En entorns miners, se li diu gandinga als menuts rentats d'escassa qualitat i difícils d'aprofitar als quals, en èpoques de carestia, se'ls donava un ús domèstic prèvia recollida als rius, a on acabaven després de rebutjar-se a les plantes de tractament de carbons. També, segons la RAE, el terme identifica els menuts del bestiar i l'aviram.
En general, gandinga no és res més que una de les múltiples paraules que s'utilitzen en castellà per identificar allò que no s'aprofita ni valora però que, en situacions de necessitat, pot servir per a molt. Així, i per exemple, l'esmentat terme serveix també per donar nom als guisats que es preparen amb les despulles que a dalt parlàvem i que, com tants altres plats d'origen humil, són avui ben valorats. Tot i això, no és de cuina del que es tracta avui, ja que el que ens ocupa és l'arquitectura o, més ben dit, la sostenibilitat d'aquesta perquè la gandinga –la mineral- va ser protagonista fa més de 75 anys d'una història que mereix explicar-se i que evidencia que això del reaprofitament no és un invent d'ara. Va passar, en concret, a finals dels quaranta i en Barruelo de Santullán, la capital minera de la Palència de llavors.
Font Bedoya
El protagonista de l'assumpte va ser Antonio Font Bedoya, nascut el 1910 i mort el 1973, i qui va ser, durant la complexa postguerra, arquitecte de la Diputació de Palència i, també, tinent alcalde de Palència capital de 1942 a 1947. La província sencera, atesa la seva condició d'arquitecte de la Diputació, està farcida d'obres seves i, així, trobem des de gasolineres, cinemes i escoles, fins a restauracions d'esglésies i cementiris i diseenys de laboratoris, fàbriques i ajuntaments. De la seva obra, potser el més interessant de siguin els habitatges o, més en concret, les barriades que va aixecar a la mateixa capital i als municipis miners del nord.
A Barruelo de Santullán, el més important d'ells en aquells complicats anys 40, Font Bedoya va rebre el gens senzill encàrrec d'aixecar un barri sencer de 250 habitatges per acabar amb una escassetat d'habitatge -Barruelo rondava els 10.000 habitants i obrers amb família i sous mitjans no podien accedir a res més que habitacions amb dret a cuina- que superava l'assumible. Va dissenyar, al costat juntament amb qui va ser arquitecte municipal de Palència Cándido García Germán, un polígon d'habitatges de dues altures i tres dormitoris estructurat entorn d'una plaça central porticada que, encara avui i amb les mines ja tancades i una població de menys de 1.500 veïns, és un dels barris més poblats de la vila. De fet, aquests habitatges que no són cap altra cosa que veritables xalets adossats, es venen pel voltant a 50.000 euros i són del més decent que pot oferir avui Barruelo; situat a 14 km de la industriosa Aguilar, vila de 7.000 veïns sense suficient habitatge per acollir els més de 2.000 empleats de les galleteras Gullón i Siro.
Aquests habitatges, coneguts a Barruelo com a Casas Baratas, són, a més d'un exemple de bon disseny, evidència viva que això de la sostenibilitat (encara que no amb una tan ampul·losa denominació) no és invent d'ara: es van construir amb argila, calç, una mica de ciment i la injuriada gandinga, que a Barruelo no eren cap altra cosa que els rebutjos de carbó.
Aprofitament
De primeres, ningú no ho va veure bé. Segons s'explica a la tesi doctoral La Arquitectura de Antonio Font Bedoya presentada per Juana Font Arellano, filla de l'arquitecte, ni les autoritats locals ni els mateixos miners a qui se suposava no anaven a destinar-se els habitatges van entendre l'invent. La gandinga, juntament amb l'argila, la calç i el ciment es va compactar en tapieres per aixecar els murs i en toves per als envans. Aviat, uns i d'altres van assumir, vistes les proves, que el material no només era segur, sinó que garantia un òptim aïllament, permetia netejar la vall de residus i abaratia el preu final d'uns habitatges que van inspirar altres polígons similars a San Cebrián de Mudá o Velilla del Río Carrión, a prop de Guardo i on es van clonar.
De Font Bedoya, malgrat els molts projectes executats a Barruelo, pocs s'enrecorden a la vila i, tant és així, que ni tan sols l'any del seu centenari no es va fer res per recordar-lo. Potser, d'aquí a 24 anys, quan les seves Casas Baratas –nominalment el barri es diu Viviendas Protegidas- facin 100 anys, algú ho arregli però, mentrestant, allà està la seva obra per demostrar que això de reduir, reutilitzar i reciclar ja es feia fa 75 anys a Palència amb mestria, intel·ligència i eficàcia i, per descomptat, sense ostentacions i sense cap més ideologia que la de servir a qui ho necessitava. Barruelo, per cert, és el meu poble i gandinga, a les Canàries, vol dir també barra i insolència. Això, just, és el que li va sobrar fa 75 anys a aquell geni que va ser Font Bedoya.