Amb una dilatada experiència en el camp de l’autoestima, de la dependència emocional i dels conflictes de parella, Silvia Congost (44 anys, Santa Cristina d’Aro, Girona), acaba de publicar Personas Tóxicas (Editorial Zenith), un relat on explica quin són aquest perfil de persones de qui ens hem d’allunyar per evitar caure en la dependència que ens poden generar o en els embolics que ens poden acabar ocasionant. “Al llarg de la vida, tots podem quedar atrapats en una relació clarament tòxica”, apunta la psicòloga, que explica com aquestes poden destruir per complet les persones que les envolten, si no s’adonen de qui tenen al costat.
Des de les consultes que té repartides entre Girona, Barcelona o Madrid, Congost ajuda milers de persones que es troben en aquestes situacions i que els toca vèncer i enfortir l’autoestima, alliberar-se dels vincles destructius i ser capaços de construir relacions sanes per tirar endavant. Un exercici que requereix ajuda en alguns casos, però que ara, la psicòloga plasma en aquest llibre per mostrar quin és aquest perfil de persones tòxiques que hem de reconèixer i de qui ens hem d’allunyar al més ràpid possible.
Les relacions que establim amb la resta de persones són la principal causa de patiment però, a la vegada, de felicitat. Quina gran paradoxa, no?
Així és, la qualitat de la relació que tenim amb nosaltres mateixos i la que establim amb aquells que ens envolten és el que determinarà la qualitat de la nostra vida, si sentim que aquesta val la pena o si no ens sentim satisfets amb ella. I justament per això és tan important aprendre a crear vincles sans i que ens aportin creixement, equilibri i benestar.
La qualitat de la relació que tenim amb nosaltres mateixos i amb la resta, és el que determinarà la nostra qualitat de vida
I com hem de crear aquests vincles sans? Perquè qui més qui menys s’haurà enamorat, haurà estimat o haurà conegut a tal persona que l’haurà marcat, generant-li certa dependència emocional...
Si no ets capaç d’identificar-la hi pots caure, siguis com siguis i vinguis d’on vinguis, i és una situació molt freqüent. Per evitar que ens destrueixi com ho fa en tantes ocasions, és necessari ser capaços d’entendre què és la dependència, per què es dona i com fer-ho per crear relacions que siguin sanes. Per aconseguir-ho, hem de tenir molt clar què és el que per nosaltres no és sa, el que ens altera i ens desequilibra, allò amb el que mai ens sentirem còmodes per tal de posar els límits que siguin necessaris i, per altra banda, què és allò que sentim indispensable, conèixer aquelles característiques que sí o sí ha de tenir l’altra persona perquè estiguem bé al seu costat.
“Si comprenguéssim que tot ve, però a la vegada tot se’n va, ens aniria molt millor, patiríem molt menys”, dius.
Sí, ens ajudaria a no crear vincles tòxics amb els quals sentim la certesa que algunes coses i algunes persones ens pertanyen i que si la vida ens les treu, ens sentim devastats i no ho entenem. No entenem la vida. No entenem que, en realitat, tot li pertany a ella, que ella és qui ens ho dona i qui decideix quan ens ho treu. Aprendre a sobreviure i adaptar-nos als canvis i les pèrdues és el que ens fa créixer i madurar.
Aprendre a sobreviure i adaptar-nos als canvis i les pèrdues és el que ens fa créixer i madurar
Allò de sentir-se bé per un mateix sense dependre de ningú.
Totalment, hem de tenir clar que necessitem relacionar-nos amb altres persones, hem de cobrir les necessitats d’amor i de connexió amb la resta, però això no significa que hi hagi persones concretes sense les quals no puguem seguir endavant amb la nostra vida. Si una persona desapareix, deixa un espai que ompliran altres persones. Però mentrestant, és necessari que hàgim après a estar bé amb nosaltres mateixos.
Classifiques en tres els tipus de persones tòxiques amb les quals ens podem creuar: les que no encaixen, les que ens deceben i les que ens destrueixen. Malgrat tot, afirmes estar convençuda que l'ésser humà és bo per naturalesa. Com s’explica això?
Que algú no encaixi amb el que busquem, ens decebi perquè esperàvem d’ell o d’ella una altra cosa o tingui una forma de tractar-nos nociva, no significa que hagi nascut amb el gen de la maldat. A la consulta veiem constantment les conseqüències d’haver tingut una infància tenyida de violència, d’abusos i de carències i com això ens transforma en persones amb algun trastorn de personalitat. Els nens que viuen aquestes situacions no neixen sent dolents, però sí que de vegades s’hi poden tornar.
Tractes els quatre trastorns dels perfils més comuns de les persones destructives que hem d’identificar per tal d’allunyar-nos; el trastorn de la personalitat antisocial, el de la personalitat psicopàtica, el del límit de la personalitat i el de la persona narcisista. Dius que són un perfil de persones que mai canviarà, per què?
Aquestes persones acostumen a tenir dues cares i, al principi, la majoria no es mostren com són en realitat. Per això és important que en tinguem informació, perquè quan comencin a mostrar-se tal com són, els puguem identificar i posar distància. La principal característica que més els identifica és que són incapaços d’empatitzar amb les emocions alienes. En no connectar amb els altres a nivell emocional, no perceben el mal que causen amb les seves accions i forma de tractar-los. Això els porta al fet que no sentin mai la necessitat de demanar ajuda perquè no consideren que facin res malament, ni molt menys que tinguin cap problema. Es creuen per sobre dels altres i tenen clar que poden manipular qui vulguin.
Els perfils que descric que no poden canviar és perquè tenen un trastorn de la personalitat. Els perfils amb TLP o els antisocials (TPA) poden millorar, sens dubte. Els trastorns narcisistes o psicopàtics, no. Aquests no canviaran mai i crec que és molt important que ho tinguem molt clar. Al llibre explico com les persones que han tingut parelles narcisistes sovint els han destruït l’autoestima, és a dir, els han fet creure que són inútils, que no serveixen per a res, que ho fan tot malament, que no són capaços de resoldre res per si mateixos... Això comporta una inseguretat molt gran que fa que deixis de creure en tu i que realment et sentis incapaç de tot. En fer un procés terapèutic, el primer pas és reconstruir l’autoestima perquè la persona torni a sentir que pot i mereix emprendre aquell camí cap a la recuperació de si mateixa.
Un cop hem identificat la persona tòxica que tenim a prop; com ens en podem allunyar si és el company de feina de la taula del costat o la mare que ens ha criat?
Si es tracta de la feina, cal parlar amb algú que ens pugui ajudar a prendre distància, canviar de departament o buscar alguna alternativa per no haver de veure cada dia aquella persona o no haver de tenir-hi relació. Si no es pot fer res, o es tracta del nostre cap, la meva recomanació és començar a mirar altres opcions laborals, tot i que d’entrada ens sembli una opció impossible.
Pel que fa als familiars, si la persona tòxica és un pare o una mare, ens ajudarà intentar entendre d’on ve, què va viure de petit o de petita per convertir-se en la persona que és i que ens tracta així. Si connectem amb la compassió, deixarà de fer-nos el mateix mal la seva forma de tractar-nos, i entendrem que està malalta. Fet això, posar certa distància —nosaltres hem de decidir quina—, sempre ens ajudarà.
Acabes parlant del maltractament psicològic, que té una relació molt estreta amb la falta d’autoestima i la por de la solitud. Tornem on abans: no sabem estar sols.
No, no sabem estar sols, i és així fins al punt que preferim estar mal acompanyats abans d’enfrontar-nos a la idea que tenim de la soledat. I és curiós perquè sols no ho estarem mai, ja que sempre tindrem —i si no, les hem de buscar—, persones al nostre entorn, encara que no es tracti d’una parella.
Preferim estar mal acompanyats abans d’enfrontar-nos a la idea que tenim de la soledat
D’altra banda, hem de tenir present que sols ho estem sempre, som un cervell encapsulat en un cos i totes les experiències que vivim, les vivim dins de nosaltres mateixos, en la més profunda soledat.
Gràcies Silvia, un plaer.
A vosaltres.