A Espanya, si les pròximes eleccions generals no el remeien, ens quedarem sense centrals nuclears actives el 2035. Els partits que avui sustenten el Govern tenen clar que l'energia nuclear està altres i, per això, la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, ha tornat a explicitar-ho: el 2027, les centrals nuclears començaran a tancar-se i el 2035 no en quedarà ni una. La Unió Europea, mentrestant, intenta convèncer-nos que l'energia nuclear és una energia verda i a la Xina ens tornen a demostrar del que són capaços: en 20 dies, te'n construeixen una nuclear nova. Per què aquí necessitem fins a 20 anys per activar una d'aquestes instal·lacions?
No sempre ha estat així
El curiós és que, als anys seixanta, tot era més ràpid: la central nuclear de Zorita, primera del nostre país i avui clausurada, es va començar a construir a mitjans dels 60 i el 1969 ja estava connectada a la xarxa, inaugurada (per Franco) i funcionant. Ara, els terminis són d'altres i no tenen a veure tant amb l'obra civil com amb els permisos, avaluacions i estudis d'impacte previs a la posada en marxa. Segons la World Nuclear Association, construir una central nuclear amb els actuals estàndards de qualitat costava el 2021 set anys i tres mesos, com a mitjana. Un altre organisme, el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic, facilitava el 2018 una altra dada: des que es decideix construir-ne una de nuclear fins que s'activa, passen entre 10 i 19 anys. I aquesta forquilla tan àmplia deriva de les diferències entre països: mentre la Xina construeix centrals, hospitals i, pràcticament, qualsevol altra cosa, en pocs dies, a Europa i Estat Units tardem molt més. De fet, els xinesos ens avancen també en un altre tipus d'instal·lacions energètiques: els seus parcs eòlics i solars estan a punt en dos anys i aquí no baixen dels cinc. Quin és problema? La legislació vigent al nostre país, excessivament garantista i decantada cap als interessos dels particulars afectats, segons molts experts.
La qüestió de la seguretat
Des que es va produir en accident nuclear de Fukushima, els temps s'han alentit encara més en occident. França, per exemple, va construir de forma molt ràpida totes les seves centrals als anys setanta i vuitanta, en paral·lel a la reconversió del sector del carbó i el tancament progressiu de la històrica Charbonnages de France, que va tancar la seva última mina el 2004. A Espanya, el desmantellament de la capacitat productiva d'Hunosa (la nostra Charbonnages) no s'ha fet en paral·lel a un desplegament suficient d'energies alternatives. Les nostres centrals nuclears, totes dels anys setanta i vuitanta, es van construir també de manera molt ràpida, però ara això no seria possible: els estàndards de seguretat són molt més exigents des de Fukushima i, per descomptat, des de Txernòbil. Per això, els països que més ràpid construeixen centrals nuclears estan, invariablement, governats per règims més o menys autoritaris. Com a alternativa per a Espanya queden els minireactors modulars petits, que es fabriquen en sèrie, podrien ubicar-se als terrenys de les actuals centrals i exigeixen, a tot estirar, tres anys d'obres. Per a això, tanmateix, fa falta voluntat política i, ara, no existeix perquè, almenys a Europa, l'energia nuclear continua tenint molt mala imatge. Es pot arreglar? Clar, tot és qüestió de diners. Si no, que ens expliquin com pot ser que tots somiem amb un cotxe elèctric malgrat que, sens dubte, estan encara en capacitats, preu i autonomia a anys llum d'un cotxe amb motor de combustió. Sí, la solució es diu màrqueting.