El pitjor de l’ofici és haver d’escriure de la mort d’un amic, sobretot quan l’amic ha estat una persona tan extraordinària i coneguda com en Toni Batllori, que és notícia per tothom.

A punt de fer 72 anys, en Toni no tenia previst morir-se encara. Li havien diagnosticat la malaltia fa només uns mesos i anava fent el tractament sense deixar de treballar. Tot i que n’era conscient que el temps pot no ser etern - “vaig tancant carpetes” em va dir ben sencer en la nostra penúltima conversa-  es mostrava optimista pel que faria l’endemà o la setmana que ve. Fins el punt que abans de morir, com cada dia, ha fet arribar a La Vanguardia els seus darrers “Ninots”, la tira que es pública des de fa 30 anys en aquest diari  i que ha esdevingut un referent de la crònica política. Sempre crític, sempre valent, com avui mateix referint-se al discurs armamentista del rei Felip VI. La seva tesi és que “l’humor ha de servir per portar la contrària”.

Va començar a treballar en català encara sota el franquisme a la revista En Patufet i de seguida va ser reclamat pels mitjans escrits de referència, tant d’humor com els diaris d’informació general. Va publicar les seves vinyetes a El Papus i El Jueves, i, en diferents etapes, a tots els diaris editats a Barcelona, des d’ El Noticiero Universal a La Vanguardia passant pel Diari de Barcelona i l’ Avui. També a El País.

Batllori es definia pel que fa a la seva activitat als mitjans com a “ninotaire”. S’emprenyava quan el tractaven de dibuixant, il·lustrador o caricaturista. Com a ninotaire, hereu del també artista Antoni Batllori i Jofré, ha format part de la generació que va elevar  l’humor gràfic a la categoria de les columnes d’opinió. Com Plantu, El Roto, Georges Wolinski, Miguel Gila, Forges, Mingote, Fer, Gallego & Rey, o Ferreres va rebre el premi internacional Gat Perich el 2004 i el 2007 el Premi Ciutat de Barcelona.

De les millors experiències que he tingut com a periodista han estat els debats quotidians amb Batllori durant 14 anys seguits a La Vanguardia. Arribava al diari i li comentava la crònica que obriria la secció de política. Era un intercanvi enriquidor, fins i tot o especialment quan discrepàvem. Sovint els seus comentaris m’ajudaven a acabar l’article. De vegades, quan m’ensenyava la tira acabada de fer, li retreia sovint que em fes la competència: “Em fots els lectors, Toni. Amb aquesta tira, que ho diu tot, ja no cal llegir la crònica”. Agut, enginyós i agosarat, ni els temps més difícils que ha viscut el periodisme en els darrers anys no ha baixat mai el llistó de la seva llibertat creativa, que és el que el va convertir els seus Ninots en referència del periodisme polític. De vegades, s’emprenyava amb els personatges i els deixava de dibuixar. Només es referia a ells el·lípticament. Ho va fer amb José María Aznar i darrerament també amb el rei Felip VI.

Seria injust però reduir l’activitat de Toni Batllori als ninots. Ha estat un artista polifacètic, també pintor i escultor, però més aviat un creador, fins i tot inventor de propostes artístiques interactives i provocadores com les capses màgiques i El Barret de Pluja. A la Diagonal amb la Rambla del Poble Nou s’erigeix el MALIP, el Monument a les Il·lussions Perdudes. Ho va fer abans del Procés, potser per la intuïció que l’ha caracteritzat. A Olost de Lluçanès va recuperar La Fera dels Cremats, una mena de senglar de dos metres per quatre i una granota de bronze a la font del mateix nom.

I més enllà de l’artista, hem perdut la persona, un home de caràcter que no estava per hòsties, poc amant de les parafernàlies, però tant bon amic dels amics, que era impossible no estimar-lo. El trobarem a faltar. Sort que deixa petjada.