La Sagrada Família, la Pedrera, la Casa Batlló, Les Rambles, la Boqueria, l’estàtua de Colom, Santa Maria del Mar, el Gòtic, el Born, el Parc de la Ciutadella, el Recinte Modernista de Sant Pau, el Park Güell, les fonts de Montjuic, el Tibidabo, o fins i tot, el Camp Nou —entre molts d’altres—, són indrets que ens obliguen a mirar cap amunt per contemplar les meravelles d’una ciutat que semblen no tenir fi.
Una mirada que sovint centrem a observar aquells monuments que s’aixequen davant nostre, oblidant tot allò que queda per sota la línia dels nostres ulls, però que també existeix. “El terra de les ciutats representa el nostre tacte, el contacte directe, és la pell de les ciutats que toquem cada dia”, relata Danae Esparza (Barcelona, 1982), doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana per la Universitat de Barcelona, cap d’estudis del Grau en Disseny i innovació d’Elisava i autora de Barcelona a ras de suelo (Edicions UB).
Danae Esparza al xamfrà del carrer Aribau amb Diputació, pavimentat amb diferents panots / Foto: Sergi Alcàzar
La pavimentació del terra, un element identificatiu
L’asfalt negre de París o la calçada portuguesa són dues tipologies de terres diferents que amb un sol cop d’ull et transporten a les respectives capitals. “La imatge o la fotografia mental que tenim de moltes ciutats està formada per això, pels seus terres”, apunta la professora, que explica com els paviments configuren en moltes ocasions els paisatges i les fotografies mentals que ens fem dels municipis i ciutats que habitem.
Esparza va documentar per primer cop com la ciutat de Barcelona va ser la primera a implementar el paviment portuguès després de Lisboa, “unes calçades on treballaven els mestres calceteiros, persones que ho estudiaven i ho aplicaven com si fos un art”. L’autora relata com a Portugal, per exemple, s’ha estudiat i divulgat aquesta pavimentació, perquè “se l’han cregut com a part del seu patrimoni”, un fet que es pot repetir aquí, on la lloseta hidràulica o el panot s’han arribat a convertir en tota una icona de la ciutat.
El panot de la flor s’ha convertit en tota una icona de la ciutat / Foto: Sergi Alcàzar
Restaurants, samarretes, tote bags, sabates, elements decoratius, fins i tot una botiga sencera de souvenirs va arribar a existir només amb productes de la flor del panot. I la llista continua, ja que són presents també en la pintura del terra que ha introduït l’ajuntament amb el nou urbanisme tàctic; a la pell de molts que decideixen tatuar-se-la; en indrets culturals com al vestíbul del Romea o bé com a carn de mems, per l’anècdota de Rivera amb mig panot al debat de les eleccions generals del 2019, denunciant “la violència” que es va produir a la capital catalana en resposta a la sentència del procés.
La presència dels panots, i sobretot el de la flor, s’ha convertit en un fet reconegut i utilitzat arreu, com un element identificatiu que ocupa bona part de la pavimentació dels carrers de l’Eixample. Amb aquesta i altres llosetes hidràuliques, la capital catalana ha aconseguit crear tot un símbol, una icona reconeguda que transporta qualsevol a la imatge de la Barcelona més modernista.
Foto: Sergi Alcàzar
Can Fanga, l’origen de la pavimentació a Barcelona
A principis del segle XX s’estava urbanitzant l’Eixample amb els traçats que indicaven per on havien d’anar els carrers, es col·locaven les primeres vorades, es plantaven els primers arbres i s’iniciava l’edificació. “Però el paviment no arribava, el terra era sorra pressionada pel trànsit, i quan plovia, es convertia en un autèntic fangar”, assenyala Esparza, que apunta com els mitjans de l’època se’n reien i en feien autèntiques caricatures.
Un exemple el trobem a L'Esquella de la Torratxa, un diari satíric on es publicaven tots els temes que preocupaven a la població. D’aquesta edició, titulada La ciutat del fanch, en va sorgir l’expressió Can Fanga, una manera de titllar els barcelonins que avui dia, encara es manté viva en bona part de la Catalunya interior i comarques de Girona.
El títol d’aquesta edició va ser ‘La ciutat del fanch’, fet que va donar nom a l’expressió de ‘Can Fanga’ (Brunet, L’Esquella de la Torratxa, 23-1-1903, núm. 1255) / Font: Ateneu Barcelonès. ARCA
En aquell moment, diu l’autora, cada veí pavimentava els dos metres i mig que tenia al davant de casa amb el material que tenia de l’obra del seu edifici. La resta de vorera —els dos metres i mig restants—, es deixaven amb sorra per plantar arbres i deixar lloc a l’electrificació, així com als serveis subterranis que s’instal·laven a les voreres i carrers de la ciutat. “Cada veí cobria aquests 2,5 metres de vorera amb pedra natural o demanant un permís per col·locar altres materials, com podien ser asfalt, ciment o rajoles de ceràmica. En general, era un paviment que donava continuïtat al terra de les entrades de vehicles dels edificis de l’Eixample”.
Amb aquest desgavell, hi va haver un moment que hi havia un mix de voreres fetes amb diferents materials. “D’aquí que les cases de mosaic hidràulic, els edificis que feien aquests paviments de colors i aquestes catifes de les estances modernistes, als seus catàlegs comencin a introduir unes peces més econòmiques per a les cotxeres, per als terrats i els accessos, sense color i antilliscants”, uns models que alguns, van començar a col·locar a les voreres i que podrien ser l’origen dels panots barcelonins.
El veritable origen dels panots o llosetes hidràuliques
El 1891, l’empresa de mosaics hidràulics Escofet publica el primer catàleg, on incorpora els tres models de panots que encara avui segueixen en ús i visibles en diferents punts de la ciutat.
Primer catàleg d’Escofet, 1891 / Font: Escofet
“Pels expedients, sabem que el 1895 Jaime Escofet va demanar a l’Ajuntament utilitzar aquests models a les voreres i que es fes de forma sistemàtica, sense haver de demanar permís, que aquest fos el material que s’utilitzés en comptes de la pedra, que era més cara”, explica la professora, però la petició va ser denegada.
El 1907, la Comisión de Ensanche presenta una subhasta entre els diferents industrials de Catalunya per buscar un material per estandarditzar i accelerar la pavimentació de l’Eixample. Una subhasta que acaba el 1908 i que dona com a resultat cinc models de panots de ciment hidràulic de 4 cm de gruix, per 20 cm d’ample, que es començarien a col·locar un any després pels carrers de la ciutat.
Els cinc models que van sortir de la subhasta del 1908, encara avui són presents en molts carrers de Barcelona
Detall dels cinc panots subhastats el 1907. El panot 4 pastilles (primer) i el de la flor (tercer) són els més utilitzats / Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona
Dels cinc models que sorgeixen a la subhasta, “es conserven de forma més estàndard el de la flor i el de 4 pastilles” apunta Esparza, que detalla com “a partir del mateix 1908, ja sabem que el carrer Fontanella va ser el primer carrer on es va assajar la pavimentació amb el panot, que en aquest cas va ser amb el de la flor”.
Així doncs, quin és l’origen del panot de la flor típic de Barcelona? Molt s’ha especulat sobre el seu origen i molts el situen a l’entrada de la Casa Amatller, obra de Josep Puig i Cadafalch. Però la professora ho té clar: “L’origen és en aquests industrials que se’ls va proposar fer els paviments hidràulics”. I afegeix, “si entres a la Casa Amatller es veu un dibuix amb un baix relleu, un paviment fet amb blocs de pedra tallades on s’hi feien les línies perquè el cavall no patinés i s’hi dibuixava la flor amb relleu”.
L’autora assegura que aquest no n’és l’origen real, sinó que “estem parlant d’un altre material i d’un dibuix fet de forma diferent”. I diu: “Podria existir la possibilitat que l’industrial de la casa Escofet li hagués agradat i l’utilitzés com a font d’inspiració per presentar la proposta a la subhasta? Sí. Però no hi ha cap document que així ho acrediti”, conclou.
Entrada de la Casa Amatller, on es conserven els panots en forma de flor fets amb pedra / Foto: Segi Alcàzar
Actualment, la Guia de pavimentació de l’ajuntament recull un total de vuit tipologies de panots diferents, on el panot de la flor i el de quatre pastilles, són els més comuns. Trobem també el panot estriat, de 4 estries, que s’utilitza per senyalitzar el pas de vianants pels invidents, i se’n destaquen els panots de Gaudí -hexagonals-, col·locats al Passeig de Gràcia o el panot de Diagonal, a la mateixa avinguda que en comparteix el nom. La guia també recull el panot informatiu, que seria el de la flor de color vermell que indica la presència de rutes modernistes i el panot de botonadura, que és utilitzat en sortides de pàrquing i també en alguns passos de vianants.
La vuitena tipologia són els panots d’altres dissenys tradicionals, utilitzats en menor mesura, on s’hi troben els panots de 4 cercles, el de calavera, el microestriat i el de 9 pastilles.
És el panot el paviment ideal?
“Per Barcelona aquest ha estat el paviment que ha funcionat i que ens ha permès pavimentar l’Eixample en diferents moments, creant una imatge unitària”, explica Esparza, que afegeix que “aquest és un paviment que ens ha permès fer tasques de reparació, i ha donat lloc a una ciutat amb un nivell d’urbanitat homogeni i accessible”. De fet, l’autora detalla que “Barcelona és una de les ciutats més accessibles del món, i això ho ha garantit aquest tipus de paviment, així com d’altres elements urbans que han sorgit a posteriori i que s’han adaptat a aquest, com el gual dels passos de vianants on cada peça fa 40 cm perquè encaixi així amb dues peces de 20 cm; l’equivalència a dos panots”.
Barcelona és una de les ciutats més accessibles del món
En alguns punts de la ciutat es poden trobar diferents tipologies de panots en una mateixa vorera / Foto: Sergi Alcazar
Al llibre Barcelona a ras de suelo, Danae Esparza acaba fent referència a la problemàtica de la sostenibilitat ambiental. “En els últims anys, s’estan fent molts experiments per veure com les ciutats poden ser més sostenibles, sobretot amb la capa del terra, per determinar com es pot recollir l’aigua de la pluja i aprofitar-la per al reg, per exemple”.
El criteri de l’Ajuntament per col·locar els panots
Pere Malgrat, director del Departament d’Espai Urbà de l’Ajuntament de Barcelona, coincideix amb Esparza, i explica que els panots que més es col·loquen a dia d’avui a la ciutat són el de quatre pastilles i el de la flor, i aquest darrer, diu, “ha acabat sent el més col·locat”.
Malgrat això, apunta que quan fan obres el panot que es col·loca és de la mateixa tipologia que l’existent que es reposa, i afegeix que “la reposició dels panots de les voreres és competència dels diferents Districtes municipals i del Departament de Model Urbà”. I, quin cost té cada panot? “El preu de subministrament del panot ronda els 9€/m2”, que equivaldria a 0,36 € la lloseta.
El panot amb la ‘B’ de Barcelona és una mostra d’un tipus de panot que no va evolucionar / Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona és una ciutat amb una llarga història on, pel seu terra, hi han passat panots d’allò més originals com el de la imatge superior, que contenia la lletra ‘B’ de Barcelona i que encara es pot trobar entre els carrers Ganduxer i Maó.
Veurem quin serà el futur del sòl urbà i dels panots de la ciutat, però el que sí que es pot constatar, observant la gran quantitat de quilòmetres quadrats que té Barcelona pavimentats, és que als seus habitants ja se’ls pot retirar l’etiqueta de ser els de Can Fanga.