Per sort, la càpsula de cesi-137 que va perdre un camió en una carretera d'Austràlia Occidental a finals de gener es va acabar recuperant, però les alarmes que es van activar als nostres Antípodes no eren cosa de broma. Malgrat la seva petita mida, si la càpsula arriba a caure a males mans, un se n'hauria emportat més d'un. I no perquè pogués explotar sinó perquè el seu contingut era suficient per generar algun tipus de dany en qui tingués la pelegrina idea de potinejar-la. I no ho diem perquè sí: el 1987, uns inconscients desgraciats que vivien a Goiânia (Brasil) van demostrar què passa quan el material radioactiu no es guarda a bo recapto i acaba a les mans de qui ni deu ni sap manipular-lo.
Una clínica en ruïnes
La història inclou una clínica en ruïnes, dos ferrovellers i una ciutat, Goiânia, que es va construir en els anys 30 per reemplaçar Vila Boa (avui Goiás), una vila minera que va créixer amb motiu de l'explotació d'or al segle XVIII i que es va quedar petita per a tot allò que el Brasil ple de bones intencions del primer terç del XX pretenia ser. Com gairebé tot al Brasil, el resultat final va ser relatiu i la lluent Goiânia va acabar convertida en una metròpolis gran però, també, plena de desigualtats en termes de renda, nivells educatius i, en general, tots aquests elements que, quan es posen a favor d'un individu, li mig garanteixen una vida digna i que, si no són com toca, asseguren just el contrari.
A Wagner Pereira i Roberto Alves, protagonistes és aquesta lletja història els va tocar la segona opció i, per això, van acabar dedicant-se a recollir ferralla que per vendre-la i, mirar de menjar calent. Com les desgràcies mai no venen soles, un bon dia van tenir una idea dolenta: cercar ferro vell a una clínica abandonada. Per descomptat, ho van trobar, però ells no sabien que, entre aquells ferros vells que es van portar a casa per a desmuntar, hi havia una unitat de radioteràpia que un altre inconscient –aquest més format que ells, sens dubte, i, per tant, mil vegades més culpable- va deixar allà abandonada.
Un desastre després de l'altre
Els ferrovellers van arribar a casa i, com sempre feien amb el recollit, es van posar a desmuntar aquella màquina tan vistosa de la qual donaven per fet traurien uns bons diners. No sabien que, al seu interior, guardava una càpsula poc més gran que un didal amb 93 grams de clorur de cesi, just el mateix element que contenia la càpsula extraviada i després trobada a Austràlia.
Pereira i Alves van desmuntar la màquina, van vendre les peces que van poder rescatar i, en retirar la carcassa que protegia la càpsula, van notar nàusees i no la van obrir. Malgrat tot, al cap de pocs dies sí que van aconseguir fer-ho amb l'ajuda d'un amic i van accedir al cesi, que emetia una profunda llum blava que van voler mostrar als seus veïns.
Com el cesi els va semblar bonic (ho era, i a més, fascinava), el van potinejar i fins i tot un d'ells va manar fer un anell per a la seva dona. Una nena de sis anys, fins i tot, es va fregar el material a la pell i l'autor de la troballa va arribar fins i tot col·locar la càpsula en un lloc preferent del seu domicili per a poder ensenyar-la a les visites.
Al cap d'uns mesos, diversos veïns de la zona van començar a emmalaltir. A tots els passava el mateix: diarrees, vòmits, febre i fins i tot pèrdua de cabell. La dona d'un dels ferrovellers va lligar caps, va agafar la càpsula o el que quedava d'ella i es va apropar a una oficina governamental, on van comprovar estupefactes què era allò que portava la bona senyora en una bossa de plàstic. La història va acabar amb 250 persones irradiades i unes tasques de descontaminació física d'habitatges i espais que va haver de pagar l'erari públic. Van morir cinc persones, entre elles, la nena de sis anys, a la qual ean haver d'enterrar-la en un taüt de plom que es va sepultar en ciment. Avui, juntament amb l'horror, ens rest una cançó de dos cantautors uruguaians van fer per a explicar aquesta història d'ignorància, pobresa i desídia.