Trens. Segurament n'agafes molts en el teu dia a dia. Són, en aparença, llocs de pau i de meditació, oi? T'asseus i et poses a llegir, a mirar el mòbil o simplement a descansar. Hi ha una excepció. Un tren que, fa ja molts anys, lluny de transportar esperances i somnis, hi va portar dins violència, sang i maledicció. T'estic parlant del tren maleït de les Terres de l'Ebre. Vols descobrir aquest cas? Tens dues maneres: escoltant l'episodi corresponent de Bona i misteriosa nit (el pòdcast de misteris sobrenaturals d'ElNacional.cat) o bé pots llegir la meva crònica a continuació. Triïs l'opció que triïs, deixa'm fer-te una advertència abans de començar: ves amb compte amb el pròxim tren que agafis, perquè, potser, serà l'últim...

🐕 L'atac dels gossos vampir: una expedició de Sebastià d'Arbó a la Transsilvània catalana

 

El misteri del tren maleït de les Terres de l'Ebre

L'any 1942 es va inaugurar a Espanya la primera línia de ferrocarrils de la companyia Renfe: el tren del Val de Zafán. Però el que ningú podia sospitar aleshores era que aquella línia de tren estava maleïda per la tragèdia i la sang dels homes que, amb treballs forçats, la van construir fent pons i túnels a força de dinamita pura per sota de la serra de Pàndols. Això no és tot: fa pocs anys, en aquelles terres, va tenir lloc la cruenta Batalla de l'Ebre, que va durar quasi quatre mesos. En aquest tràgic esdeveniment van morir més de 100.000 homes entre els dos bàndols, una xifra que va portar el periodista, escriptor i cronista de guerra Ernest Hemingway a dir que "les aigües de l'Ebre baixaven vermelles de sang". 

El projecte de Renfe tenia per finalitat obrir una via que anés de les terres seques d'Aragó a les terres humides del riu Ebre fins a arribar al mar Mediterrani, a la població marinera de Sant Carles de la Ràpita, però la línia ferroviària no va arribar mai fins al seu final previst. La línia del Val de Zafán feia un recorregut de 130 km sortint de la població d'Híjar, traspassava terres de Terol i els Ports de Beseit, al Matarranya. Entrava a Catalunya traspassant per sota la perforada serra de Pàndols, a la Terra Alta, mitjançant un seguit interminable de túnels i tot seguit baixava en paral·lel al riu Ebre fins a arribar a l'estació terme de Tortosa, al Baix Ebre. I d'aquí no va passar mai el tren; malgrat que s'havien aplanat els terrenys perquè seguís la línia, el projecte es va detenir a Tortosa. Per què no va ser així? Mai es va saber, és un misteri... Però si indaguem una mica, podem arribar a concloure que aquesta línia de ferrocarril només transportava una cosa: la desgràcia.

🧛 El cas més escabrós i sagnant que ha atemorit els carrers de Barcelona, explicat per Sebastià D'Arbó
 

Un tren violent que ni la natura mateixa acceptava

La línia de ferrocarril es va construir fent servir, com a mà d'obra, presoners de guerra republicans, amb patiments, tragèdies i molta sang humana vessada. Durant la Batalla de l'Ebre, el projecte va tenir un tràfic intens: es transportaven fins a 3.000 tones de material bèl·lic diàriament. Era, sense cap mena de dubte, un tren violent. La línia discorria per uns trenta túnels entre barrancs (uns 35 kilòmetres que hi havia entre Pinell de Brai i Prat de Compte).  

Va haver-hi un temps en què la línia del Val de Zafán era temuda per tothom, perquè, per començar, es va construir sacrificant la sang humana dels presoners de guerra. Els temors es van incrementar quan, després de la seva inauguració, transportava gent moribunda de la guerra, ferits, presoners torturats i fins i tot cadàvers de morts repatriats cap a l'Aragó. Per això era una línia estigmatitzada, i per tant, maleïda.

L'esperit de la natura de la serra de Pàndols se'n va ressentir, i quan van començar les obres, de cop, tant la font de la Donzella, situada prop del paratge de la Fontcalda, com altres fonts d'aigua pura van deixar de brollar. La mateixa natura s'hi manifestava en contra, però el tren va continuant funcionant fins a arribar a la ciutat de Tortosa el setembre de 1941.

Mentre la línia del Val de Zafán va estar funcionant, tanmateix, la natura es queixava i es produïen accidents d'enfonsaments de túnels i ponts, que eren puntualment reparats. El projecte continuava endavant. Però es va produir la desgràcia definitiva que va paralitzar, per sempre, la construcció de la línia i la va perpetuar com a maleïda.

⛈️ El poltergeist maligne que va destruir la pau d'una família a Verges, investigat per Sebastià d'Arbó
 

L'accident que va perpetuar la maledicció del tren

L'accident que va acabar amb tot es va produir l'any 1968, quan es van produir dues desgràcies consecutives: primer es va enfonsar un pont prop de la població de Xerta i després va caure un túnel situat entre les poblacions de Pinell de Brai i Prat de Compte. Aquesta va ser la mort tècnica de la línia. Però encara hi va haver una desgràcia més. Una mort molt més simbòlica i inquietant. En l'últim viatge que es va fer amb passatgers l'any 1968 hi va haver tempesta. Plovia a bots i barrals i la desgràcia va fer que caigués un llamp a l'últim vagó del tren, que era de fusta. La maledicció de la línia del Val de Zafán es va manifestar fins a l'últim viatge, l'últim dia, a l'últim tren i a l'últim vagó.

Un cop el tren havia desaparegut, aleshores va aparèixer "l'esperit del tren". En caure la tarda, la gent que habitava prop de les vies, sentia i veia passar una mena d'aparició humana muntada a sobre d'una vagoneta dels ferroviaris que viatjava pels raïls des de la població de Roquetes a Xerta. Aquest enigma particular de tot el cas té una resolució més mundana, per això. Aquest esperit era en realitat Joan Fabregat, un amic del ferrocarril de Roquetes. L'home va instal·lar-se sota un pont d'aquesta línia maleïda i cada nit la recorria en vagoneta. Per què va fer tot això? El seu anhel era convertir la tragèdia del Val de Zafán en una història romàntica, perquè aquest fals esperit del tren, el nostre amic Joan, no volia que la línia del Val de Zafán desaparegués per sempre més. Els seus actes, els més positius de tota aquesta història, van ajudar a convertir la maledicció en el que és ara, 50 anys després de l'inici del projecte: tota una llegenda!