Pedro Sánchez prefereix amanides i peixos, Emmanuel Macron és el president més coneixedor de la gastronomia que ha passat pel Palau del Elisi i a Justin Trudeau li encanta la paella. Els qui cuinen per als mandataris mundials són discrets i exerceixen la "gastrodiplomàcia". Vint-i-cinc d'ells integren el club filantròpic Chefs des Chefs, fundat per Gilles Bragard el 1977, que ha celebrat aquesta setmana per primera vegada a Espanya la seva cimera anual i un sopar benèfic en favor de l'ONG de José Andrés, World Central Kitchen, abans de ser rebuts pel president Sánchez. Bragard ho defineix com "el G20 de la gastronomia", un grup de professionals que "guarden les tradicions culinàries dels seus països, són ambaixadors dels seus productes, responsables del benestar dels mandataris del món i ajuden als seus caps d'Estat i de Govern en la diplomàcia, perquè si la política divideix els homes, la bona taula els uneix".
Entre ells hi ha José Roca, que cuina en la Moncloa des de fa 44 anys. Del seu actual inquilí, Pedro Sánchez, diu a Efe que és "molt agraït a l'hora de menjar" i als seus menús hi sol haver amanides i més peix que carn. "Coses senzilles, normals," comenta qui ha treballat per a tots els presidents democràtics: "Cada un té els seus pros i els seus contres, però el nostre principal valor és la discreció". Un dia d'aquesta setmana, Sánchez i la seva família van menjar esqueixada de bacallà, filet amb reducció de Porto i patates al forn i gelat de xocolata. A la seva feina, aquests cuiners intenten ser creatius perquè els hi donen menjar diàriament i han de "jugar una miqueta amb els mateixos productes perquè no s'avorreixin dels plats". És Roca qui els proposa els menús i ells fan els canvis que desitgen; si hi ha convidats internacionals, la cuina es converteix en "una ambaixada d'Espanya", presumint de rebost nacional.
La gastronomia francesa
El mateix passa a l'Elisi, als fogons del qual va arribar el 1977 Guillaume Gómez, fill d'un emigrant espanyol. Autor d'"À la table de presidents" ("A la taula dels presidents") i avui ambaixador especial de la gastronomia francesa, explica a Efe que "Jacques Chirac era molt 'gourmand', Nicolas Sarkozy no bevia alcohol però apreciava els bons productes, François Hollande adorava la gastronomia francesa i Emmanuel Macron és el president que millor la coneix". Com els seus col·legues, és un ferm defensor de la "gastrodiplomàcia", perquè amb els seus menús, especialment quan reben mandataris forans, parlen dels seus territoris, els seus productors i transmeten "valors econòmics i humans".
Entre els membres d'aquest club existeix el "telèfon blau", pel qual es comuniquen els gustos de cada president o monarca quan viatja. "A la reina d'Anglaterra li agrada molt el foie-gras, i ho va demanar expressament en el seu últim viatge a França, al seu fill Carlos no", revela Bragard. Mukesh Kumar cuina per a un president vegetarià, Ram Nath Kovind (Índia), la qual cosa no li suposa "cap problema", però sí rebaixar el picant quan rep dirigents estrangers; el cambodjà Yen Chanty alimenta Justin Trudeau (Canadà), "que fa molt exercici, menja un munt i li agrada el menjar local però també experimentar altres cuines". La paella i el pernil ibèric espanyols figuren entre les seves preferències foranes.
Molta atenció a les intoleràncies
Una de les dues dones de Chefs des Chefs (l'altra oficia a la Casa Blanca i no va poder assistir a la cimera), Elmarie Pretorius, (Sud-àfrica), reconeix a Efe que és una "feina difícil" perquè han d'estar disponibles "24/7", fins i tot per telèfon en cas d'antull presidencial. Atents a al·lèrgies, intoleràncies i restriccions alimentàries per religió a cada recepció internacional, intenten donar la millor de si i de la gastronomia del seu país, recorda a Efe Fabrizio Boca, per a qui la pasta és un emblema, tant als menús dels presidents italians ("cada un prefereix la cuina de la seva regió", comenta) com l'hora de sopars oficials amb mandataris estrangers que visiten Roma.
Vinculats en molts casos a contractes de confidencialitat, són summament reservats. Recorda Bragard que es va dir que a Chirac li agradava la 'tête de veau' (cap de vaca, un plat tradicional francès) i no hi havia viatge on no li cuinessin o que quan George Bush va confessar que no li agradava el bròcoli i els seus productors es van manifestar davant de la Casa Blanca. Ocupen llocs de màxima confiança i gairebé se senten part de la família d'aquells per a qui cuinen, encara que, recorda Bragard, "els presidents passen però els xefs es queden".