A Espanya només funcionen tres mines de carbó: Pilotuerto i Cerredo, privades i amb una molt limitada producció, i Nicolasa, pública i explotada per Hunosa. A Anglaterra no hi ha mines obertes, però sí un projecte a Cúmbria, i a França i Bèlgica, el carbó ja no s'explota. Queden mines a cel obert a Alemanya i les explotacions txeques i poloneses, igual que les romaneses, tenen data de tancament; però Europa consumeix més carbó que mai en els últims anys i el porta de qualsevol lloc i, el que és pitjor, a qualsevol preu. Sense el subministrament de carbó rus, pagar la tona a més de 450 euros i portar-la des de Tanzània o Madagascar és moneda comuna. Al meu poble, Barruelo de Santullán (Palència) es treia carbó fins a 2005 amb un cost d'uns 120 euros la tona.
Des de l'Àfrica, fins i tot
Amb la via russa tancada, Tanzània i Botswana s'han convertit, al costat de Madagascar, en països subministradors que venen el seu carbó a preus estratosfèrics a Europa Occidental, que ha tancat les seves mines dins de la transició ecològica, però a l'Agenda 2030 res no es deia que l'alternativa al negre mineral que s'extreia de les conques mineres d'Europa Occidental era carbó explotat per miners africans que cobren sous mísers i treballen en condicions que, encara que acceptables per a aquells països, queden a anys llum de la qual cosa exigeixen les normatives europees.
Colòmbia i Sud-àfrica, països amb notable producció carbonífera, són junt Austràlia proveïdors tradicionals, però els seus preus queden lluny dels 75 euros que costava una tona de carbó el 2020. Avui, Austràlia ven el carbó extret de les seves immenses mines a cel obert per 450 euros la tona, però va arribar a vendre-la a 480 al març.
Una esperança per a les mines espanyoles?
Cerredo i Pilotuerto, dues mines excavades fa menys de vint anys a Astúries per, respectivament, Vedat Miner del Cantàbric i Uminsa, dues empreses del grup que presidia Victorino Alonso, podrien fàcilment tornar a explotar-se a màxim rendiment i amb costos assumibles, ja que es tracta de pous-túnel que permeten accedir fins a les capes de carbó amb maquinària pesada.
El Pou Nicolasa de Mieres és un tradicional pou vertical asturià servit per un castillete fabricat per Duro Felguera, però l'explotació està també molt mecanitzada. Altres pous asturians, com per exemple el Pou Santiago de Aller o Carrio a Laviana també podrien tornar a explotar-se fàcilment, igual que la mina de lignit de Mequinensa o el Túnel de les Coves, l'altre pou-túnel que va excavar Uminsa en els anys 2000, en aquest cas a prop de Guardo, Palència. Reactivar altres conques com les de Berga (Barcelona), Peñarroya (Còrdova), Barruelo (Palència) o Puertollano (Ciudad Real) sembla més difícil, però falta el principal: voluntat política. Amb el carbó a gairebé 500 euros, qualsevol mina és rendible, però la revolució verda ha convertit en paraula de Déu el vell lema de not in my backyard, o sigui, que el que suposa brut i contaminant, millor lluny. El mes que ve, quan tornis a pagar el recàrrec del topall del gas, pregunta't què estem fent.
