Els que ja pentinem algun cabell blanc i vam ser nens a la Barcelona preolímpica, ens sentim avui tristos i vells: Arata Isozaki; aquell arquitecte i enginyer japonès que, permetent-nos en el ja llunyà 1988 veure pujar a poc a poc la cúpula del que avui és el Palau Sant Jordi, ens va demostrar que, sí, que la ciutat on vivíem podia ser una de les grans capitals del món; ha mort aquest 29 de desembre amb 91 anys. Amb ell, se'n va un geni d'aquests que ja no queden i treuen la raó a tots els que, des de la supèrbia, mantenen que l'art, l'arquitectura i l'enginyeria no tenen res a veure.
L'art del possible
Isozaki va néixer el 1931, va viure la caiguda del Japó i, amb només 30 anys, va aixecar a Oita, la seva ciutat natal, una biblioteca sòlida, sincera, robusta i, diuen, brutalista, que encara està considerada com una de les obres d'aquell estil rabiosament modern. Deu anys després, a Kytayashu, va reinterpretar aquell estil introduint en una altra biblioteca formes més arrodonides i amables, però sense renunciar a l'afany de procurar gaudeixi estètic mitjançant l'exhibició d'aquesta lletjor només presumpta i singularment poderosa mentre identifica a l'arquitectura del formigó que tan bé va practicar a Espanya Eduardo Torroja, que segur hauria admirat a Isozaki d'haver-lo conegut perquè, com ell, va ser molt més que un simple tècnic.
Arribarien, clar, més obres, com el Museu d'Art Contemporani de Los Ángeles (el primer museu concebut com a contenidor del món) que prologaria l'obra que, per sempre, el va unir a Barcelona: el Palau Sant Jordi. El seu estil, envergadura i brillantor van convertir en mediocres als altres dos grans recintes esportius coberts de la ciutat (El Palau Blaugrana i el Palau dels Esports) i enllaçava a més amb subtilesa la Barcelona que va poder ser i exemplificava el vell (i recuperat en paral·lel a la construcció del Palau) Estadi Olímpic construït el 1929 i que no va acollir els JJOO de 1936 per culpa de la Guerra Civil amb la que naixia en aquells primers anys 90 per acollir els JJOO de 1992.
La cúpula
El Palau Sant Jordi és una d'aquestes obres que només pot dissenyar i aixecar un tècnic que, a més de saber com funcionen les coses, té clar que els edificis són emblemes. Per això, segurament, va escollir per tancar l'edifici una manera singular com poques: es va construir arran de terra utilitzant un sistema denominat Pantadome que va patentar al seu dia un altre geni japonès, l'enginyer d'estructures Mamoru Kawaguchi.
Després de completar-la, i durant deu dies de 1988 i amb la força de diferents gats hidràulics es va elevar des del terra del recinte fins a la seva ubicació definitiva. I tot es va fer davant dels ulls d'una Barcelona sorpresa perquè Isozaki ( i és de suposar que Maragall també) sabien que Montjuïc es veu des de mitja ciutat i no hi havia millor manera que aquella de demostrar que aquell fabulós somni d'organitzar uns JOCS OLÍMPICS que Barcelona portava acariciant més de mig segle anava a complir-se. Gràcies, Arata Isozaki, per ajudar Barcelona a ser. Que la terra li sigui lleu, mestre.