Ens omplim la boca amb ampul·loses expressions com a repte demogràfic, transició justa o escut social però, sovint, ni tan sols el més senzill no es fa com cal. Que la Cornisa Cantàbrica necessita solucions és evident: la zona ha estat colpejada per successives reconversions en sectors com la mineria, la siderúrgia o la indústria làctia que han estat més aviat tancaments atropellats. Una, potser de les més importants, té a veure amb els transports i, especialment, amb el ferrocarril, que va ser columna vertebral en aquella regió industrial que va ser, i que anava ara a modernitzar-se amb nous trens en els quals s'han errat les mesures i que no entren pels túnels. Els nous, com aviat, estaran a punt en dos o tres anys. Igual, aleshores, ja no queden ni viatgers als pobles als quals han de donar servei.
Desastre
Del desastre es culpen aquests dies Renfe i Adif alternativament sense que ningú repari en el substancial: els rodalies de via estreta –el mateix donen les línies que van de Bilbao a El Ferrol per la costa que les interiors d'Astúries o el vell Tren de la Robla, que encara uneix Lleó amb Bilbao- articulen un territori, donen vida a uns pobles i donen servei a unes persones a qui els fa anys que treu gairebé tot i ofereix poc més que paraules buides. No valen, per tant, les disculpes que demana ara un Govern responsable d'aquest il·legal i impulsor d'una pomposament denominada transició justa que, de justa, no té res. Isabel Pardo de Vera, secretària d'estat de Transport, diu que està tot arreglat i que demanaran trens nous, però els presidents autonòmics de la zona qualifiquen l'assumpte de nyap inqualificable. El nyap, això sí, ha costat 161 milions d'euros que, perfectament, podrien haver-se destinat a altres coses.
Tres anys són molts anys
Parlar de tres anys per al lliurament dels nous trens és fiar-se'l massa llarg per a una terra que no pot esperar gaire més. Astúries ha perdut més de 100.000 habitants des de 1980, Cantàbria i Galícia estan més o menys igual però més envellides i a Castella i Lleó, els habitants perduts en els últims 40 anys són més 400.000. El dit: igual, quan els trens arribin, no queda qui els utilitzi.