El Tribunal Suprem ha condemnat l'asseguradora Sanitas a abonar 3.055.797 euros, en concepte de danys i perjudicis, a una mare per la negligència mèdica en el part que va causar lesions neurològiques irreversibles al nen, qui en 2019 tenia un grau de discapacitat del 94%. El menor va néixer el 23 d'abril de 2005 a l'Hospital Dexeus de Barcelona. En la sentència, comunicada aquest dimarts, el Suprem estima parcialment el recurs de la dona i eleva la quantia de la indemnització dels 2,2 milions que va fixar l'Audiència de Madrid als 3 milions. Per contra, l’alt tribunal espanyol sosté que els interessos que han d'aplicar-se són els previstos en la Llei de Contracte de 2012 (data de la primera demanda judicial interposada), i no des de la data del part, com demanava la mare, perquè no es va acreditar que l'asseguradora tingués coneixement del sinistre amb anterioritat a aquest moment.
La mare reclamava una indemnització de 5, 2 milions més els interessos, mentre Sanitas oferia la quantitat d'1.531.138 euros. L’Audiència de Madrid va fixar la indemnització en 2,2 milions, el 2016. La mare va presentar recurs de cassació al Suprem, que li ha donat ara la raó parcialment i ha incrementat la quantia de la indemnització als 3.055.797 euros, en entendre que li corresponen per conceptes que les anteriors instàncies no van acordar o per elevar la quantia d'alguns dels conceptes ja atesos.
Actuació negligent
La condemna per l’actuació negligent de Sanitas va ser ferma el 2016. En els fets provats s’afirma que “a causa de la deficient atenció sanitària prestada, al no haver actuat el personal de manera immediata després de conèixer el resultat de l'ecografia sol·licitada a les 10.30 h -que objectivava la presència d'un hematoma retroplacentari- i de l'estudi analític realitzat a les 13.28 hores -que informava d'una anemizació progressiva i greu-, demorant l'extracció fetal fins a les 19.20 hores, en contra de les bones pràctiques mèdiques, es van presentar complicacions que van desembocar en una hipòxia extrema mantinguda, que va causar lesions neurològiques irreversibles en el fetus (tetraparesia espàstic-distònica -paràlisi cerebral infantil-, retard maduratiu, pèrdua d'agudesa visual binocular greu, crisis convulsives per epilèpsia i discapacitat múltiple greu, motora, cognitiva i sensorial)".
Revisió de la valoració
En la demanda, la reclamació d’indemnització de la mare s’usava amb caràcter orientatiu el Barem de valoració dels danys i perjudicis causats a les persones en accidents de circulació, en vigor a la data de presentació de la demanda, és a dir l'aprovat per la Llei 35/2015. L’asseguradora, però, demanava aplicar el barem de 2013, que és quan es va fixar el grau de discapacitat definitiu del menor. L'Audiència de Madrid va acceptar el criteri de l'asseguradora, que calia fixar la indemnització amb el barem del 2013, però augmentava les quantitats a pagar per diferents conceptes, com l'atenció especial del menor durant la seva vida.
La família va presentar un recurs al Suprem en afirmar que les seqüeles del menor no estaven estabilitzades el 2013. En concret, assenyalava que l'octubre de 2013, l'epilèpsia diagnosticada el 2011 no estava controlada; el novembre de 2015 es va practicar la cinquena operació per a tractar la hidrocefàlia; l'any 2017 van aparèixer noves seqüeles relacionades amb la paràlisi cerebral que pateix el menor, i l'any 2019 es va revisar a l'alça el grau de discapacitat.
Ara, l'alt tribunal espanyol li dona la raó a la mare, que s'ha d'aplicar l'orientació del barem de 2015. Hi raona que el 2017 es van diagnosticar noves patologies al menor, que dos anys més tard van donar lloc a la revisió del grau de discapacitat.
A més, el Suprem afirma que "en aquest litigi no s'ha concedit cap indemnització pel factor de correcció per perjudici econòmic, i, d'altra banda, el concepte aplicat de grans invàlids amb necessitat d'ajuda d'una altra persona inclou a més altres danys i perjudicis indemnitzables, la gravetat dels quals en el cas que ens ocupa porta a entendre que la indemnització concedida no compensa raonablement el lucre cessant derivat de la impossibilitat d'exercir una activitat laboral retribuïda. Per tant, -afegeix el Suprem- en tractar-se d'una partida no degudament coberta, i atès que la sentència recorreguda no fa especials consideracions sobre aquest punt, partint que el menor tenia 11 anys a la data de presentació de la demanda, és procedent fixar la indemnització per aquest concepte en 177.552 euros".