La Mar, en David i en Jeroni comencen el seu torn a primera hora del matí a la seu central del SEM a l’Hospitalet de Llobregat. Tots tres treballen a les ambulàncies del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), ella és infermera i ells, tècnics. La irrupció del coronavirus ha transformat la seva feina i l’ha fet més difícil, tant a nivell professional com emocional.
Són les 9 menys deu del matí i ens trobem a l’aparcament del centre d’operacions, on hi ha prop d’una trentena de vehicles entre ambulàncies i cotxes medicalitzats. Tots els que operen a la ciutat de Barcelona comencen i acaben els seus torns de 12 hores aquí, on passen pel taller, es netegen i, ara, també es desinfecten.
En aquesta seu, hi ha un dels centres de coordinació de trucades que, juntament amb el de Reus, atenen el 061 i el 112. El servei s’ha hagut de reforçar amb la creació d’un tercer centre també a l’Hospitalet per gestionar la gran allau de consultes dels últims mesos. Després d’uns dies de col·lapse, ara ja es dona resposta al 99% de les trucades.
La Mar i en David preparen dins de l’ambulància el material necessari pel servei d’avui: bates, guants, ulleres, gel desinfectant, etc. Totes aquestes proteccions no eren habituals en el seu equipament bàsic, però des de l’arribada del coronaviurs les han d’utilitzar en tots el serveis, siguin o no sospitosos de covid-19. Pels casos en què cal intubar el pacient, han d’utilitzar els monos grocs que es van comprar per l’alarma de l’Ebola, l’estiu de 2014.
Hiperprotegits fins que arribi la vacuna
“La calor ens mata, m’he marejat més d’una vegada”, explica la Mar sobre les noves mesures de protecció. “No tens agilitat visual, et dones cops contra les coses”, afegeix. A més de la bata i les ulleres, també han de dur tres parells de guants, cosa que fa perdre el tacte i dificulta procediments delicats, com per exemple, posar una via intravenosa. Sent realistes, no contemplen poder deixar d’utilitzar aquesta hiperprotecció fins que hi hagi una vacuna pel coronavirus, és a dir, en un termini d’almenys “un any i mig o dos”.
L’atenció cap als pacients també ha canviat. Ara només l’infermera entra al domicili per fer una primera valoració del cas. Aparten els familiars, obren les finestres perquè corri l’aire i posen una mascareta al pacient. Després de la primera valoració, es decideix si es pot atendre el malalt a casa seva o si necessita ser traslladat a un centre hospitalari.
"Potser era l'última vegada que es veien"
Endur-se els pacients és un moment dur tant per les famílies com pels sanitaris. No es permet que ningú l’acompanyi, excepte en casos de menors o de persones amb discapacitats. “Aquestes situacions són molt dures, se t’omplen els ulls de llàgrimes” explica la Mar, rememorant els comiats que ha presenciat entre pacients i familiars sabent que no podrien visitar-lo a l’hospital. “Eres conscient que potser sí que era l’última vegada que es veien”.
Tot i aquestes situacions, que qualifica d’”inhumanes”, assegura que no han tingut problemes en cap servei i que “no hi ha hagut famílies que no ho entenguessin”. Recorda un cas que va impactar-la especialment: una mare sospitosa de covid va donar a llum el seu bebè prematur per cesària a la Maternitat. Just després de l’operació, la dona va ser traslladada a l’Hospital Clínic i el pare -també sospitós de covid- demanava, de genolls a terra, a l’equip del SEM poder anar amb ella o veure la seva criatura, que havia estat ingressada a l’UCI neonatal. Res d’això era possible.
L'amenaça de la falta de recursos
Des que es va declarar la pandèmia, s'ha intentat que s'anés als centres hospitalaris només quan fos extremadament necessari com és el cas d'un infart o un ictus. En el cas del seguiment de malalties cròniques, per exemple, s’han evitat aquests desplaçaments amb una atenció més intensa i personalitzada des dels CAP mitjançant trucades regulars als pacients.
El coronavirus ha posat els professionals sanitaris en situacions a les que mai abans s'havien hagut d'enfrontar, intentant donar la millor atenció en uns moments crítics i amb l'ombra de l'amenaça d'una possible falta de recursos a l'horitzó. Alguns senten el pes d'haver hagut de proposar a les famílies aplicar cures pal·liatives als seus malalts davant la virulència del virus i la impossibilitat de poder donar cap altra alternativa.
“El personal d’infermeria som la mà que ha hagut d’aplicar mesures pal·liatives, a vegades en contra del teu criteri deontològic”, explica una infermera que vol mantenir l’anonimat. “Una cosa és estar a la fase final de la vida i ajudar perquè no hi hagi dolor, i una altra cosa és conduir algú al final de la vida perquè no li pots donar el tractament que necessita”, diu, apuntant a la falta de respiradors o a la impossibilitat d’intubar un pacient d’edat avançada que després no podria ser atès en un hospital. “Entenc que hi ha un moment en què, si no hi ha recursos, has de triar amb qui utilitzar-los, però a vegades no els hem utilitzat per por a no tenir-los”, lamenta, veient que “el col·lapse complet no ha arribat, en part, perquè els pacients ja s’havien cribat abans, a vegades encertadament i a vegades, no”.
"S'ha traslladat tots els pacients que s'ha cregut necessari"
Des del centre de control de Barcelona, la sotscap territorial Zulma Itzaina assegura que “s’ha traslladat a tots els pacients que s’ha cregut que s’havien de traslladar” i que se’ls ha donat el “tractament adequat” tenint en compte la història clínica, la qualitat de vida i les seves necessitat actuals.
Sobre la polèmica pel document que recomanava evitar ingressos ‘amb escàs benefici’, Itzaina defensa que en tot moment ha manat el criteri clínic de l’equip assistencial, “com sempre s’ha fet”. “No té cap sentit deixar un pacient a casa, quan la xarxa s’estava ampliant i en cap moment s’ha omplert”, afegeix, i insisteix que, quan s’ha evitat el trasllat a un hospital, s’ha cuidat igualment dels pacients a domicili.
“T’emportes els morts a casa, em llevo plorant i tinc flashbacks”
El pes d’aquestes decisions, però, està passant factura a nivell psicològic a alguns dels professionals responsables de decidir el ‘criteri clínic’. “No poder ajudar a una persona crea molta ansietat, molt dolor intern”, explica la mateixa infermera, que creu que fins i tot li ha canviat el caràcter.
La duresa de tot plegat no s’acaba quan acaba la feina: “T’emportes els morts a casa, algunes nits em llevo plorant i tinc flashbacks dels serveis”. Ella no és l’única. Altres infermers i tècnics expliquen que també tenen problemes per conciliar el son i es desperten sovint de matinada a causa de l’ansietat. “Quan la fase aguda de tot això acabi hi haurà molt personal sanitari que necessitarà ajuda psicològica”, augura.
Pel que pugui venir, el SEM ja ha posat a disposició dels seus treballadors i també de la ciutadania un servei professional d’atenció psicològica per via telefònica. Qui ho necessiti pot recórrer-hi trucant al 061 o a gestioemocional.cat.
“Hem parat el cop per donar temps al sistema de Salut”
Aquest servei és només un dels canvis que el SEM ha introduït al seu dia a dia des de la irrupció de la covid-19. Itzaina explica com el servei s’ha hagut d’adaptar a aquesta pressió extraordinària en temps rècord. “Durant les primeres dues setmanes hi havia nervis, no havíem gestionat mai una pandèmia”, diu, però celebra que s’ha sabut transformar el sistema i convertir-lo en una “peça fonamental” en la gestió del coronavirus.
“Hem estat una presa, contenint la corrent i parant el cop, per donar temps al sistema de salut perquè pogués organitzar-se i donar millor resposta a la pandèmia”. El SEM ha treballat donant suport al sistema i assumint funcions inèdites com la realització de proves de covid a domicili, la gestió d’una plataforma logística per distribuir material sanitari arreu de Catalunya o el trasllat interhospitalari de casos de covid. “El coronavirus anava per davant nostre, però ens vam posar les piles i el vam avançar”, celebra Itzaina. “Ara ja sabem què hem de fer”.
Por d'anar a l'hospital
A banda de canviar les seves funcions, també han vist com canviaven els serveis que havien d’atendre. Des del principi del confinament, les emergències relacionades amb accidents de trànsit o laborals s’han reduït dràsticament, així com també els casos d’ictus o infarts. “La gent ha tingut por als hospitals perquè els veien com un focus d’infecció”, assegura la sotscap territorial, així que molts pacients rebutjaven anar-hi o, directament, no avisaven al servei d’emergències.
Durant els dies crítics -final de març i principi d’abril-, només els trucaven pels casos estrictament necessaris, molts d’ells, aturades cardiorespiratòries a domicilis particulars. “Barcelona sencera era un hospital”, descriu un dels tècnics del SEM que va viure-ho de primera mà, “escoltar la ràdio era depriment”.
Ara, passada aquella fase, la preocupació se centra en el risc de rebrot del coronavirus i en totes aquelles patologies que no s’han atès durant la crisi. “D’aquí a uns mesos pagarem tot el que està passant ara: les visites no realitzades, els càncers no detectats…”, avisa en Jeroni, tècnic del SEM i bomber. A hores d’ara, ja confirmen que s’ha notat un augment dels infarts subaguts -detectats dies després d’haver-se produït- o de malalties cròniques descompensades per falta de control mèdic.
Dos minuts per arribar a l'ambulància
Entre servei i servei, l’equip de la Mar, en David i en Jeroni espera al CAP del carrer Manso, un dels centres d’ambulàncies que hi ha a Barcelona. Tenen una sala amb butaques, taules i un ordinador a la planta baixa del CAP. Allà mengen, parlen i passen l’estona amb companys d'altres unitats mentre no han de sortir a atendre cap emergència. Alguns aprofiten per continuar-se formant a través de cursos online.
Quan sona una de les emissores que porten es fa el silenci per escoltar si hi ha alguna petició del centre d’operacions per a la seva unitat. De cop, n’arriba una: un ennuegament a un domicili del barri de Sants. L’equip té dos minuts per recollir les coses i arribar a l’ambulància aparcada a la porta del CAP. Tot seguit, surten a tota velocitat cap a l’adreça que el centre de control els envia directament al GPS del vehicle.
En arribar, només la Mar, l’infermera, entra al pis amb totes les proteccions per veure com està el pacient. La resta de l’equip espera al replà de l’escala. Sembla que l’home ja pot respirar però continua notant molèsties a la via digestiva i va tenir un ictus recentment, així que la unitat el trasllada a l’hospital Clínic. Puja a l’ambulància sol, la família s’ha de quedar a casa, i el primer que es fa és comprovar si té febre, un dels símptomes més habituals del coronavirus.
Just després de deixar-lo al Clínic, avisen d’una altra urgència. Una dona d’edat avançada que ha superat el coronavirus ha trucat al 112 en sentir taquicàrdies. Amb poc més de cinc minuts, hem anat del Clínic al cor de Nou Barris, a l’altra punta de la ciutat. Allà, l’Encarnación, de 74 anys, es queixa de dolor al pit al respirar i parla amb dificultats. Després de descartar que es tracti d’una trombosis o d’un infart, el metge decideix que no cal traslladar-la i li recomana anar l’endemà al seu CAP.
“La gent ens mira amb cara de por”
A fora, l’ambulància aparcada al mig del carrer ha cridat l’atenció i molts veïns observen amb recel els equips d’emergència des dels seus balcons. El protocol marca que, en acabar el servei, tots els treballadors que hagin estat en contacte amb el pacient han de treure’s la bata o el mono i posar-lo dins de tres bosses de plàstic, una per sobre de l’altra, per evitar que pugui contaminar.
Mentre ho fan, tothom mira i ningú diu res, però no sempre és així. En Jeroni explica que els han arribat a escridassar i gravar-los amb el mòbil per treure’s les proteccions al carrer en creure que això era perillós. La Mar també ha viscut experiències tenses. “En un servei, vam baixar una persona en situació crítica per l’escala del seu bloc i un veí va començar a cridar-nos exaltat: ‘I ara què faig?! Com ho netejo?! Ara no podrem sortir?!’”. Més enllà dels incidents concrets, tenen una percepció general: “La gent ens mira amb cara de por”.
La situació actual és d’una “calma tensa” també pel propi SEM, tal com ho descriu la sotscap territorial Zulma Itzaina. “És una situació de normalitat anormal que ens mantindrà expectants fins que surti la vacuna”, explica, descartant que mai puguem tornar a la normalitat absoluta. “Queda la por de si tornarà a rebrotar, si tornarà a fer mal”. El focus està posat ara en els 14 dies posteriors al canvi de cada fase de desconfinament per veure quins efectes té sobre la població i si hi ha un augment de casos nous.
“La realitat de les UCI s’ha tancat i s’havia de mostrar”
Insisteixen sobretot en que cal respectar les limitacions de cada fase, perquè sinó “a la tardor hi tornarem a ser”, diu la Mar. “La gent ho fa molt malament”, afegeix i explica que, en general, “al sector sanitari estem molt enfadats amb la gent”. “Fem un tour gratis per una UCI i se’ls passaran les ganes de saltar-se les normes, les imatges eren dantesques”, explica de primera mà. La Mar fa anys que no treballava en una UCI però hi ha tornat per donar un cop de mà durant la pandèmia i ho combina amb les guàrdies al SEM. “És una realitat que s’ha tancat i crec que s’havia d’haver mostrat perquè només amb xifres la gent no es fa a la idea de la magnitud de tot això”.
Durant tot el dia que hem passat amb l’equip del SEM, no han deixat d’analitzar el seu voltant fixant-se en aquelles persones que, sabent-ho o no, se salten uns mínims protocols de seguretat. “Mira aquella noia corrent xopa i amb la mascareta, caurà rodona de reinhalar CO2!”. “L’altre dia vaig veure un noi menjant-se una taronja amb guants posats, amb els microbis que agafen!”. I així, molts altres casos, en què per desconeixement o inconsciència es posa en risc la salut pròpia i la dels altres.
Tornant de l’últim servei, l’ambulància para a un semàfor en vermell. Al costat, un noi i una noia s’acomiaden amb petons i abraçades. En Jeroni se’ls mira de reüll: “No hem entès res”.