El Fernando acabava de sortir de la boca de metro del principi de la Rambla, tocant a Plaça Catalunya. Havia acabat el torn a la cafeteria on treballa i tornava al pis que comparteix just al costat del Liceu. De cop, va sentir un soroll darrere seu i, en girar-se, va veure el morro d’una furgoneta blanca i blava avançant cap a ell. A partir d’aquí, el va guiar l’instint. Va començar a córrer i va apartar-se cap al lateral de la Rambla. La furgoneta, conduïda pel terrorista Younes Abouyaaqoub, va passar-li just pel costat mentre la multitud que feia uns instants passejava ara fugia, alguns d’ells sense èxit.

Va entrar en un local del mateix passeig, però va estar-s’hi poc. En ser mínimament conscient del que estava passat davant seu, va pensar que aquell lloc no era segur i va endinsar-se pels carrers del barri Gòtic buscant refugi. Va decidir entrar en un local del carrer Petritxol en sentir que l’encarregat era argentí, com ell.

Un cop dins, el Fernando explicava el que acabava de viure d’una manera clara i fresca. Tant, que xocava tenint en compte el caos i el desconcert que regnava al nostre voltant. “He corregut molts cops davant de perills, però mai havia corregut per salvar la meva vida”, deia, sorprenent-se del que ell mateix acabava de fer.

Durant els dies següents, quan aquella energia alimentada per l’adrenalina va desaparèixer, l’estat anímic del jove va canviar. Per si allò viscut fos poc, el Fernando no tenia altra alternativa que passar cada dia per davant del memorial a les víctimes, just davant de casa seva. “He sentit molta tristesa. Veure-ho tot allà a terra em recordava constantment aquell moment”, explica.

Ara, més de tres setmanes després, l’única cosa que vol és “intentar oblidar-ho i seguir gaudint de la vida”.

“No estem preparats per a la barbàrie”

L’experiència del Fernando només és una més de les que van viure desenes de persones que es trobaven a la Rambla en el moment de l’atac. Persones que passejaven, com qualsevol altra tarda d’agost. Van presenciar-ho i van viure-ho en primera persona, grans i petits, sense estar preparats per assimilar unes escenes com aquelles.

Això fa que, a banda de les víctimes i ferits oficials, les que es comptabilitzen i se’n fa seguiment, hi hagi unes altres víctimes. Els mateixos psicòlegs les anomenen “víctimes ocultes” i s’hi inclouen des dels testimonis presents al lloc dels fets -vianants, comerços, veïns…- fins a “límits inimaginables”, segons Andrés Cuartero, coordinador d’emergències psicològiques del SEM.

Presenciar successos com l'atemptat a la Rambla pot provocar afectacions emocionals importants, ja que “no vivim en un entorn on hàgim hagut d’estar preparats per la barbàrie”, explica Mireia Cabero, psicòloga especialitzada en cultura emocional pública i professora de la UOC. El fet que el nostre cervell no s’hagi vist obligat a desenvolupar certs recursos ens deixa en una posició més vulnerable davant d’uns fets així.

Ansietat, malsons o esgotament mental

Això no suposa que tothom qui veiés l’atropellament acabi patint tant sí com no algun tipus de trastorn psicològic relacionat. La majoria d’afectats poden viure reaccions d’estrès agut els dies posteriors a l’atac. En un 10% dels casos, poden mantenir-se durant unes setmanes. Les alarmes salten quan persisteixen més enllà dels dos mesos aproximadament, quan ja es podria parlar d’estrès posttraumàtic.

Els símptomes que assenyalen un possible trastorn són ansietat, intranquil·litat, irritabilitat, por constant, dificultats per dormir, somnis angoixants repetitius, esgotament mental, dificultats de concentració o pèrdua de gana. Els afectats poden sentir-se allunyats de la realitat, tenir llacunes o, al contrari, intrusions mentals (flashbacks) en forma d’imatges impactants del moment. També s’hi vinculen sentiments de “decepció respecte a la condició humana en veure de què han estat capaços altres éssers humans”, afirma Cabero.

En general, aquests símptomes van disminuint fins a desaparèixer, tot i que en alguns casos poden allargar-se en el temps, arribant a cronificar-se. Tot depèn del grau d’exposició al fet i de les conseqüències directes que suposi per a la persona, com per exemple la pèrdua d’algun familiar.

Moltes víctimes no saben que ho són

“Moltes víctimes ocultes no saben que ho són i que poden desenvolupar trastorns en el futur”, alerta Cuartero. Per això, si els símptomes són intensos, recomana recórrer a una orientació psicològica que pot dur a terme el mateix metge de família. En el cas que interfereixin més profundament en la vida diària de la persona, s’hauria de fer teràpia amb un professional especialitzat.

En aquestes teràpies es fa un “acompanyament emocional” per ajudar a assimilar els fets, explica Cabero. El primer pas és expressar les emocions, “plorar-ho, cridar-ho, enfadar-se”, marca la psicòloga com a camí per aconseguir racionalitzar la vivència i integrar-la en un mateix per poder-hi conviure. “El procés acaba quan, en recordar-ho, ja no hi ha una emoció vinculada que ens fa tremolar”, conclou.

La gran assignatura pendent de Sanitat

No és fàcil que tothom qui necessita atenció psicològica hi accedeixi. “Les víctimes ocultes són una gran assignatura pendent per les autoritats sanitàries de casa nostra”, assegura el cap de psicologia del SEM. L’origen d’aquesta situació es troba en un sistema sanitari basat en un model reactiu, és a dir, que quan un ciutadà té una malaltia, acudeix al sistema i aquest reacciona tractant-lo.

En situacions massives i crítiques com els atacs a Barcelona, els psicòlegs destaquen la importància de crear un sistema proactiu. Així, seria el sistema qui es dedicaria a informar la població de les possibles afectacions que poden patir i facilitaria el contacte amb metges perquè qui ho desitgi pugui avaluar la seva situació. La necessitat d’un canvi “és una de les lliçons que ens ha deixat el 17-A”, assegura Cuartero.

Segons el psicòleg, aquesta situació mostra un “abisme cultural” respecte a altres països, com per exemple els Estats Units. Allà, després de l’11-S, famílies senceres que no havien estat exposades directament ni vinculades als atemptats de les Torres Bessones van anar de manera voluntària a consultes de psicòlegs experts en trauma per evitar-se possibles afectacions en un futur.

Foto: Laura Gómez

Crítics amb el #notincpor: "La por és saníssima”

L’impacte de l’atemptat arriba a la comunitat en general i pot afectar-ne la conducta. “Diria que hi ha una por col·lectiva, sí, però no una psicosi com alguns han dit”, opina Cuartero. Paral·lelament, la societat viu un procés pel qual s’habitua a conviure amb la inseguretat davant una amenaça internacional i perpetrada per altres éssers humans, cosa que no implica que no es tingui por.

“El lema #notincpor és una autoimposició, tenir por en aquests casos és el més normal del món”, critica Cabero. A més, apunta que és la reacció “més saludable”, ja que la por és l’instint que ens fa sobreviure davant dels riscos i perills, sempre que no limiti la vida diària.

Els dos psicòlegs apunten a diferents solucions a aquest sentiment de por. Per una banda, el cap de psicologia del SEM assegura que “la millor manera de gestionar la por és travessant-la, en la mesura que cadascú es vegi capaç”. Una altra manera de superar-ho, que no depèn d'un mateix, es trobaria en la feina dels cossos de seguretat i la seva capacitat de generar confiança entre la població. “L’antídot de la por és la confiança”, conclou Cabero.