La majoria dels lladres multireincidents entren i surten de la presó. No és una afirmació populista, sinó la constatació d’un recent estudi, encarregat pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del Departament de Justícia, en descobrir que de les 3.814 persones excarcerades el 2015 i estudiades fins al 2020, unes 495 (un 13%) eren autores de delictes contra el patrimoni (la majoria furts), que van ingressar a la presó per no haver pagat les multes imposades pels jutges. Aquests delinqüents són l’excepció en la taxa de reincidència penitenciària, que actualment se situa en un 21%: és a dir, que 8 de cada 10 persones que compleixen una condemna no tornen a ingressar a una presó en els 5 anys següents. És l’informe que recentment va presentar la consellera de Justícia, Gemma Ubasart, que va insistir que “a més anys de presó no significa menys delictes”, i que la reincidència disminueix si hi ha un retorn progressiu a la comunitat, amb permisos i llibertat condicional.
Els lladres que furten mòbils, bosses i altres objectes de valor, especialment a turistes, són una excepció i la legislació en vigor per aturar-los o reconduir la seva situació és ineficaç i insuficient. Fa temps que ho alerten des dels Mossos d’Esquadra i les autoritats municipals de Barcelona, on l’any passat es va assegurar que cinc lladres acumulaven cent detencions, fet que genera molta sensació d’inseguretat ciutadana. Davant la falta de violència en les seves accions, queden en llibertat, condemnats a multes penals que no paguen, i que al final són substituïdes per dies a la presó, però en estades molt curtes, de mesos, que no permet ni el seu tractament penitenciari.
En aquest sentit, les autores de l’estudi Jurisprudència en l’aplicació de l’article 235.1.7 del Codi Penal i l’aplicació de penes de presó com a pena substitutòria de la multa impagada, Núria Torres i Àfrica Cruz, professores de la Universtiat Rovira i Virgili (URV), qualifiquen la situació d’aquests delinqüents d’”anòmala” i que planteja “una problemàtica especifica”. Han analitzat les causes i proposen solucions, a més d'admetre que no és un fenomen nou.
Una reforma punitiva mal resolta
Les autores de l’estudi analitzaven la legislació en vigor, quan l’estiu del 2022 es va reformar, i encara no han valorat els seus efectes, en haver passat poc temps. Fins llavors, van constatar que la resposta punitiva en cas de furts lleus reiterats és la pena de multa, i l'ingrés a presó en cas de no ser pagada. Asseguren que “des de l’àmbit judicial s’ha fet una aplicació molt restrictiva del tipus hiperagreujat de furt", inclòs en la reforma de la LO 1/2015. Amb aquest precepte es preveia l’aplicació de penes més severes, que arribaven fins als tres anys de presó, per a aquells individus que en el moment de delinquir haguessin estat ja condemnats per tres o més delictes previs.
Aquest major càstig volia apaivagar les queixes dels governs de grans ciutats, on els furts al carrer, transports públics i comerços semblava que quedaven impunes. Barcelona va aconseguir l’estiu passat un segon jutjat de delictes lleus per castigar amb més eficàcia els furts. Amb tot, la reincidència, que agreuja les penes, no es podia aplicar en delictes lleus, com els furts.
Ara, amb la reforma recollida en la llei orgànica 9/2022, en vigor des del juliol passat, s’ha modificat l’article 234.2 del Codi Penal perquè no costi tant als jutges d’aplicar penes de presó en casos de multireincidència patrimonial. El precepte reformat afirma que quan l’autor d’un delicte lleu de furt (quantia inferior a 400 euros) hagi estat condemnat per com a mínim 3 delictes del mateix títol, encara que siguin de caràcter lleu, sempre que siguin de la mateixa naturalesa i la quantia acumulada en les diverses infraccions sigui superior a 400 euros, s’imposarà la pena de presó de 6 a 18 mesos. Des de la judicatura i la Fiscalia ja s’han sentit veus crítiques, perquè per imposar aquestes penes de presó hauran d’encarregar pericials -fet que encareix i endarrereix el procediment- per determinar si tots els objectes furtats són superiors o no a 400 euros, fet que fins ara es realitzava en casos puntuals.
Sense límit de 400 euros, a Europa
Es precisa que amb la nova regulació, el legislador introdueix una escala punitiva: delicte lleu de furt: multa d’1 a 3 mesos; delicte lleu de furt amb concurrència de la multireincidència: presó de 6 a 18 mesos; delicte menys greu de furt: presó de 6 a 18 mesos; delicte menys greu de furt amb multireincidència: presó d’1 a 3 anys. El Codi Penal espanyol regula la responsabilitat personal subsidiària per impagament de multes. Les penes de multes es poden imposar de 10 dies a 2 anys, i la quota diària pot ser de dos a 400 euros. Si el condemnat no paga, se li imposarà un dia de presó per cada dues quotes no pagades, que la llei permet complir en localització permanent, en lloc d’un penal. La persona pot recuperar la llibertat en el mateix moment que pagui les multes.
Les autores de l’estudi han analitzat la situació en altres països europeus, i la proporció d’interns empresonats per l’impagament de multes penals va d’una taxa de l’0,1% a Anglaterra i Gal·les, 1,5% a Finlàndia al 3,1% als Països Baixos, mentre a Catalunya era del 13% el 2020. En aquesta anàlisi de dret comparat, hi destaquen que en cap dels codis penals europeus es diferencia els delictes de furt en funció de la quantia de l’objecte sostret. En aquests països la gravetat del furt i del robatori ve determinada pels mitjans emprats o per les circumstàncies en les quals es perpetra el delicte. Per a les investigadores, el valor de l’objecte furtat no hauria de tenir tant pes a l’Estat espanyol per sancionar aquestes conductes, ja que els delinqüents poden calcular-ho i no sobrepassar els 400 euros i així tenir un càstig lleu.
Entre la precarietat i la burocràcia
Les autores també fan referència a un estudi de 2016, en el qual a partir d’entrevistes a professionals, especialment en l’àmbit penitenciari, s’assegurava que "l’adaptació d’aquests interns a la presó és caracteritzada pel seu mal comportament i falta d’estímuls de contenció, ja que l’estada és tan curta a la presó que no arribaria a permetre el compliment d’una sanció disciplinària”. L’estada a la presó -afegien- “sí que serveix per millorar les condicions de salut, higièniques i físiques, que acostumen a ser força precàries en el moment de l’ingrés, però, en canvi, no hi ha ocasió per iniciar una intervenció amb aquests individus”. A més, constataven que aquests interns "generen un alt volum de burocràcia” en l’enregistrament dels seus ingressos i sortides.
Per això les autores es pregunten: “Fins a quin punt l’increment de la sanció penal per reincidència en els delictes patrimonials es dirigeix als autors potencials d’aquestes infraccions i pretén influir en la seva activitat delictiva, o es tracta d’una nova mesura de cara a la galeria, dirigida a calmar els ànims de les víctimes reals o potencials?” Manifesten que si per aquests delinqüents el pas per la presó no és “ni una amenaça ni un càstig” i l’estada a presó no serveix per modificar els factors de risc, l’increment de la pena per raó de reincidència “té escasses perspectives de resultar efectiva per a una disminució de la criminalitat”.
Conclouen que “la capacitat del sistema penal és limitada en la mesura que només pot aspirar a disminuir la criminalitat per la via de dissuadir els infractors, però no compta amb els recursos per intervenir sobre les condicions socials, culturals i econòmiques que han determinat la comissió dels delictes”. A més, insisteixen en els costos que implica aquests procediments, tant a l’Administració de Justícia com a la penitenciària.
La llibertat vigilada, una proposta
Per a les autores, és “incoherent” imposar una pena de multa a autors de delictes lleus de furt que no tenen ingressos legals i, una alternativa -afirmen- podria ser la llibertat vigilada per als casos de multireincidència patrimonial, a banda de la localització permanent o els treballs en benefici de la comunitat, que ja recull el Codi Penal. Exposen que aquesta mesura de seguretat a delinqüents patrimonials reincidents també inclogui la participació en programes de formació o de capacitació laboral, així com atendre les seves dificultats personals o socials que influeixen en la seva activitat delictiva, com ara el consum de tòxics o de salut mental. Les investigadores admeten que actualment la mesura de llibertat vigilada només es pot aplicar per a condemnats en delictes greus contra les persones, no en delictes patrimonials, i un cop acomplerta la condemna. Per això, proposen que els lladres multireincidents tinguin “una mesura de seguiment”, tot i que tampoc està previst legalment, on hi hagi una supervisió i intervenció dels serveis socials.
S’indica que aquest grup de condemnats és responsable pràcticament del 80% de delictes patrimonials coneguts, i per això requereixen una intervenció especialitzada i diferenciada. Sostenen que “aquesta intervenció ha de tenir necessàriament un component punitiu i de control de l’individu, però en la mesura que sigui possible ha de tenir també components d’acompanyament i proposta d’alternatives de vida”, amb actuacions a la presó i també a l’àmbit comunitari, com ja s'intenta realitzar amb la majoria de persones recluses.