Neptú i Urà són dos gegants gelats; però al seu interior, les temperatures assoleixen diversos milers de graus centígrads i la pressió és milions de vegades major que en la nostra atmosfera. La calor és, de fet, tan intensa que els compostos dels hidrocarburs allà presents se separen i la pressió converteix el carboni en diamants. El fenomen, i d'aquí aquesta notícia, ha estat reproduït per un equip de científics del laboratori Helmholtz-Zentrum Dresden-Rossendorf, de la Universitat de Rostock i de l'École Polytechnique francesa. I el més curiós és que ho han aconseguit amb el material que compon una simple ampolla de plàstic.
Com ho han fet?
Les condicions que es donen a l'interior dels planetes gegants glaçats com Urà i Neptú es poden recrear fugaçment en un laboratori mitjançant potents llampecs làser que colpegen una mostra de material amb forma de pel·lícula que s'escalfa fins als 6.000 graus centígrads generant una ona de xoc que comprimeix el material durant uns nanosegons a un milió de vegades la pressió atmosfèrica. Per aconseguir-ho, s'utilitzaven fins ara hidrocarburs, però l'equip de científics citat va decidir fer servir, en lloc d'aquest material, una làmina de PET, el plàstic que s'utilitza per a les ampolles d'aigua. Es va escollir aquest material, expliquen, perquè, en disposar d'un molt bon equilibri entre el carboni, l'hidrogen i l'oxigen que inclou, permet simular perfectament l'activitat interior d'Urà i Neptú. Amb això, es va accelerar la divisió del carboni i la creació de nanodiamants es va accelerar.
Plouen diamants en els grans gegants gelats?
L'experiment permet intuir que, literalment, plouen diamants dins dels gegants de gel. La troballa, a més, és vàlida no només per a Urà i Neptú: també serveix per a qualsevol altre planeta similar situat en altres punts de la galàxia. L'experiment obre, a més, altres interessants perspectives: facilita la producció a mida de diamants nanomètrics, que podrien fabricar-se amb l'ajuda de flaixos làser. Encara que, això sí, no serveixen per a joieria: per la seva mida, només són útils per ser utilitzats en sensors quàntics, per dividir el diòxid de carboni o per transportar fàrmacs de manera més eficaç al cos. Són, sens dubte, usos més interessants que ser en un anell.