Desheretar un fill no és tan fàcil. La sala Civil del Tribunal Suprem (TS) ha anul·lat el testament d'un pare que deshereta la filla en resoldre que falten proves dels maltractaments al·legats en el document d'últimes voluntats per excloure-la de la legítima, segons una resolució feta pública per l’alt tribunal espanyol aquest dimecres. La filla va presentar una demanda perquè el pare, que havia format una nova família, la va desheretar a ella i el seu germà per manca de relació. L’Audiència de Madrid no va acceptar completament la seva demanda. El Suprem, però, sosté que no es detallen els maltractaments i que la falta de relació familiar, que ella admet, no és imputable a la filla, ni tampoc que la falta de relació es pugui convertir, sense proves, en uns suposats maltractaments. Per això, li permet accedir a l’herència, però només a ella, no al seu germà, tot i que en els escrits també es refereix a ell. A més, el Suprem, insisteix que la càrrega de la prova en aquests casos és de qui sigui designat hereu o hereva.

A Catalunya, el Govern va anunciar fa uns mesos que ultimava una reforma del Codi Civil de Catalunya perquè les persones tinguin més facilitats legals a l'hora de poder desheretar fills i nets que tinguin una dolenta o absència de relació familiar. La falta de relació és una causa per desheretar que es va introduir en una modificació de la llei del 2009, i des del Departament de Justícia es volia introduir un canvi normatiu per tal que sigui més fàcil respectar les darreres voluntats del testador. Quan una persona fa un testament té la limitació del que s’anomena la legítima, que a Catalunya implica l’obligació de deixar als fills el 25% de l’herència (que s’ha de repartir a parts iguals), i on es volien introduir les modificacions. La modificació recull tres canvis fonamentals: en “el maltractament greu” s'hi especifica el de “caràcter psicològic greu” com a causa de desheretament; el desheretat haurà de provar que sí que hi havia relació i bona, és a dir, la càrrega de la prova s’inverteix, i el termini de prescripció per reclamar la legítima s’escurça de 10 a 4 anys.  No obstant això, amb aquesta la nova resolució del Suprem, que és qui marca jurisprudència, s'insisteix que és l’hereu i no el desheretat qui ha de provar el que s’afirma en el testament.

La manca de relació per desheretar

En la resolució, el Suprem declara que, més enllà de les afirmacions del testador, “no hi ha prova del maltractament d’obra o que la falta de relació entre tots dos, admesa per la filla, pugui considerar-se un maltractament psicològic o un abandonament injustificat”. Hi afegeix que qui hauria d’haver provat aquests extrems hauria d’haver estat la nova dona que va ser companya de l’autor del testament, després de separar-se de la mare dels seus dos fills el 1989, i que va ser declarada hereva universal, que no s’ha personat en el procediment.

L’home, nascut el 1937, va fer un nou testament el 2005 i va indicar que “des de la data de la seva separació judicial, no ha tingut cap relació amb els fills, sense que sàpiga el seu domicili i sense que hagi tingut notícies des d’aquella data, demostrant així, el seu desinterès total per les circumstàncies particulars del testador quant a la seva situació personal, de salut i econòmica”. Per això, l’home desheretava així els dos fills, tal com recull el Codi Civil (maltractament d’obra o injúria greu de paraula) i instituïa hereva universal, substituïda pels seus descendents, a qui es referia com a “companya”. L’home va morir el 2012 i un any després la filla desheretada (el germà no ho va fer) va interposar una demanda contra la companya del seu pare i que es declarés la inexistència de la causa al·legada pel seu pare per desheretar-la.

Qui ha de demostrar maltractaments?

Inicialment, l’Audiència de Madrid va admetre que la nova companya del pare, com a hereva, havia de demostrar els maltractaments que s’afirmaven en el testament. Però, el tribunal va considerar que el fet que el pare afirmés que no hi havia relació afectiva amb els fills es podia valorar com a uns danys psicològics constitutius de maltractament d’obra, i que el desinterès de tants anys de la filla, que ja era major d’edat quan el progenitor es va separar, pel seu pare podia justificar que fos desheretada. La filla va presentar recurs de cassació al Suprem sobre aquest extrem, i ara ha obtingut la raó.

En concret, el Suprem subratlla que “encara que després de la separació dels seus progenitors i de la posterior sortida del domicili familiar del pare, que va iniciar una altra vida familiar, la filla no hagués intentat contactar amb ell, la falta de relació no permet afirmar, excepte en el terreny especulatiu, l’existència d’un maltractament psicològic ni d’un abandonament injustificat, sobre el que no existeix cap prova, que ha de demostrar la persona hereva, que -en aquest cas. no s’ha personat en el procediment”. Així, l’alt tribunal recorda, que segons la seva jurisprudència, “una falta de relació continuada i imputable al desheretat pot ser valorada com a causant d’uns danys psicològics, i en conseqüència, enquadrar-se en una de les causes de provació de la legítima establertes pel legislador.” Però, hi afegeix el Suprem que, tal com va remarcar en una sentència anterior, “això no suposa configurar per la via interpretativa una nova causa autònoma per desheretar, basada exclusivament, sense més requisits, en la indiferència i la falta de relació familiar perquè el legislador no la contempla”. Si això s’acceptés, el Suprem afirma que “en la pràctica equivaldria a deixar en mans del testador l'exigibilitat de la legítima, privant d’ella als legitimaris amb els quals hagués perdut la relació amb independència de l’origen i els motius d’aquesta situació i la influència que la mateixa hauria provocat en la salut física o psicològica del causant”. Per tot això, el tribunal accepta el recurs de cassació i declara que la filla té dret a rebre la legítima.