10 d’octubre de 2012, Congrés dels Diputats. Sessió de control al primer govern de Mariano Rajoy. L’aleshores diputat del PSC a l’hemicicle estatal, Francesc Vallès, pregunta al ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, si realment creia que l’auge de l’independentisme responia a la “direcció” que havia emprès el sistema educatiu de Catalunya. Wert responia afirmativament. Asseverava que “la deriva que ha adoptat part del sistema educatiu a Catalunya facilita que es produeixi un ocultament o una minimització dels elements comuns, particularment històrics, que conformen la història de Catalunya dins d’Espanya”. En aquest context, el ministre obria les portes a donar una estocada al model d’immersió lingüística i manifestava la seva clara intenció: “El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans”. Gairebé una dècada després, el Govern té un dilema i un rellotge que corre: la justícia l’insta a aplicar un mínim del 25% de castellà a les escoles catalanes. Ara bé, què indiquen els resultats de les avaluacions? El model d’immersió lingüística compromet l’ensenyament en llengua castellana?

Les xifres acadèmiques són ben nítides: el coneixement, comprensió i expressió en llengua catalana i castellana són equiparables. El baròmetre són els exàmens anuals de correcció externa que mesuren el nivell de competències adquirides en diverses matèries. En el cas de Primària, es fan en el sisè curs i, pel que fa a l’Educació Secundària Obligatòria, es realitzen a quart. El model de prova és el mateix per a tot l’alumnat.

Similitud en les qualificacions

Pel que fa al primer nivell, l’Educació Primària, els resultats evidencien la similitud en les puntuacions mitjanes globals. En ambdós idiomes, s’utilitzen els mateixos criteris per mesurar l’assoliment de les competències: comprensió lectora (s’observa a través de diversos exercicis l’obtenció, interpretació, valoració i reflexió de la informació plasmada a la prova) i expressió escrita (el focus es posa en el vocabulari, morfosintaxi i la redacció, per valorar el grau de competència discursiva i correcció lingüística). En les darreres proves, corresponents al curs escolar 2020-2021, l’alumnat de sisè va obtenir una puntuació mitjana de 76,7 punts sobre 100. La diferència amb la mitjana resultant de les proves de castellà és minsa: 3,2, de manera que aquesta se situava en 73,5. Si fem una ullada als controls efectuats en cursos anteriors, en els anys 2013, 2015 i 2018, els escolars van aconseguir una millor puntuació en llengua castellana que en llengua catalana. De fet, l’any 2018, la diferència va ser de quasi tres punts i mig (73,6 en català i 77 en castellà).

La tendència es repeteix en el curs de finalització de l’Educació Secundària Obligatòria. En aquest cas, encara es reflecteix un nivell superior en matèria de llengua castellana: dels darrers cinc cursos, la puntuació mitjana global de l’examen de castellà és més alta que la resultant en català. Des del 2013, no hi ha una mitjana per sota de 75 punts en llengua castellana. D’altra banda, una altra dada important és el percentatge d’alumnes que tenen un nivell baix, mitjà-baix, mitjà-alt i alt de llengua catalana i castellana. L’11,6% dels alumnes de quart d’ESO que van fer les proves d’avaluació el 2021 tenen un nivell baix de català, percentatge que cau a l'11,3% en el cas del castellà. La diferència s’incrementa quan observem el nivell alt: un 22,2% de l’alumnat té aquesta qualificació en llengua catalana i el tant per cent es dispara al 27,2% en el cas de la llengua castellana. En relació amb l’ortografia, la mitjana de faltes que es van computar en la prova de català són 7,6, mentre que en la de castellà van ser 7,4. El 36,2% va fer 9 o més faltes en castellà, xifra que puja al 37,5% en català.

La comparació amb altres comunitats autònomes també demostra un bon aprenentatge del castellà a Catalunya. L’any 2010, els alumnes de segon d’ESO van fer l’Avaluació General de Diagnòstic. Per nivells de competència lingüística en llengua castellana, Catalunya està per damunt de la mitjana estatal. El nivell <1 i 1 són els més baixos: mentre que el promig a Espanya d’ambdós nivells sumava el 18%, a Catalunya era del 15%. En el nivell 2 i 3, Catalunya concentrava el 59% dels alumnes, en tant que la mitjana estatal se situava en el 55%. I en l’escala més elevada, la del 4 i 5, hi trobàvem el 26% dels alumnes catalans i la mitjana a l’Estat era del 27%.

L'ús del català, en davallada a les aules

A tot plegat cal sumar que, en els darrers anys, s’ha posat de manifest un clar retrocés de l’ús social del català i en el context escolar. També és extensible a l'àmbit universitari, segons les dades que va publicar el Departament de Recerca i Universitats aquest divendres. Això provaria que el castellà, almenys en aquest terreny, no és gens residual. El desembre de 2021, el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu publicava un informe sociodemogràfic i lingüístic dels alumnes de quart d’ESO. L’estudi s’havia fet també l’any 2006 i 2013, de manera que permet observar l’evolució o regressió que s’ha produït en diversos vessants. Preguntats per l’ús de la llengua catalana quan el professorat es dirigeix a la classe, un 46,8% dels alumnes percep que el català s’utilitza “sempre o gairebé sempre”, un percentatge que ha caigut gairebé un 17% en 15 anys: el tant per cent era del 63,1% el 2006 i, el 2013, del 61,1%. Quan canvien els papers d’emissor i receptor, és a dir, quan es dona la circumstància que és l’alumne qui es dirigeix al docent, el percentatge és encara més baix: el 39,4% de l’alumnat “sempre o gairebé sempre” parla amb el professorat en català, quan al 2006 la xifra era del 56%.

 

La davallada és molt més pronunciada en el cas dels usos lingüístics a l’hora de treballar en grup a l’aula. Quan la comunicació és amb altres companys, l’ús de la llengua catalana es desploma: si l’any 2006 el 67,8% dels joves manifestaven parlar “sempre o gairebé sempre” en català quan treballaven en grup, al 2021 només ho fan un 21,4%. Paral·lelament, s’ha reforçat el tant per cent dels que “mai o gairebé mai” usen el català: del 10,9% del 2006 al 28,4% actual. Si portem l’estadística a l’exterior dels centres educatius, la comunicació entre companys de classe en català només és del 21,2% “sempre o gairebé sempre”, a diferència del 33% del 2006 o del 23,1% del 2013. De fet, el 37% dels enquestats perceben el castellà com a llengua d’identificació, un 27,1% tant el català com el castellà i un 27%, el català. 

Com s’ha arribat fins aquí?

L’any 2015, començava una batalla normativa —amb l’elaboració de la llei Wert, que incloïa preceptes per l’avançament dels diners de les matrícules d’escoles privades destinats a les famílies que volguessin que els seus fills rebessin l’ensenyament en castellà a Catalunya— i un front jurídic. L’Advocacia de l’Estat, en representació del Ministeri d’Educació encapçalat per José Ignacio Wert, presentava el 24 d’abril de 2015 un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra “la inactivitat de la Generalitat de Catalunya, ometent tot possible desenvolupament normatiu que hagi fixat l’ús del castellà en proporció raonable per a la seva impartició ordinària a les aules i incomplint l’obligació legal de garantir l’ensenyament en castellà com a llengua vehicular normal”. Concretament, demanaven a l’alt tribunal que ordenés “l’aplicació de mides d’execució” que garantissin que “tots els alumnes rebin de forma efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular de les dues llengües oficials en règim d’igualtat o, subsidiàriament, en els percentatges que es determinin, que no han de ser inferiors al 25% en cap de les dues llengües”.

Els fonaments que plantejava l’Advocacia era que s’incomplien tres articles de la Constitució —el 3.1, el 14 i el 27.1— i una disposició addicional de la Llei Orgànica d’Educació. La part demandada, és a dir, la Generalitat, sol·licitava la inadmissió del recurs per la “manca de requeriment previ” previst a la llei. El primer cop arribava amb la resolució: el TSJC estimava parcialment el recurs el desembre de 2020 perquè “l’ús vehicular de la llengua castellana en el sistema d’ensenyament de Catalunya és residual” i la Generalitat no havia “exercit la seva competència dictant la normativa” que instava a desplegar una major presència del castellà a les aules. Així doncs, demanaven mesures “efectives i immediates” al Govern per consolidar “la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials en els percentatges que es determinin, que no podran ser inferiors al 25% en un i altre cas”. Conseqüentment, s’urgia a un mínim d’un 25% del castellà a les aules catalanes, a través de l’assignatura de castellà i una altra matèria troncal no lingüística, que també s’havia d’impartir en aquest idioma.

La Generalitat desplegava la seva ofensiva als tribunals per aturar l’atac i interposava un recurs de cassació al Tribunal Suprem que, al novembre de 2021, no l’admetia a tràmit. Rebuda la notificació del Suprem, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decretava la fermesa de la seva sentència de 2020 i notificava el 21 de gener d’enguany que la Generalitat té 10 dies per complir l’ordre del 25% de castellà, com a mínim. El termini, però, acaba sent d’un màxim de dos mesos, segons recull l’article 104 de la llei contenciosa administrativa. Si el Govern no l’aplica en aquest període, l’executiu central o un tercer (una associació) pot reclamar al TSJC l’execució forçosa. L’alternativa seria una modificació de la Llei Orgànica d’Educació en matèria lingüística o bé no acatar, amb els riscos legals que comporti. En l’entretant, almenys una desena de centres educatius del territori han vist els seus projectes lingüístics tombats per l’alt tribunal català: l’escola Puig de les Cadiretes de Llagostera, l’Escola Bogatell de Barcelona o alguns cursos de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar o el col·legi Vora del Mar de Cubelles en són exemples. Sigui com sigui, els pilars dels projectes lingüístics a les escoles catalanes s’esquerden i, potser, s’hauran de refer. Això no obstant, les dades donaven arguments pel seu bon sosteniment.