L’espai i el disseny de les ciutats on vivim ens condicionen la forma que tenim de desplaçar-nos, de relacionar-nos i de desenvolupar el nostre dia. L’urbanisme és una ciència que balla de la mà d’un art que crea espais de qualitat per a la vida dels ciutadans d’arreu del planeta.
Escoltar Ramon Gras (Barcelona, 1984) és endinsar-se a conèixer com funciona aquest art i aquesta ciència, un vals perfecte per fer d’aquests indrets espais de valor i de creixement sostenible i econòmic de qualitat. Gras és investigador en innovació urbana, dissenyador de ciutats i enginyer de Camins, Canals i Ports de Barcelona. La start-up que ha incubat és una de les 22 més prometedores de Harvard, on compagina la recerca amb els viatges que fa arreu del món desenvolupant projectes. Quan parla, encomana la passió per la seva feina, una vocació i una passió que diu venir-li del seu pare.
Foto: Sergi Alcàzar
Comencem pel principi. Què és per a vostè l’urbanisme?
L'urbanisme és la disciplina que tracta de manera interdisciplinària com es dissenyen i com funcionen les ciutats, així com l'impacte que tenen en la vida dels ciutadans. L’arquitecte francès Louis Durand va fer tractats molt avançats al seu temps (s. XIX), vinculant l'arquitectura i l'urbanisme amb l'impacte psicològic que causen en les persones, i per tant, en el nostre funcionament. Aquesta intuïció, amb Ildefons Cerdà, fundador de l'urbanisme modern, va permetre arribar a la conclusió que l'urbanisme no és només l'espai que habitem, sinó que és aquell que determina la nostra forma de funcionar, una visió totalment revolucionària.
L’urbanisme no és només l’espai que habitem; És aquell que determina la nostra forma de funcionar
Interessant...
Durant molts anys, hi havia hagut molts teòrics que parlaven de com aquest espai físic configura la nostra forma de ser, la nostra actitud emocional i de relació amb els altres, però no s'havia fet de forma rigorosa i científica. En els darrers 20 anys, amb l'impuls de la ciència i la teoria de xarxes —de la mà del professor Geoffrey West—, s'han posat unes bases científiques per a la ciència de les ciutats.
Com ens condiciona l’urbanisme a les persones?
Trobem dos tipus d'impactes de l'urbanisme. El més directe és veure com la configuració del disseny urbanístic configura la manera com ens relacionem entre nosaltres. La tipologia bidimensional afecta estructuralment el traçat dels carrers, la disposició dels edificis i la centralitat d'unes vies respecte a les altres. Això genera una jerarquia molt funcional a les ciutats que fa que alguns carrers tinguin una afluència de persones molt més gran que d'altres, que hi hagi edificis més transitats, que alguns comerços tendeixin a tenir més visibilitat i èxit i que algunes zones de la ciutat tinguin una àrea de centralitat molt superior a d’altres.
Un aspecte revolucionari de Cerdà va ser calcular quin era el mínim nombre de metres quadrats en planta i metres cúbics en volum, perquè una família obrera amb dos o tres fills visqués amb bones condicions. Amb aquesta idea de minimitzar l'impacte del treball en la seva salut; tenint unes bones condicions d'higiene en el sistema hidràulic, de ventilació —tenint present les pandèmies freqüents que hi havia—, amb el sistema de relació entre les persones, minimitzant les morts prematures de nens i mares joves, és un exemple de l'impacte que té la morfologia en la qualitat de vida de les persones.
I el segon?
El nivell d'escala. Aquest afecta d'una manera intuïtiva a la densitat, en com nosaltres llegim la ciutat i quin és el nivell d'intensitat que té de vibració una ciutat. Cada cop que es duplica una ciutat creix un 15% la riquesa mitjana, els indicadors d'innovació com les patents, la concentració de la classe supercreativa, de treballs intensius amb coneixement, etc. Però no tot és positiu, també creix un 15% el nivell de desigualtat intern i el crim. Quan es creix, es té més massa crítica i s'és més eficient, amb menys recursos pots abastir més gent. Això vol dir que una benzinera és molt més eficient i farà més diners al centre d'una ciutat que en un poble petit, encara que hi hagi un nombre de persones similar, perquè la proximitat fa que l'accés sigui més freqüent, etc.
La nostra aproximació teòrica acadèmica i pràctica ha estat aterrar els indicadors a escala humana. Això és revolucionari perquè ens permet llegir, com si fos amb raigs X, les ciutats, podem ser els metges de les ciutats, podem fer el diagnòstic de fortaleses, febleses, riscos i oportunitats i, per tant, fer intervencions de molta qualitat que tinguin impacte local important però alhora més global de la xarxa del sistema.
Com podem readaptar o modelar una ciutat ja creada?
Les ciutats que tenen un llegat històric, infraestructural i econòmic de segles, tendeixen a ser sistemes molt més rígids que ciutats noves que es poden començar de zero i modelar. Ara bé, existeix certa flexibilitat, les ciutats són sistemes complexos amb dinamisme i evolució constant. Amb les eines de què disposem, ara tenim un control molt més exacte de la situació i ens permet obtenir un diagnòstic més acurat i útil per modelar-les o redissenyar-les de cara a un futur.
Les ciutats són sistemes complexos amb dinamisme i evolució constant
Foto: Sergi Alcàzar
Moltes ciutats americanes s’han adonat que es van excedir amb el procés de suburbanització que es va donar entre els anys 50-90, i ara ho volen corregir. Ciutats com Atlanta, que té la mateixa població que Barcelona, però amb 12 o 15 vegades més de superfície construïda, amb una pol·lució 12 vegades superior per persona i un temps de transport 3 cops superior al de Barcelona, cosa que generant el triple de cost econòmic. Això ho tens a Phoenix (Arizona), a Los Angeles —una de les ciutats més mal dissenyades dels EUA—, a Houston o a bona part de la Nova York metropolitana, fora de Manhattan.
I com es porta a la pràctica aquest canvi en el redisseny o modelització de les ciutats ja creades?
La mentalitat americana és més dinàmica i àgil que l'europea, i això ens permet identificar aquelles zones més decadents i fer un pla del redisseny integral de l'àrea i de compensació financera per als veïns afectats. Allà trobem una consciència important entre l’administració i la ciutadania davant d'aquests canvis. Cal densificar i crear policentrisme, noves zones de centralitat. Nosaltres proposem el model fractal, perquè és l'únic que permet aconseguir la ciutat dels 15 minuts.
La ciutat dels 15 minuts?
El que diu aquesta teoria és que l’urbanisme de qualitat és el que permet que totes les persones o la immensa majoria de la ciutadania, des d’allà on viuen o on treballen, tinguin accés, en un rang de 15-20 minuts caminant, a tots els serveis bàsics: habitatge, feina, centres comercials, centres de salut, centres educatius, accés al transport públic que et permet connectar amb altres àrees de la ciutat, centres culturals, de lleure, etc. Això et permet tenir una interacció social molt més propera amb els veïns, tenir un tracte quotidià al mercat, a les places públiques, que els fills puguin tenir amics a prop, etc. En general, no es compleix quasi mai. És raríssim, només hi ha algunes petites parts d'algunes ciutats que tenen aquest component.
Els pobles o ciutats més petites tenen l'avantatge que la seva massa crítica és menor, per tant, és més fàcil que hi hagi aquesta proximitat dels 15 minuts en els accessos a serveis. El problema és que la diversitat dels serveis és menor i quan s’ha de tenir accés a hospitals més grans o a universitats, han de canviar de ciutat. La qualitat de vida pot ser millor en un poble o ciutat petita, però alhora té aquestes limitacions. Tot té avantatges i inconvenients i el que s'ha de fer és un urbanisme adequat per a cadascun.
A Barcelona jo visc a l’Eixample i ho tinc tot a mà!
Tens la sort de viure en una de les dues o tres excepcions mundials. L'Eixample el va dissenyar Ildefons Cerdà amb una visió fractal, i no és casualitat. Cerdà es va anticipar i va veure que les ciutats com Barcelona o la resta de grans ciutats europees, sovint creixien amb uns patrons que no eren adequats. Cerdà i Duran consideraven que el disseny ha d'estar adequat a l'escala humana, a les persones. Així es reforça el seu sentit d'identitat i de cooperació.
Per això, Cerdà va crear aquesta trama que permetia crear zones de concentració de densitat i d'activitat repartides per la ciutat, que permetés els beneficis no lineals de l'agregació estratègica, que permetés crear aquest entramat de gent propera, però alhora que no estigués tot molt concentrat en un únic punt com a París, Milà o Chicago. Cerdà va pensar en aquest sistema policèntric amb un node principal, múltiples nodes de segon ordre, múltiples nodes de tercer ordre, múltiples nodes de quart ordre i tot en una harmonia. Això és el sistema fractal. Una intuïció genial que, 150 anys després, el professor László Barabási va demostrar com a sistema més eficient per crear valor.
El sistema fractal que trobem a l’Eixample barceloní és el més eficient per crear valor
Foto: Sergi Alcàzar
Nosaltres hem vist que l’únic sistema que permet la llibertat i la igualtat, la creació de valor i la captura de valor, la interacció social fructífera i, alhora, l’accés a serveis i a la protecció de les persones més vulnerables, és el sistema fractal. Fixa't com molts dels nous barris que s'han fet a Barcelona als darrers anys no compleixen això. El desenvolupament urbanístic que s'ha fet a l'Hospitalet, a la zona de la Fira o a la plaça Europa, és deshumanitzat, no hi ha un sentit de barri ni de proximitat. Cada tipologia de disseny urbà té una distribució estètica, física i funcional que es pot descriure visualment i matemàticament. Cal adequar els models fractals, scale-free, a cada context urbà.
Parlant de Barcelona, ara sembla que es tendeix a implementar l’urbanisme tàctic; aquell que prioritza el vianant i la bicicleta o patinet davant el vehicle privat. Com veu la manera com ho està implementant l’ajuntament?
En soc molt escèptic. Crec que hi ha una manca de rigor en l'anàlisi i en la presa de decisions. El diagnòstic que avui en dia té l'Ajuntament de Barcelona, l'Àrea Metropolitana o la Generalitat és molt pobre i superficial. No hi ha un coneixement de la situació real. És més important fer unes intervencions estratègiques, tàctiques i operacionals amb rigor, abans que uns experiments socials que poden desorientar la ciutadania, com pintar un carrer com si fos un parvulari. S'ha de fer un urbanisme madur, i no el numeret que serveix per crear un titular, però que no millora la qualitat de vida de les persones.
Algunes idees com el concepte de les superilles o el concepte dels eixos verds van en la línia —de forma intuïtiva—, de reforçar aquesta condició fractal de l'Eixample i de Barcelona, però aquesta anàlisi no s'ha fet a escala regional i no s'ha fet amb la teoria de xarxes; per tant, és molt feble.
A les administracions els preocupa prou l'urbanisme del seu territori?
No [rotund]. Les administracions són conscients que l'urbanisme i les infraestructures són fonamentals, però les eines que té l'administració pública estan molt obsoletes i part de la professió s'ha quedat en una fase anterior, als anys 80. Els manquen eines i un bon diagnòstic real. L'urbanisme de les últimes dècades —amb algunes excepcions—, ha disminuït molt la seva qualitat.
A Catalunya, si no hi ha un canvi estructural en l'urbanisme i en l'estratègia econòmica, anirem directes a una decadència econòmica molt forta. S'han comès errors estratègics molt grans i no hi ha hagut una actualització de l'estratègia de l'economia del coneixement, amb algunes excepcions com el 22@. Aquí no s'han potenciat els centres d'excel·lència, ni el mèrit, ni el valor, per tant, s'ha creat una certa mediocritat ambiental que afecta moltes professions i moltes empreses. La cultura empresarial de casa nostra, sobretot de les grans empreses, és molt pobra.
Una de les problemàtiques que es troba a l’ordre del dia són els petits pobles que s’estan quedant sense habitants. Què podem fer davant la despoblació d'aquests municipis?
Catalunya ha descuidat molt la seva estratègia d'economia del coneixement i econòmica a llarg termini. Hi ha un atur molt elevat i una cultura empresarial molt feble que no genera oportunitats per donar al talent. Com a resultat, la gent dona com a prioritat les poques oportunitats que hi ha, que es troben sobretot a les ciutats. Això fa que t’hagis de desplaçar i marxar del poble, on potser la qualitat de vida és superior però aquestes possibilitats són més escasses. Si això estigués més distribuït i hi hagués una economia molt més vibrant, la gent podria viure en un poble de l'Urgell amb qualitat de vida i amb una feina atractiva sense haver-se de moure. Però actualment l'estructura econòmica és feble.
Centrant-nos en les ciutats, quantes tipologies en trobem?
Existeixen 10 principals tipologies de ciutats i cada una ve determinada per una època històrica, un moment tecnològic, econòmic i polític concret. En funció de la cosmovisió que tens de la societat i de les eines d'anàlisi i de disseny de què es disposa es dissenyen les ciutats. Per anomenar les principals podem dir que trobem les ciutats de petit món; com els nuclis antics medievals. En són exemples el nucli antic de Bruges (Bèlgica), Tallinn (Estònia), o el nucli antic de Tarragona o Ávila. Zones emmurallades per defensa, on hi ha unes relacions de proximitat entre totes les classes socials, barrejades entre si. Aquest sistema és interessant però no escalable, perquè en el moment en que creix, és insostenible.
Un altre és el sistema radial o concèntric; amb una jerarquia en forma de cercle molt forta on al centre s’hi troba l'epicentre. Com més lluny s’està, més perifèric i menys rellevant. Això genera que trobem unes zones més afavorides que d'altres. En són exemples París, Pequín o Milà. D’altra banda trobem les ciutats lineals. Arturo Soria va tenir una idea futurista utòpica a mitjans del XIX sobre una ciutat lineal que anava des de Cadis fins a Saint Petersburg, creuant tot Europa. Soria considerava que fent una ciutat lineal immensa, tothom estaria igual de prop o de lluny de la trama principal. Aquest sistema no és adequat perquè permet que hi hagi unes xarxes més rellevants que d'altres generant una altra jerarquia; els que estan més a prop són els més importants. D’exemples trobem Torí i la Ciudad Lineal de Madrid (un barri a l'est de Madrid).
I dues més. Les ciutats jardí; aquelles que estan més en contacte amb la natura, però la gent va a la fàbrica a la ciutat. A les zones on hi ha la concentració de residències hi ha més qualitat de vida, fet que si es du a l'extrem, fa que s’acabi trencant el teixit social, la interacció i l'accés a serveis. A més, no tothom es pot permetre el mateix tipus de jardí, cosa que diferencia les classes. Exemple d'això poden ser New Towns, Canberra (Austràlia) o Sant Cugat. I la darrera que destaco és la ciutat orgànica; on la planificació ha estat mal pensada, sense una visió de territori, de forma desordenada amb una trama aleatòria. Com que no hi ha nodes de diferents ordres, no es genera prou la concentració d’usos, serveis, d’interacció social que permet aquests beneficis exponencials per aconseguir l'èxit de la societat. D'orgàniques n'hi ha moltes; São Paulo o Buenos Aires en són els exemples més destacats.
Com seran les ciutats del futur i quin paper tindran les noves tecnologies?
Les noves tecnologies ben utilitzades ens permeten tenir una comprensió molt més profunda del fenomen urbà i de l'impacte que té el disseny urbanístic amb la manera de viure i amb la qualitat de vida de les persones. Això es pot fer servir de múltiples maneres, i crec que evolucionarà de manera heterogènia arreu del món. Possiblement amb règims autoritaris com la Xina es farà servir per part de l'Estat i del poder per controlar la població, però amb ciutats més obertes, en societats oligàrquiques però amb una aspiració democràtica com la nostra, és possible que si l'administració pública, el món de l'empresa privada i la ciutadania ho exigeixen, es faci un urbanisme de molta més qualitat. Si seguim funcionant amb les modes del moment no avançarem.
La robòtica, la intel·ligència artificial, l'estructura econòmica i de coneixement... O nosaltres ens anticipem a aquests reptes i dissenyem una societat més humana, on la persona estigui al centre, o aquests canvis tecnològics poden suposar una forma de servitud del segle XXI.