gravat!
Després d’aquest torrent d’emocions viscut, hem canviat de paisatge radicalment: del verd de la frondosa vegetació de la Polynesia hem passat a l’aridesa i la rusticitat del Far West. El primer que hem fet és anar a l’atracció més nova del parc, l’anomenada ‘Uncharted: L’Enigma de Penitence’ que, segons he llegit a Internet, és molt innovadora en comptar amb multitud de recursos digitals. Certament, no podeu marxar de PortAventura World sense pujar-hi. És totalment diferent de les atraccions a les quals estàs acostumat/da. Dalt d’un vagó, fas un recorregut interior i a les fosques ple de llançaments laterals, plataformes giratòries, caigudes lliures invertides i animacions. No te la pots perdre!
Passejant pel Far West, hem passat per davant dels clàssics tronquets, que a PortAventura World s’anomenen Silver River Flume. I no ens n’hem pogut estar. Pensant que seria un passeig, ens hem deixat endur pel corrent de l’aigua i déu-n'hi-do les baixades que fa! Com que ens encanta l’aigua, hem continuat la nostra aventura pel Far West amb els Grand Canyon Rapids. Superrefrescant!
Molt a prop del Far West, es troba la zona dedicada a Mèxic. Però només hem tingut temps de pujar a El Tren de la Mina. Això sí, hi hem pujat tres vegades seguides. I és que pel Carles, que com bé sabeu és una mica poruc, és l’atracció perfecta. Combina velocitat i tota mena de revolts, però no té l’alçada del Shambhala ni del Dragon Khan.
El temps se’ns ha escapat de les mans i ens han quedat atraccions per descobrir. Però l'aventura no s'acaba aquí, continuarà. Sens dubte, hi tornarem.
Si teniu un xicot/a que diu ser molt valent/a, poseu-lo a prova al PortAventura World, riureu!