Els propers sis mesos apareixeran a Espanya tres diaris d’informació general nous i dues televisions. Un dels diaris és El Periódico de España, que s’estrena el 12 d’octubre. És una iniciativa d’Ediciones Prensa Ibérica, grup editor d’El Periódico de Catalunya, Sport i 20 diaris regionals més. El director n’és Fernando Garea, veterà cronista parlamentari que ha passat per Diario 16, El Mundo, Público, El País, El Confidencial i ha estat president de l’Agència Efe. Garea no amaga l’objectiu principal del nou diari. “Hi ha un altre factor [al marge de l’audiència] que no es mesura: la influència. Tots els diaris que conformen el grup [Prensa Ibérica] tenen una influència notable en el seu àmbit. En el nostre cas [El Periódico de España], no es mesura tant l'audiència —que també— com la influència”, ha dit en una entrevista a la Asociación de la Prensa de Madrid.

Per contrast, el Grupo Godó, editor de La Vanguardia, s’ha estimat més una altra estratègia a l’hora d’exercir influència a Madrid. Més diplomàcia que força. Ho demostra el fitxatge d’Ivan Redondo, l’exdirector del Gabinet de la Presidència del govern espanyol, que serà membre del consell assessor del president a Madrid, l'ambaixada —o lobby— del grup davant l'establishment espanyol. Oficialment és “un grup de consellers del president per als afers de Madrid”, segons va dir un portaveu de l’editora quan el consell assessor es va constituir. Redondo escriurà també una columna. A més, el diari ha augmentat el nombre de periodistes a la delegació de la capital espanyola i, des de fa un temps, el pes de la secció d'informació política del diari recau més en els afers “de Madrid”.

La Vanguardia i Prisa

Prensa Ibérica ha plantat una capçalera a Madrid gràcies a la potència de foc adquirida en comprar Grupo Zeta i el seu carro gros, que dona nom al nou diari. El Grupo Godó ja ha provat aquesta opció en el passat amb l’edició madrilenya de La Vanguardia, que no va reeixir. Els últims tres anys, ha tornat a temptejar-la, sense que cap projecte quallés. Va explorar l’adquisició d’El Economista. “Era un interés sense concretar, sense papers a la taula. A l’editora li feia gràcia veure coses a Madrid”, recorda un executiu que coneix l’operació. L’any passat també va interessar-se per entrar a Prisa i mediar en el conflicte entre accionistes de l'editora d’El País i la SER. La idea era convertir el 20% de les accions que té des del 2006 a Prisa Ràdio (1.095 emissores a Espanya i Amèrica) en accions de la societat hòlding. L’operació deixaria l’editor barceloní amo d’entre el 7% i el 10% de Prisa i, sobretot, en posició d’inclinar la balança entre els grups rivals. Abans de l’estiu passat, però, l’accionista majoritari de Prisa, Amber Capital, ho va resoldre d’una altra manera, en recórrer a Vivendi, un soci francès amic. “Entrar a Prisa era més fàcil perquè, d’alguna manera, ja hi són. El govern espanyol s’ho mirava amb bons ulls i els Godó tenien ganes de fer-ho”, diu la mateixa font, per a qui La Vanguardia “té a Madrid un històric, una presència i una redacció més establertes, a més d’una vocació més espanyola i menys local”.

Al maig del 2018, per canviar la percepció del grup a Madrid, els Godó van constituir l’esmentat consell assessor. Ara el composen Enric Juliana, Josep Piqué, Carles Casajuana, Carlos Godó, Javier Godó, Santiago de Torres, Màrius Carol, María Benjumea i Rocío Martínez Sampere. Fins la seva mort, també hi era Jaime Carvajal. Són noms molt ben connectats amb tot l’arc de salotti buoni madrilenys que va de la dreta al centreesquerra. Són relacions de caça major. A aquest grup s’hi ha afegit Iván Redondo, èminence grise de Pedro Sánchez. Tots els membres d'aquest consell comparteixen una gran capacitat de representació a tots els nivells dels poders fàctics espanyols i catalans i vincles magnífics amb els dos grans partits espanyols. Per lligar amb el soci del govern espanyol, el Grupo Godó ha incorporat Pablo Iglesias, exlíder de Podemos i exvicepresident, a la tertúlia de RAC1 dels dilluns, l’estrella de la setmana, de la que han fet fora Pilar Rahola i Antonio Baños aquest mes de setembre.

Influència i competència

Uns i altres proven de guanyar influència per pescar en l’oceà de diners que manegarà el poder polític i econòmic a Madrid a compte dels fons europeus Next Generation, el programa de reconstrucció postpàndèmia. A Espanya se li han assignat 70.000 milions a fons perdut i 80.000 més en forma de crèdits tous. Els Next Generation motoritzaran la revifada econòmica que, sumada a l’oportunitat que ofereix el mal moment dels grups de comunicació tradicionals, són els incentius darrere l’explosió de nous mitjans a Madrid. Tots se situen a la dreta de l’espectre polític. Són The Objective, dirigit per Álvaro Nieto, exdirector del digital Vozpópuli, i El Debate, promogut per la Asociación Católica Nacional de Propagandistas i dirigit per Bieito Rubido, exdirector d’ABC. També vénen dos canals audiovisuals multiplataforma: 7NN, de Marcial Cuquerella, un emprenedor lligat a cercles integristes i de la dreta extrema, i La Séptima, promoguda per Marcos de Quinto, exvicepresident de Coca-Cola i exdiputat de Ciutadans, que s’ha associat amb el grup murcià Zambudio —cítrics i tele autonòmica— i altres per a fer el que descriuen com "La Sexta de dretes".

A l’esquerra també hi ha una certa moguda en sentit contrari. S’han fet aliances que potser avancen futures fusions: eldiario.es té un acord amb infoLibre per compartir recursos en projectes d'investigació, audiovisuals, etcètera. Una idea semblant aplega a Público amb Ctxt, i a La Marea amb El Salto Diario.

En aquest context, El Periódico de España juga una altra partida, més corporativa i de negocis que ideològica i política. El mercat, però, és el que és. La competició pels recursos i l’audiència serà ferotge. Una anècdota il·lustrativa de la situació és l’onada de fitxatges de periodistes amb agenda i fonts per cobrir la secció de tribunals, tan important ara que la política, l’economia i la salut i gairebé tot passa per les sales i despatxos del Poder Judicial: onze especialistes han canviat de mitjà a Madrid entre setembre i octubre.

Pronòstic poc falaguer

La crisi de la premsa impresa no ha desanimat als Moll de publicar una versió de paper del nou diari. De fet, no els hi suposarà una gran despesa. L’editora ja té uns costos de producció, impressió i distribució d’uns milers d’exemplars d’El Periódico de Catalunya fora de Catalunya. També disposa de plantes d’impressió escampades per la península que pot fer treballar. Només cal canviar El Periódico per l’altre en totes o algunes de les rotatives. Tampoc no sembla que el nou diari hagi de fer gaire mal als regionals del grup. Garea ha explicat que seran 40 persones a Madrid, però que “tenim darrere uns 1.200 periodistes” de tot el grup i que “cobrir el que passa fora de la M-30 és l'objectiu i el sentit d'aquest diari”, que “serà fonamentalment informatiu”.

El futur de la versió impresa, però, no és gaire falaguer. La demanda d’aquest producte va a la baixa tant entre el públic com els anunciants i les capçaleres tradicionals retallen, retallen, retallen. Tres referències per fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia. El País, líder històric en vendes entre els diaris d’informació general, va tancar 2020 amb una difusió mitjana de 79.622 còpies, un 80% menys que el 2010. Fa 10 anys, la premsa suposava el 96% de les vendes dels quioscos. Ara no arriba al 50%, segons la Asociación Nacional de Vendedores de Prensa, que calcula que han desaparegut entre un 30% i un 40% de punts de venda els dos últims anys. Última: a Espanya, el nombre de periodistes aturats va augmentar un 23% el 2020. Hi ha prop de 8.700 periodistes desocupats, segons dades de l'Associació de la Premsa de Madrid.