La diputada d’ERC Jenn Díaz creu que el 8-M de l'any passat va aixecar un precedent. “Ens va donar una mica la mida de quin estat de salut té el moviment feminista”, explica. Assegura que va veure dones de totes les edats, classes i també molts homes. “Totes aquestes iniciatives que hem tingut en els últims anys han fet que nosaltres siguem conscients del poder que té la nostra veu”.
Aquest any, Díaz hi participarà després d'haver explicat des del faristol del Parlament que va patir violència masclista fa 10 anys.
Què l'ha portat a fer-ho públic ara?
Fa un any i mig que em dedico a la política però en fa sis que tinc un altaveu a través de la literatura. Des de la política, havia decidit que tard o d'hora ho faria públic però no sabia ni en quin context ni quan. Em semblava que un dels problemes que jo havia arrossegat amb el fet de patir violència masclista era que mai no m'havia considerat una víctima perquè no responia als estàndards. Sentia que era un deute pendent que tenia, que volia explicar, perquè molt sovint quan ho he comentat en entorns íntims m'han acabat dient: ‘no m'ho hagués pensat mai’. Per què? Perquè sóc una noia jove, de classe mitjana, amb formació, una dona precària però que a ulls d'aquesta societat que valora les coses en funció de la publicitat que una té, una dona amb èxit. Doncs ho vaig ser. Vaig ser víctima. Jo volia reivindicar molt que la figura de la víctima és difusa i no té perfil concret.
Des de la política, havia decidit que tard o d'hora ho faria públic però no sabia ni en quin context ni quan
Tenia clar com seria?
Sempre havia pensat que seria per escrit. Fa un any, quan vam anunciar amb la Carme Forcadell les mesures i els motius pels quals fèiem vaga vaig pensar: ‘ostres! Algun dia jo faré algun tipus d'acció com aquesta per explicar el meu cas’. Però no buscava de forma conscient el moment. Quan vaig acceptar portar la moció d'actituds negacionistes, vaig sentir que era llavors. Estava preparada per fer-ho. Tinc una xarxa d'amigues a qui vaig consultar uns mesos abans què les havia dut a dir públicament que havien estat violades o que havien patit assetjament. Què els havia fet decidir. Totes em van dir que la resposta podia ser positiva o negativa i que calia tenir el cor fort per assumir les negatives.
Feia deu anys que havia fet el meu procés personal i havia passat de víctima a supervivent. Era el moment de fer-ho. La solemnitat del faristol fa que sigui més formal i més institucional i li afegeixo que sóc la primera diputada que ho fa públic en seu parlamentària. Li donava tot un caràcter que m'anava molt bé perquè el ressò anava molt més enllà d'un article.
Comentava que l'estigma social de qui és susceptible de patir violència de gènere està encara molt marcat. Què es pot fer per trencar-lo?
Crec que sortir i posar rostres ajuda a conscienciar la societat. També ajuda a identificar-se a les que són o seran víctimes perquè veuen una dona que les pot representar perfectament. A mi em va ajudar moltíssim, tot i considerar-me una supervivent. I el documental del Sense Ficció que va fer l'Ariadna Oltra. Allà hi sortien advocades, professores, dones que ocultaven la cara... S'està obrint el ventall de perfils i això demostra que no n'hi ha. Durant anys hem tingut al cap que qui és susceptible de patir violència de gènere ha de ser una dona de classe baixa, poca formació, sense poder adquisitiu, mare de família que es queda a casa, el seu marit l'apallissa diàriament... fa deu anys ningú pensava que fora d'aquests paràmetres es pogués patir violència masclista. Fins ara havíem posat més èmfasi en el fet que l'agressor no tenia perfil però és que la víctima tampoc no en té. Si ho vaig fer, va ser bàsicament per intentar desdibuixar aquest perfil i poder ajudar a una possible víctima.
Aquests deu anys amb parelles, amics, gent que ho hem parlat... potser tenen una idea de qui ets, veuen una dona sobretot en els últims anys, que ha fet molta feina personal de conscienciar-se. He arribat a aquest nivell de sensibilització precisament perquè vaig passar per tot això. Potser si ho hagués explicat en aquell moment, ningú s'hauria sorprès. Vaig fer un canvi molt fort. L'únic que veuen ara és una dona amb prou poder i arguments per tombar qualsevol agressor. Una dona empoderada, feminista que lluita des d'allà on pot. I el que pretenc és precisament això.
Què li va fer prendre la decisió de posar punt final a la relació?
Crec que tots els casos tenen la seva particularitat. En el meu es barrejava un tema de malaltia mental per part del meu agressor. Per tant, l'evolució de la meva relació... jo era molt conscient que el que estava passant no era normal. Era conscient que hi havia un abús de poder. Que la violència física i psicològica no eren normals. Però és que jo n'estava enamorada d'aquesta persona. El focus social et diu ‘com et pots enamorar?’. I el focus no és aquest. Aquest no és el problema. El problema és que ell era un agressor.
I què va passar?
Vaig intentar confiar en que aquella relació acabés funcionant. I això volia dir que només ens quedés la complicitat que teníem. Quan tu arribes a la violència hi ha tot un procés. No és que un dia t'insulta i l'endemà et pega. Era una persona intel·ligent amb un sentit de l'humor que m'ho feia passar molt bé. Volia quedar-me amb allò que m'agradava d'ell i eliminar la resta. Ho vaig intentar fins l'últim moment, fins que em vaig adonar que no només no ho podia canviar sinó que quan treia la part tòxica era una persona que no mereixia la meva admiració. Quan vaig aïllar la part de denominació, vaig veure que era una persona mediocre i poc a poc em vaig anar desencantant i no necessitava continuar perseguint aquella història d'amor ideal perquè no existia. Perquè no era la persona amb qui passaria la resta de la meva vida. Però em va costar molt temps acceptar-ho. No volia que la meva germana m'ho digués perquè jo l'estimava. Costa molt d'explicar.
El que veuen ara és una dona amb prou poder i arguments per tombar qualsevol agressor
Quin paper hi juga l'amor romàntic en tot això?
Crucial. Hem de pensar que l'amor romàntic ens afecta a totes i tots al llarg de tota la nostra vida. És molt important durant l'adolescència i la primera edat de maduresa perquè el bagatge que tenim és molt limitat. No tenim un coixí amb qui comparar res i l'amor romàntic és possessiu, assimila com a quelcom natural la gelosia, la dominació. Ara li afegim les noves tecnologies que fan que la dominació i la supervisió del que fa i no fa l'altra persona en temps real és molt important. En aquell moment, quan estàs desesperada i penses que sense l'altra persona no pots viure i tens molts referents de ficció i no ficció que validen el que estàs sentint. Que sense aquella persona et moriràs, que et faltarà l'aire. Hi ha poemes i cançons i pel·lícules que avalen que allò que està passant és l'amor.
Quan tu arribes a la teva maduresa emocional i comences a tenir relacions sexoafectives ja tens integrat allò de quién bien te quiere te hará llorar. A mi em va costar molt temps tenir relacions sanes perquè jo ja no sabia estimar si no era patint. Abans i després del meu agressor. Suposo que sense això em semblava que no n'hi havia prou.
Un any després d'acabar la relació vaig decidir denunciar. Per què?
El que em va motivar a denunciar va ser tota una mena de ciberassetjament i explicar totes les coses. Feia més d'un any que no tenia testimonis, no tenia ni informes mèdics ni fotografies. Era la seva paraula contra la meva. Sabia que no aconseguiria gaire però necessitava que allò constés en algun lloc. Moltes vegades apareix una dona assassinada i diuen que no havia posat cap denuncia. I vaig preferir que hi hagués denuncia. Volia que constés en el seu expedient. Potser a mi no em faria res però a una altra dona sí.
Era la seva paraula contra la meva
Com ho va viure?
L’experiència de judicialitzar va ser terrible. De cop em vaig veure justificant-me. Jo anava a acusar a algú i el que va passar és que m’estava defensant, estava defensant que allò que m'havia passat era veritat.
