Amb l’arribada de les altes temperatures cal extremar la cura contra els insectes que solen atacar als nostres animals de companyia, especialment als gossos. Qualsevol insecte que pot picar a una persona (abelles, vespes, aranyes, mosquits…), també pot picar a un gos, però la diferència, és que hi ha insectes que poden transmetre malalties que són molt perjudicials per a la seva salut, com és el cas de la picada del mosquit flebòtom femella que transmet la temuda Leishmaniosi. Quan les temperatures a la nit arriben als 12 graus, és quan s’incrementa el perill i els nostres gossos tenen més risc de ser picats, perquè els flebòtoms ja estan actius, i suposen un perill per les nostres mascotes, si no se les protegeix de manera adient. L’ús d’un bon collar pot protegir-lo durant diversos mesos, però si ja el porta, cal assegurar-se que el collar repel·lent no ha caducat i que, durant els mesos de més activitat del flebòtom (primavera i estiu), els nostres gossos tenen aquesta barrera de protecció contra els mosquits que transmeten la malaltia. En indrets endèmics, com és el cas de Catalunya, cal extremar les precaucions i és convenient que els gossos el portin durant tot l’any. Aquests collars repel·lents, depenent de la marca, també protegeixen els gossos contra altres insectes, com les paparres i les puces, que també proliferen molt més en aquesta època de l’any. Els collars es poden combinar amb les pipetes anti puces o anti paparres per augmentar la protecció.
La temuda Leishmaniosi
La leishmaniosi es considerava fa uns anys la SIDA dels gossos, pràcticament una condemna mortal per l’animal que tenia la mala sort de ser infectat per aquesta malaltia causada per un paràsit del gènere Leishmània, que es transmet per la picada d’un mosquit flebòtom femella, que és portador del paràsit i que s’alimenta de la sang del gos, de qualsevol raça. Avui en dia, gràcies al diagnòstic precoç, l’existència de vacunes, fàrmacs preventius, i l'eficàcia més gran dels tractaments, l’índex de supervivència ha millorat molt. Axí i tot, els símptomes de la malaltia, les lesions, trastorns generals, i les seqüeles que deixa, són factors que poden condicionar la vida dels nostres gossos, i escorçar la seva esperança de vida. Els símptomes són molt variats, des de lesions cutànies (alopèciques i dessecatives, ulceres), nòduls, aprimament i pèrdua de pes, apatia, febre, atròfia muscular, anèmia, inapetència, hemorràgies, alteracions renals, lesions digestives, lesions oculars, alteracions hepàtiques i d’altres quadres clínics.
El tractament contra la leishmània depèn de molts factors i és una malaltia que actualment no té cura, però els fàrmacs actuals permeten cronificar la malaltia i millorar la qualitat de vida dels gossos infectats. El fet de detectar la malaltia a temps i sotmetre al gos afectat al tractament adient, així com la resposta del sistema immunitari de cada gos, pot ser fonamental a l’hora de respondre a la malaltia.
L’únic que podem fer per minimitzar els riscos -mai es poden eliminar del tot- és protegir als nostres animals amb els collars repel·lents (si no hi ha picada, no hi ha transmissió de la malaltia) i realitzar text serològic per detectar si ha existit una infecció i poder detectar la malaltia de manera precoç. En el cas que el gos s’infecti, l’objectiu amb els tractaments és controlar la quantitat de paràsits a l’organisme de l’animal i tractar els símptomes que puguin aparèixer.
Existeix una vacuna específica contra aquesta malaltia per preparar el sistema immunitari del gos contra una possible infecció. Quan tenim la seguretat que el nostre gos no és portador de la leishmània, és quan el podem vacunar. La vacuna és un element que pot evitar que la malaltia pugui progressar i que apareguin símptomes clínics, però només es pot administrar la vacuna als gossos que hagin estat testats prèviament i hagin resultat negatius.
Paparres, cada cop hi ha més
Protegir-se contra les paparres també és imprescindible durant tot l’any, amb collarets, pipetes o antiparasitaris orals, però en aquesta època estan més actives, i els veterinaris alerten que cada cop hi ha més. Les paparres provoquen una lesió local lleu quan piquen, però la seva veritable perillositat està en la transmissió de les malalties que poden provocar, en transmetre agents infecciosos mentre s’alimenten de la sang de l’animal o la persona a les que piquen. Malalties com la febre botonosa, la malaltia de Lyme, l’encefalitis, les babesiosis, la tularèmia o la febre hemorràgica de Crimea-Congo són algunes de les malalties que es poden transmetre a través de la picada d’una paparra. Aquest àcar, del que hi ha un miler d’espècies descrites a tot el món, parasita externament en alguns mamífers, aus i rèptils, tant salvatges com domèstics. Es troben principalment on hi ha vegetació, en els boscos, i zones cobertes d’herba en espais urbans, generalment allà on trobem presència d’animals domèstics. Com que no poden volar ni saltar, accedeixen normalment enfilant-se a través de les potes dels animals i s'instal·len a zones com les orelles, els ulls, el coll o entre els dits de les potes.
Cal eliminar-les com més aviat millor, perquè com més temps estan a l’hoste, més xuclen i més opcions tenim que puguin transmetre alguna malaltia. La millor manera d’eliminar-les és amb l’ajuda d’unes pinces (hi ha algunes d’especials que són econòmiques), o bé utilitzar alguns remeis com la infusió de camamilla (no els agrada l'olor), o bé amb el suc de fruites cítriques com la taronja o la llimona, el vinagre de poma o l’oli d’oliva, que actuen com a repel·lent i ajuden que la paparra es desprengui.