Sistemes de construcció sostenibles hi ha molts i aplicar-los és tendència en un sector que no és aliè a la renovació tecnològica que exigeix la transició verda. Amb tot, l'aplicació de tècniques constructives que impliquen el reaprofitament de residus no és gens nou: a Palència, fa gairebé 80 anys, ja el van aplicar per construir una barriada completa d'habitatges al poble miner de Barruelo de Santullán. El material utilitzat per fer-ho es deia gandinga i no era cap altra cosa que els menuts rentats de carbó d'escassa qualitat. El responsable del projecte va ser Antonio Font Bedoya, arquitecte nascut el 1910 i mort el 1973 que va ser, durant la complexa postguerra, arquitecte de la Diputació de Palència i, també, tinent alcalde a Palència capital de 1942 a 1947.

 

Habitatges obrers

En Barruelo de Santullán, el més important dels municipis de la conca carbonífera de la Muntanya de Palència als anys 40, Font Bedoya va rebre allà per 1947 el gens senzill encàrrec d'aixecar un barri sencer de 250 llars per acabar amb una escassetat d'habitatge -Barruelo rondava els 10.000 habitants i obrers amb família i sous mitjans no podien accedir a res més que habitacions amb dret a cuina- que superava l'assumible. Va dissenyar, juntament amb qui era llavors arquitecte municipal de Palència Cándido García Germán, un polígon d'habitatges de dues altures i tres dormitoris estructurat entorn d'una plaça central porticada que, encara avui i amb les mines ja tancades i una població de menys de 1.500 veïns, és un dels barris més poblats de la vila.

De fet, aquests habitatges que no són cap altra cosa que veritables xalets adossats, es venen avui pel voltant a 50.000 euros i són del més decent que pot oferir en matèria d'habitatge Barruelo, població situada a 14 km de la industriosa Aguilar, vila de 7.000 veïns sense prou habitatge per acollir els més de 2.000 empleats de les galleteras Gullón i Siro.

Aquests habitatges, coneguts a Barruelo com a Cases Barates, són, a més d'un exemple de bon disseny, una evidència de què allò de la sostenibilitat (encara que no amb tan ampul·losa denominació) no és invent d'ara: es van construir amb argila, calç, alguna cosa de ciment i la injuriada gandinga, que a Barruelo no era cap altra cosa que els rebutjos del carbó.

Aprofitament

De primeres, ningú no ho va veure bé. Segons s'explica a la tesi doctoral La Arquitectura de Antonio Font Bedoya presentada per Juana Font Arellano, filla de l'arquitecte, ni les autoritats locals ni els mateixos miners a qui se suposava no anaven a destinar-se els habitatges van entendre l'invent. La gandinga, juntament amb l'argila, la calç i el ciment es va compactar en tapieres per aixecar els murs i en toves per als envans. Aviat, uns i d'altres van comprendre, vistos els assajos in situ, que el material no només era segur, sinó que garantia un òptim aïllament, permetia netejar la vall de rebutjos i abaratia el preu final d'uns habitatges que van inspirar altres polígons similars a San Cebrián de Mudá o Velilla del Río Carrión, a prop de Guardo i on es van clonar.

De Font Bedoya, malgrat els molts treballs executats a Barruelo, pocs s'acorden a la vila|vil·la i, tant és així, que ni tan sols l'any del seu centenari no es va fer res per recordar-lo. Potser, d'aquí a 23 anys, quan les seves Cases Barates –nominalment el barri es diu Habitatges Protegits- compleixin 100 anys, algú el remeï però, mentrestant, allà està la seva obra per demostrar que allò de reduir, reutilitzar i reciclar ja es feia fa gairebé vuitanta anys a Palència amb mestria, intel·ligència i eficàcia i, per descomptat, sense ostentacions i sense més ideologia que la de servir a qui ho necessitava. A les Canàries, per cert, gandinga ( el material de rebuig que utillizó l'arquitecte a Barruelo) vol dir també barra i insolència. Això, just, és el que li va sobrar fa 75 anys a aquell geni que va ser Font Bedoya.