Després de passar uns dies a Minsk, la capital de Bielorússia, cal investigar una mica més per conèixer l’altra realitat del país. El 77% de la població viu a les ciutats, mentre que el 23% habita en zones rurals. Per aquest motiu es poden creuar grans trams de carreteres sense trobar-se amb ningú. Però anem a pams.
Les ciutats més importants, com Grodno, Brest i Gomel, estan ben connectades amb la capital amb trens i autobusos. I, de fet, si el que es vol és moure’s per poblets petits de la zona, hi ha minibusos molt econòmics que van a la velocitat de la llum per qualsevol carretera.
Ara bé, si la intenció és travessar el país, llogar un cotxe pot ser una de les opcions més viables (i relativament fàcils). Amb l'objectiu d'arribar a Brahin, aquesta va ser l'elecció que va tenir més quòrum. Brahin és una ciutat de 3.700 habitants de la província de Gomel –al sud del país–, centre administratiu de la regió de Brahin i situada a poc més d’una hora de Txernòbil. De fet, com a resultat de la catàstrofe nuclear, aquesta població es va veure greument contaminada i més de 1.651 famílies van abandonar la zona.
La ruta més ràpida són gairebé quatre hores d’anada i quatre més de tornada i més de 700 km, però durant el camí també hi ha ciutats on val la pena aturar-se. És el cas de Babruisk, més o menys a mig camí. La ciutat ocupa uns 66 km2 i té més de 450 carrers. Coneguda per la seva indústria i maquinària, és una de les ciutats més antigues del país.
Continuant cap al sud ens trobem amb la ciutat de Mazyr i centre administratiu de la seva regió, a la província de Gomel –es troba, exactament, a 133 km de la ciutat de Gomel i a 220 km de Minsk. A Mazyr s’hi troba el port de Pjov, al riu Prípiat, el més important de Bielorússia. Com la majoria de pobles i ciutats, Mazyr també té la seva estàtua de Lenin. De fet, és força estrany trobar-se un municipi sense aquesta característica plaça.
Però la ruta fins a Brahin continua. Carreteres buides, plenes de rius, llacs estancats, algunes granges, grans extensions de blat i alguns animals, sobretot, ocells. A les autopistes o vies ràpides –gratuïtes– és freqüent trobar-se passos de zebra separats per uns quants quilòmetres. Això provoca una conducció ben activa perquè sense previ avís, es modifica el límit de velocitat. A més, també hi ha venedors ambulants sorgits del no-res, situats al marge de la carretera, que venen paraigües, blat de moro o qualsevol cosa que es pugui menester al mig de la carretera.
A més a més, també és normal veure parades d’autobús de l’època soviètica al llarg del recorregut. Normalment, la gent prova sort i s’hi espera fins que passa algun dels busos locals o bé fan autoestop.
Finalment, Brahin. Una ciutat reconstruïda amb parcs, edificis renovats, cases... i una majestuosa plaça Lenin, i al costat un monument per recordar la catàstrofe nuclear de Txernòbil. I ens desviem una mica.
Anem cap a Potashnya, un petit nucli de cases amb carrers sense asfaltar i teulades d’amiant. Les teulades d’amiant són un fet recurrent al país. La majoria de municipis tenen cases amb teulades d’aquesta mena i un petit hort, on cultiven hortalisses, verdures i fruites. En aquests pobles també és molt habitual trobar-s’hi Ladas de fa uns anys.
A Potashnya, però, només hi ha quatre cases de fusta, i un parell o tres menjades per la vegetació. Algunes babuixka –àvies, en rus– treuen el cap encuriosides. No s’hi veuen cotxes al poble. No hi ha enllumenat públic, ni bancs, ni contenidors. L’altra Bielorússia.