El Sindicat de Llogateres ha advertit que la manifestació d’aquest dissabte a Barcelona és un pas previ per a una possible vaga de lloguers a Catalunya. "Cada setmana ens arriba gent que diu que no pot més i que, si els polítics no actuen, ho farem nosaltres, els llogaters", ha avisat Carmen Arcarazo, portaveu de la plataforma. Tot això d'una vaga de lloguers ens pot venir de nou, però la realitat és ja n'hi hagué una a la capital catalana durant la primera meitat del segle XX: parlem de quan Barcelona deixà de pagar el lloguer fa gairebé un segle, parlem de la vaga del 1931.
❓ Vaga de lloguers a Catalunya? Què implicaria i altres qüestions
Cal remuntar-se fins al 1929, l'any de l'Exposició Universal, tal com recorda Manel Aisa en el seu llibre La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica (2019). L'esdeveniment comportà la construcció de molts serveis importants a la ciutat, com el metro, les vies ràpides i la urbanització de la muntanya de Montjuïc, cosa que atragué moltes persones d'arreu de l'Estat a treballar. Malauradament, no es dissenyà cap pla d'habitatge per absorbir l'augment poblacional —Barcelona passaria d'uns 600.000 habitants a més d'un milió—. Mentre a Europa hi havia diversos projectes socials de construcció d'habitatge després de la Primera Guerra Mundial, a la capital catalana la burgesia va evitar que s'apliqués un pla com aquest i els obrers començaren a viure tant a barraques com a promocions de cases barates. El resultat de tot plegat? Un increment desorbitat dels preus dels lloguers.
La sensació era que no hi havia ni prou feina ni prou habitatge per tothom. Per a més inri, arribaven a Europa els efectes del Crac del 29, de manera que moltes persones no podien pagar: els preus eren desproporcionats en comparació als sous —els treballadors no qualificats dedicaven una quarta part del salari al lloguer—. Quan s'acabà l'Exposició Universal el gener del 1930, a Barcelona hi hagué un fort augment de l'atur i una epidèmia de fam, cosa que empitjorà la situació. És en aquest context d'emergència social que el sindicat de la construcció de la CNT creà el Comitè de Defensa Econòmica, amb l'objectiu d'arribar a un acord amb la Cambra de la Propietat i l'ajuntament per reduir els preus dels lloguers. Hi hagué grans manifestacions arreu de la ciutat, però el comitè no rebé resposta —davant l'oposició frontal de la Cambra de la Propietat, que aconseguí el suport de tots els governs (també el de Madrid).
Davant la negativa, a mitjans del 1931 (amb la Segona República ja proclamada), el Comitè de Defensa Econòmica convocà a la seva seu (el número 26 del carrer Mercaders) tots els llogaters que volguessin adherir-se a una vaga de lloguers. La reivindicació principal de la protesta era la reducció d'un 40% del preu del lloguer, així com que les persones sense ingressos no paguessin el lloguer i que es recol·loquessin totes les persones aturades allà on hi hagués feina. La vaga quedà convocada finalment el 5 de juliol del 1931 i se secundà sobretot als barris de cases barates, com les de Can Peguera. Més de 100.000 famílies obreres van deixar de pagar el lloguer.
Una protesta durament reprimida
La protesta fou durament reprimida. D'una banda, els impagaments del lloguer dispararen els desnonaments a Barcelona, que es començaren a triplicar i quadruplicar a zones obreres. Els obrers i els veïns expressaven la seva solidaritat amb caixes de resistència o pujant els mobles de les famílies desnonades, cosa que es va mantenir fins a l'agost del mateix any. Aleshores, arribà la guàrdia d'assalt —els predecessors dels antiavalots— i els mobles ja no es baixaven al carrer, sinó que eren llançats pels balcons. Però els obrers seguiren pujant-los i dissenyant noves formes de resistència, com posar dones embarassades a primera fila. Però la guàrdia carregà igualment: entre tots els enfrontaments moriren almenys sis persones.
D'una altra banda, el Comitè de Defensa Econòmica fou empresonat al complet, fins al punt que el govern de la República hagué d'habilitar vaixells com a presó perquè la Model ja estava plena. Així, la Cambra de la Propietat es considerà guanyadora del conflicte. Però el Comitè de Defensa Econòmica també es declarà guanyador, ja que va calcular que s'havien estalviat de pagar uns 50 milions de pessetes en lloguers. En qualsevol cas, la lluita continuà l'any 32 i sorgiren diferents associacions per ajudar a negociar nous preus de lloguers entre els llogaters i les propietats. A més, els grups de cases barates continuaren sense pagar durant anys, fins que aconseguiren les seves reivindicacions.