Me’n vaig al Pirineu perquè m’ha deixat el nòvio. Literal. No ens hem deixat. No ens hem donat un temps. M’han deixat. Tinc 25 anys i m’han deixat. Tenia plans de futur i entrades per coses, però m’ha deixat. Tinc 25 anys i he fracassat en allò de complir amb les expectatives de l’amor romàntic. I aquesta és una realitat que acceptes després de suplicar lo just, d’enviar audios molt llargs plorant als amics, de demanar a la mama que s’emporti les restes de l’amor perdut abandonades al teu pis i de tirar-te el primer imbècil de Tinder que et passa pels morros. I un cop fet això, acceptes que t’has quedat soltera, que t’han deixat i que és l’hora de plantejar-te la gran pregunta: amb qui cony passo ara les vacances?

No sé com és la vostra vida social, però la meva no és trepidant. Ep, tinc súper bons amics, guapos i llestos i llestos o guapos. Nets no, però cadascú a casa seva fa el que vol. De fet, sovint, quan tinc un dia tonto clarament associat a la meva ovulació, em demano com tinc la sort d’estar envoltada de tanta gent meravellosa que crec que m’estima i que vol passar el seu temps al meu costat. I malgrat que tenen totes aquestes qualitats increïbles m’estan fallant, perquè o tenen parella o no tenen pasta. 

Això vol dir que no fem coses? No. Fem plans? Sí. Però són plans de tarda, de fer birres a 2 euros a la primera terrassa lliure i, si s’anima la nit, tornar fent esses a casa. I per molt que sigui divertit parlar de Twitter en una terrassa de l’Eixample, no compleix amb les meves expectatives. Amb qui marxo a Tenerife a banyar-me amb dofins si és que aquesta activitat existeix? Qui està disposat a fer-me fotos a Roma fins que en trobi una de prou bona per posar al feed d’Instagram? Amb qui em parteixo un gelat a una terrassa de plaça Osca?

No ho sé, potser m’hauria hagut d’ajuntar amb gent menys guapa i una personalitat terrible que els fes impermeables a ser estimats. O que hagués estudiat ADE en lloc de periodisme en una facultat pública. Però un no tria amb qui fa click, com un no tria de qui s’enamora o que el Jägger Boom sigui la seva beguda predilecta. O igual que un no tria quan el deixen. I en aquests moments has de prendre la decisió de passar-te els dies asseguda al sofà fent ús intensiu del Satysfier o triar que vols fer amb el teu temps. Per això jo me’n vaig als Pirineus a fer un voluntariat. Hi aniria si estiguéssim junts? No. Això treu que em mori de ganes de marxar? Tampoc. Simplement, que hi ha moments on has de ser capaç d’apanyar-te-les sol.

Però cuquis, si podeu, si us plau, deixeu les novies i els novios al setembre.